La confirmació aquesta setmana passada, per part de la FIFA, de la celebració del Campionat del Món de Futbol de l’any 2030 a Espanya, Portugal i el Marroc marca el compte enrere d’un gran esdeveniment que, a més del seu component esportiu, també està carregat d’una gran dimensió geopolítica. El triangle que formen aquests tres països és la ròtula que connecta i lliga dos continents: l’envellida i rica Europa amb la joveníssima i empobrida Àfrica.
Als 54 països africans hi viuen avui uns 1.400 milions d’habitants, com la població de la Xina. Amb una diferència: a l’Àfrica, la taxa de natalitat és la més alta del món, de manera que l’any 2050 es calcula que tindrà uns 2.400 milions d’habitants, la meitat dels quals seran menors de 25 anys. Per contra, a la Xina, igual que als països occidentals, la natalitat és molt baixa i la societat afronta un progressiu envelliment, amb els nous problemes (sanitaris, assistencials, pensions…) i reptes que això comporta.
En l’horitzó de l’any 2100, la prospectiva demogràfica assenyala que a l’Àfrica hi viurà el 38% de la població mundial. És a dir, en un futur no massa llunyà, el paisatge humà estarà dominat per persones de pell fosca i hem d’acceptar i ens hem d’acostumar a aquesta nova realitat.
Víctima d’un ferotge i rapinyaire colonialisme, avui l’Àfrica és un caos. La gran majoria de la gent viu de l’economia informal, les guerres i guerrilles proliferen en nombrosos països, hi ha dictadors com Teodoro Obiang Nguema que es perpetuen en el poder, la pobresa és endèmica i es produeixen greus crisis de fam, provocades pels estralls de la sequera i el canvi climàtic.
Però la història de la humanitat està marcada per la resiliència i l’esperit de superació personal i no tinc cap dubte que l’Àfrica se’n sortirà. De fet, és la gran terra de promissió del planeta, on es concentren grans expectatives de creixement econòmic: hi ha immenses riqueses naturals, hi ha milions de persones que necessiten i volen treballar, estan sortint fornades de joves amb estudis i ben preparats, hi ha un anhel compartit de viure en pau i llibertat i una energia creativa desbordant.
En el puzle africà hi ha països que, més enllà dels seus règims polítics, estan fent les coses relativament bé: el Marroc, Tunis i Egipte, a la cornisa mediterrània del continent; i Sud-àfrica, a la punta meridional. És a l’Àfrica del Sahel i subsahariana on es concentren els conflictes més enverinats i devastadors.
A l’Àfrica, el futbol és un fenomen de masses que desperta passions, com passa a l’Amèrica Llatina i a Europa. El fet que un Mundial d’aquest esport se celebri per segona vegada en un país africà -el Mundial del 2010 a Sud-àfrica va ser tot un èxit- és una prova d’aquesta potència, encara que, en aquesta ocasió, el Marroc comparteixi les seus amb Espanya i Portugal.
El Mundial del 2030 és una ocasió única perquè el Marroc i els dos països que compartim la península Ibèrica ens trobem, treballem plegats i convisquem per poder assolir un desitjable reequilibri demogràfic i econòmic a banda i banda de l’estret de Gibraltar. A Espanya ja hi viuen, en l’actualitat, uns 900.000 ciutadans marroquins, dels quals uns 250.000 són a Catalunya, on constitueixen la comunitat migrant més nombrosa.
Per raons històriques, culturals i també religioses, la coexistència entre marroquins i ibèrics és complicada i, entre tots, hem optat per fer cadascú la nostra vida a part. La interrelació i la integració d’ambdues comunitats se’ns presenta com una fita molt llunyana, i per poder parlar de gresol i de barreja encara caldrà esperar dues o tres generacions, comptant que l’escola pública tingui els mitjans necessaris per poder absorbir i afrontar aquest repte colossal de civilització.
La península Ibèrica és el cap de pont del continent europeu en la seva relació amb l’Àfrica, i el Marroc exerceix la mateixa funció en relació amb Europa. En aquest sentit, la construcció del túnel sota l’estret de Gibraltar que uneixi els dos continents és una magna obra d’enginyeria -en estudi des de fa dècades- que, tard o d’hora, caldrà escometre seriosament i decidida.
Unir les columnes d’Hèrcules, separades per només 13 kilòmetres, és un bell somni que cada cop està més a prop de fer-se realitat. El Mundial de Futbol del 2030 reforçarà, sens dubte, els vincles entre Espanya, Portugal i el Marroc, acostant i agermanant les poblacions d’aquests tres països. També ens ajudarà a obrir els ulls i a comprendre que compartim un privilegiat espai comú on, superant les fronteres idiomàtiques que ens separen, podem convertir-nos en l’anella que uneixi l’Àfrica emergent amb una Europa que necessita renéixer.
En el marc peninsular, el Mundial del 2030 ha d’ajudar a desencallar, d’una vegada, grans obres d’infraestructures pendents. La principal és la culminació de la connexió per tren d’alta velocitat entre Lisboa i Madrid. És una vergonya inconcebible que, a aquestes alçades del segle XXI, aquestes dues metròpolis europees no disposin d’un mitjà de transport ràpid i modern que les uneixi.
La culpa és compartida. Ni el govern de Portugal ni el d’Espanya han fet els deures, malgrat tenir finançament europeu disponible. Les obres estan molt avançades, però encara queden trams per fer en un país i l’altre. A més, en el cas de Portugal, cal construir un nou pont sobre el Tajo que permeti l’accés directe a la capital i al futur aeroport d’Alcochete.
Les autoritats portugueses sempre han posat l’excusa que, abans de l’AVE Lisboa-Madrid, calia fer l’AVE Lisboa-Oporto. Resultat d’aquesta enquistada disputa interna: avui no hi ha AVE ni cap a Madrid ni cap a Oporto-Vigo, fet que escanya el bon ritme de creixement que té el país.
A Lisboa hi ha dos dels estadis on es disputaran els partits del Mundial del 2030, amb l’esperada afluència de milers i milers de visitants estrangers. L’actual aeroport, enganxat a la ciutat i de petites dimensions, és incapaç d’absorbir el tràfic que aquest esdeveniment esportiu generarà. Per això, més enllà de les batusses polítiques i territorials, és imprescindible que el Govern de Luís Montenegro assumeixi les responsabilitats, es posi les piles i acabi ràpidament el tram de l’AVE entre Elvas i Poceirao, a l’entrada de Lisboa.
El ministre espanyol Óscar Puente, que ha demostrat la seva gran eficàcia en el restabliment de les infraestructures destruïdes per la DANA, també té feina urgent per fer en la línia Madrid-Lisboa: acabar, abans del 2030, els trams pendents de l’AVE entre Pantoja-Oropesa, a Castella-la Manxa, i Badajoz-frontera portuguesa.
