Fa poques setmanes coneixíem un estudi què ens deia que el 20% dels joves entre 19 i 25 anys neguen que existeixi la violència de gènere i que la consideren un invent ideològic. Per una altra banda, aquesta setmana sortia un estudi de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere que apuntava que unes 400.000 dones reconeixen que han patit assetjament sexual a la feina els darrers 12 mesos, i que només tres de cada 10 treballadores assetjades ho denuncien. La notícia es complementava amb la presentació d’un protocol obligatori per a les empreses per a conscienciar sobre què és l’assetjament amb l’objectiu d’aturar aquest tipus de violència. El Departament d’Interior també va formalitzar l’any 2019 un protocol de seguretat contra les violències sexuals en entorns d’oci, el qual està mirant d’estendre pel territori a través de convenis de col·laboració amb ajuntaments amb l’objectiu d’evitar conductes que atemptin contra la llibertat i indemnitat sexuals. En aquest sentit, el protocol estableix, com a novetat, conductes d’assetjament sexual no previstes al codi penal però que es consideren sancionables, com són l’exhibicionisme obscè davant persones adultes, la masturbació en espais públics, obtenir imatges de parts íntimes o l’acorralament amb finalitats sexuals. Un altra dada a apuntar: les víctimes d’aquestes conductes són en un 98% dones i el 90% dels qui les realitzen són homes.
Què és el que estem fent malament? Què és el que fa que cada cop hi hagi conductes més misògines però que en canvi els joves creguin que la violència de gènere és un invent ideològic? Quina concepció tenen aquests joves del que fan els talibans? Els governs fan protocols, denuncien la violència, però després parlen de canviar la pàtria per la metria, perquè aquesta és cuidadora, dolça, dialogant. Després ens volen convèncer que cal dir “totis” i ens parlen de “cis” i “trans”. És el sumum de la modernitat. Fins al punt que ara ja molts joves no saben si són homes i dones, com si depengués de res més que el que tens entre les cames ser home o dona. “Jo sóc no binari” diuen, i el perill és que la realitat no es pot amagar. I que les persones amb vagina per molt no binaries que es sentin tenen més possibilitats de patir assetjament sexual. Sota la pàtina del respecte per la diversitat el que s’està fent és amagar autèntics problemes que seguiran existint però que no tindran com anomenar-se. No és estrany que si ensenyem a la gent que el gènere es pot triar, creguin que la violència que se’n deriva no existeixi. Deu ser tan fàcil com no voler ser del gènere violentat…
1 comentari a “Diversitat com a perill”
El problema principal és la justícia! No està funcionant adequadament en aquests casos de violència de gènere i això des dels policies fins a jutges i magistrats. Qui hauria de sancionar de manera contundent aquests delictes són els primers totalment corromputs per prejudicis misògins. Sovint vulnerant els drets fonamentals de les víctimes no respectant per exemple el Conveni d’Istambul que Espanya o Andorra van ratificar. Sense sancions exemplars contra aquests delictes, el jovent com els ciutadans saben que poden actuar amb tota impunitat. D’aquí la pujada exponencial d’aquests delictes!