La ingerència del Kremlin en la sobirania democràtica dels països de la Unió Europea (UE), per tal de sembrar el caos i sabotejar el procés de construcció i integració comunitària, està sobradament demostrada. Els últims casos detectats i denunciats han estat en les eleccions de Romania i Moldàvia, on la “guerra híbrida” desplegada des de Moscou a favor dels candidats prorussos ha estat a punt de reeixir.
Pel que s’ha anat sabent amb posterioritat, el resultat del referèndum del Brexit de l’any 2016 també va estar influït i condicionat per la intel·ligència russa, a través d’una massiva acció de manipulació a través de les xarxes socials i amb finançament de la campanya a favor de la ruptura amb la UE. Ara, el primer ministre laborista Keir Starmer intenta refer els ponts trencats amb el continent, a la vegada que el milmilionari Elon Musk ha compromès el seu suport a Nigel Farage, el líder populista que va promoure el Brexit.
Catalunya també ha estat objecte d’aquesta ingerència del Kremlin durant el procés independentista i els indicis i proves que hi ha són abassegadors: les visites de Víctor Terradellas i Josep Lluís Alay a Moscou per cercar suports a la causa secessionista; la presència sovintejada d’emissaris i d’espies russos a Barcelona, amb accés directe al Palau de la Generalitat; la generosa cobertura mediàtica de mitjans de comunicació controlats per Vladímir Putin, com Russia Today, Sputnik TV o Konsomolskaia Pravda, a l’expresident Carles Puigdemont…
El jutge Joaquín Aguirre ha investigat en profunditat aquesta trama russa del procés, però ara l’Audiència de Barcelona ha considerat que no n’hi havia per a tant, que aquestes connexions i reunions eren intents que no van tenir cap concreció i, en conseqüència, ha decidit arxivar l’anomenat cas Volhov. Aquesta carpetada ha coincidit, a més, amb la jubilació de l’incisiu jutge Joaquín Aguirre.
Aquesta sorprenent decisió de l’Audiència de Barcelona em recorda la que va adoptar aquest mateix òrgan jurisdiccional l’any 1986, quan va exculpar l’aleshores president Jordi Pujol per la fallida de Banca Catalana, malgrat que la rigorosa investigació menada pels valents fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena l’havia assenyalat com a màxim responsable de l’ensulsiada d’aquest grup financer, que va provocar la ruïna dels seus accionistes. En resultar exonerat Jordi Pujol, tota la resta d’imputats també ho van ser.
Així s’escriu la història de Catalunya. L’Audiència de Barcelona, en una sentència que tenia més de política que de judicial, va desvincular Jordi Pujol de la crisi de Banca Catalana i això va permetre que continués presidint la Generalitat fins a l’any 2003, gràcies al control que exercia sobre la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació i els ressorts de la societat civil. Els poders de l’Estat -en aquell moment, governava Felipe González– van pensar que era millor mantenir Jordi Pujol a la presidència de Catalunya per apaivagar el “problema català”… i després va passar el que va passar.
Quan a CiU li va convenir, no va tenir cap problema de deixar caure el PSOE i pactar amb el PP de José María Aznar. Ho hem de tenir sempre molt present: des de l’òptica nacionalista/independentista el seu gran adversari i, moltes vegades, enemic són els socialistes. Uns i altres representen dos models diferents sobre el present i el futur de Catalunya i els nacionalistes/independentistes mai han paït la pluralitat cultural, lingüística i política del país.
Jordi Pujol va quedar net de la fallida de Banca Catalana i, d’aquesta manera, va poder tirar endavant el seu pervers “Pla de nacionalització”. L’any 2012, el seu successor, Artur Mas va posar la directa cap a la independència, que va culminar fugisserament Carles Puigdemont el 2017, provocant, de manera irresponsable, una gravíssima i traumàtica divisió de la societat catalana i una fuita massiva de capitals i d’empreses, entre les quals les més importants (Caixabank, el seu grup industrial i Banc Sabadell).
El fefaent analfabetisme polític de Carles Puigdemont el va portar a autoritzar i a entaular personalment un seguit de contactes i negociacions amb emissaris russos, en els quals hi van tenir un protagonisme destacat Víctor Terradelles (responsable de relacions internacionals de CDC), Josep Lluís Alay i el seu advocat de capçalera, Gonzalo Boye. L’objectiu era doble: garantir el reconeixement de Moscou a la futura República catalana i aconseguir suport material i financer de Rússia per mantenir la independència.
Es pot criticar la instrucció menada pel jutge Joaquín Aguirre sobre aquest truculent episodi del procés independentista, ja que moltes vegades la investigació judicial es va perdre per les branques, però és un fet cert i contrastat que la connexió russa va existir. Els intents dels periodistes i opinadors de capçalera de Waterloo per negar-ho o blanquejar-ho són, senzillament, ridículs i absurds. Que li preguntin a l’empresari Joan Castells, president de la mútua FIATC, a qui un dels emissaris del Kremlin, Sergéi Motin, va deixar una factura impagada de 19.842,40 euros pels dies que va passar hospitalitzat a la Clínica Diagonal.
Ara, per raons polítiques i perquè convé en l’estratègia dels poders de l’Estat de “pacificació de Catalunya”, l’Audiència de Barcelona ha desautoritzat la feinada feta pel jutge Joaquín Aguirre -com també ho va fer amb els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena– i ha donat carpetada al sumari instruït. És de suposar que, amb aquest antecedent, el Tribunal Suprem també arxivarà pròximament la part de la causa connexa per delicte d’alta traïció que afecta els aforats Carles Puigdemont i Francesc de Dalmases.
La temptació russa dels dirigents del procés és, a més, un atemptat directe contra dos principis fonamentals que han defensat sempre la immensa majoria de la societat catalana i les seves forces polítiques més representatives: la pertinença irrenunciable de Catalunya a la Unió Europea i la solidaritat amb Ucraïna i les repúbliques bàltiques que es van alliberar del jou de Moscou després de la caiguda del Mur de Berlín. Els pactes verbals subscrits per Carles Puigdemont i els seus homes de confiança amb els emissaris del Kremlin, que afortunadament no es van arribar a portar a la pràctica, eren una traïció en tota regla als fonaments històrics de la geopolítica catalana.
Així ho va entendre el Parlament europeu, que, el mes de febrer passat, va aprovar una resolució mostrant la seva preocupació i condemna per la ingerència russa a Catalunya. Un perillós joc que també explica molt bé un reportatge de la prestigiosa cadena de televisió Arte que, malauradament, ha estat silenciat per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació catalans, tret d’EL TRIANGLE, en una nova prova que els independentistes continuen mantenint l’hegemonia mediàtica, tant en l’espai privat com en el públic.
Tots coneixem les conseqüències que va tenir la decisió de l’Audiència de Barcelona d’exculpar Jordi Pujol i arxivar el cas Banca Catalana. Quina conseqüència trindrà pel futur de Catalunya aquesta polèmica decisió de l’Audiència de Barcelona de desautoritzar la investigació de la trama russa del procés? Ja sabem el pròxim capítol del conte: les profecies d’Alexandre Deulofeu a “La matemàtica de la història”, segons les quals Catalunya esdevindrà independent l’any 2029, amb la desintegració d’Espanya.
