Del nacionalisme al racionalisme

Aquests dies, al voltant de les celebracions de la data del 12 d’octubre -que commemora l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica- s’ha desfermat l’enèsima batussa dialèctica a propòsit d’episodis del passat remot. Mentre els independentistes denunciaven el genocidi perpetrat pels espanyols en la conquesta d’aquest continent, n’hi ha que han recriminat als catalans d’haver fet el mateix amb els musulmans que, durant la reconquesta, vivien a Lleida, a Tortosa, a les Balears i a la Comunitat Valenciana o amb els grecs de Bizanci, víctimes de la terrible “venjança catalana”.

La història està plena a vessar de sang i d’atrocitats horribles i no és gloriosa per a cap poble del món, sigui el guanyador o el perdedor de guerres pretèrites. Per encarar la vida i cercar un futur millor per a tota la humanitat hem d’aprendre les lliçons del passat, sí, però també hem de deixar tranquils els morts i assumir que les circumstàncies de cada moment històric són úniques i irrepetibles.

El nacionalisme és la ideologia que malda per ressuscitar i portar al present l’ideal d’una mitificada pàtria enyorada. Això és, objectivament, una aberració, però, a més, és una font de frustració, d’odi, de violència i de rancúnia. Ni els espanyols del segle XV són els espanyols d’avui, ni els catalans del segle XIII som els catalans d’avui. En aquest sentit, és d’allò més alliçonador viatjar en metro, bé sigui per Madrid o per Barcelona, mirar al nostre voltant i entendre la realitat que batega.

La gran assignatura pendent que tenim a Catalunya és passar del nacionalisme al racionalisme humanitari, que ha d’esdevenir la ideologia primordial i global del nostre segle XXI. (Amb el benentès que, de tant en tant, també hem de fer la festa i divertir-nos!). 

L’independentisme, en una societat tan barrejada i interconnectada com la nostra, és irracional. La racionalitat és la convivència i la interdependència en el marc democràtic de desenvolupament que ens dona la pertinença a la Unió Europea.

Aquest racionalisme l’hem d’aplicar en l’organització de l’administració pública, que és un garbuix. Un habitant de Cornellà, per exemple, té set nivells d’administració: Ajuntament, Àrea Metropolitana de Barcelona, consell comarcal del Baix Llobregat, Diputació, Generalitat, Estat espanyol i Comissió Europea. Un disbarat.

És imprescindible, per eficàcia i estalvi de diners públics, que les institucions s’organitzin com un joc de “nines russes”, amb una distribució clara i precisa de les seves competències, amb l’objectiu de fer més fàcil i confortable la vida dels ciutadans. Això  ja ho estableix la legislació que tenim, però també és cert que és imperfecta i que sovint grinyola.

Els diferents nivells de l’administració no poden funcionar i són inoperatius si el principi de subsidiarietat no s’assenta sobre la base de la mútua confiança i de la lleialtat. Per múltiples raons, fonamentalment de rivalitat partidista, aquesta imprescindible cooperació ha estat molt tempestuosa des del restabliment de la democràcia, en especial pel que fa a les relacions Estat-Generalitat.

La mútua confiança i la lleialtat es desgasten quan l’Estat no executa, en el temps establert, les seves previsions pressupostàries d’inversió a Catalunya. I es trenquen del tot quan el govern de la Generalitat utilitza el poder i els mecanismes que té per promoure i intentar la secessió de l’Estat. 

Qui paga les conseqüències d’aquests conflictes i disfuncions és el ciutadà, que fa confiança en els seus representants democràtics per tal que gestionin amb eficàcia i transparència els interessos i els recursos públics. Un exemple d’aquest mal funcionament és el servei ferroviari, que a Catalunya és molt pobre i deficient, amb l’excepció de l’AVE i de la línia del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). 

El tren és i serà el gran mitjà de transport en l’era de la mobilitat racional i sostenible. Tot i que la primera línia ferroviària de la península Ibèrica va ser la de Barcelona-Mataró (1848), a Catalunya tenim un gran endarreriment en la quantitat i qualitat de la nostra xarxa interna de trens.

En bona part, a causa de la disputa estúpida i estèril entre dos operadors públics –Renfe (Estat) i FGC (Generalitat)- que, en comptes de col·laborar de manera intel·ligent i coordinada, es dediquen a fer-se la guitza. FGC aspira a quedar-se amb tot el tràfic intern ferroviari de Catalunya i Renfe –i els seus treballadors- s’hi neguen.

En aquesta baralla qui hi surt perdent és l’usuari. Bé sigui el sofert client de Rodalies, o bé els veïns de Puigcerdà, d’Igualada o de Manresa, que reclamen un servei ferroviari ràpid, puntual, modern i competitiu.

En aquest sentit, França –el tan “maleït” paradigma del “centralisme”- ens dona un exemple de com s’han de fer les coses. Des de l’any 2002, les 11 regions franceses tenen la plena competència en l’organització del transport intern, tant ferroviari com per carretera. També en les connexions locals amb les regions veïnes.

Això fa que el transport públic, organitzat de manera racional i precisa, cobreixi amb eficàcia les necessitats de mobilitat de la població. Cada regió manté convenis de col·laboració amb la SNCF (l’equivalent de Renfe) per tal de programar les rutes i freqüències i invertir en la millora dels trens i de les instal·lacions.

El resultat és una xarxa ferroviària, descentralitzada i autònoma, que cada dia transporta 1,1 milions de passatgers i té uns ingressos de més de 5.000 milions d’euros anuals. Per descomptat, la planificació de les línies també inclou el transport de bicicletes i la coordinació horària amb els autobusos que connecten les estacions de tren amb les localitats més petites.

Aquests trens de proximitat estan decorats amb símbols identificatius de cada regió, per deixar clar de qui és  la responsabilitat competencial. És com si els trens de Renfe que van a Vic, a Girona o a Tortosa portessin estampades les quatre barres. Quelcom inimaginable, atesa l’enquistada mala relació entre la Generalitat i Renfe (i, per extensió, el govern espanyol).

La bona fe, l’esperit constructiu i la lleialtat són valors que enalteixen la condició humana i que haurien de presidir les relacions entre les administracions, per tal de donar un bon servei als ciutadans. No es tracta de buscar culpables –no acabaríem mai-, es tracta de constatar-ho: la crònica malfiança que hi ha entre la Generalitat i l’Estat (i viceversa) és un llast que perjudica gravíssimament les condicions de vida del conjunt dels catalans

D’aquí que la taula de diàleg que han acordat posar en marxa els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès sigui una necessitat òbvia i peremptòria per desfer nusos i malentesos. Sense deixar els trens: a Catalunya cal fer grans inversions en matèria ferroviària per atrapar el temps perdut (l’allunyament de la costa de la línia del Maresme, l’eix transversal ferroviari, la perllongació de la línia de Puigcerdà fins a Andorra, etc.).

En aquest objectiu, s’hauran de mobilitzar grans recursos pressupostaris que la Generalitat no pot assumir en solitari i serà necessària la col·laboració concertada amb l’Estat i la Comissió Europea. Tard o d’hora caldrà enterrar la destral de guerra, guardar les gestes dels avantpassats en els museus i col·locar els memorials de greuges a la biblioteca. En la nova Catalunya, el contraproduent nacionalisme identitari ha d’obrir pas a l’esperançador racionalisme humanitari. 

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

18 d'octubre de 2021

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies