La mamella de les subvencions públiques no dona per més, tot i que un mitja de comunicació com l’Ara Pirineus hagi mantingut (un altre més al territori) una línia editorial propera i al servei de JuntsxCat, l’antiga Convergència.
Tot i lamentar el tancament d’un diari, que sempre fa mal, el trajecte final de l’Ara Pirineus era la crònica d’una mort anunciada, ja que l’espai informatiu al servei dels neoconvergents està forçament cobert al Pirineu. La majoria dels mitjans, siguin escrits o audiovisuals, són complaents i benvolents amb les polítiques dels postconvergents, fins i tot les ràdios municipals que, lluny d’exercir el seu paper de públiques i al servei de tota la ciutadania, són una eina més de propaganda del poder, sense que hi hagi pràcticament forat pels que pensen diferent.
El cas de l’Ara Pirineus va ser un projecte impulsat per l’actual directora de l’Ara Andorra, Anna Vives, exregidora de Serveis Socials de l’ajuntament de la Seu i presidenta de JuntsxCat de l’Alt Urgell, i una de les mans dretes de l’exalcalde Albert Batalla. Vives que no té el títol professional de periodista (és llicenciada en filologia catalana) va ser col·locada en el diari per l’exsoci del mateix mitjà, Àlex Terés, que actualment exerceix al Principat com a free-lance.
Cal recordar que Vives, en els darrers mesos de la seva etapa com a regidora, va dirigir el Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) de la capital alturgellenca, tot i no disposar del perfil professional per a la plaça.
Tot i la insistència del lobby mediàtic postconvergent andorrà per mantenir la versió pirinenca de l’Ara.ad els diners públics forçament castigats per la crisi no donen per mantenir un altre mitjà tenint en compte, a més, les incomprensibles subvencions que la Generalitat atorga a alguns diaris andorrans que, a canvi, eviten fer crítica alguna a la gestió de les administracions municipals i comarcals governades pels neoconvergents.
Uns mitjans andorrans que, en la majoria dels casos, publiquen exclusivament els comunitats de premsa oficials de les institucions i de les informacions interessades a través de les xarxes socials dels mateixos polítics que hi estan al capdavant, barrejant informació institucional amb la propaganda dels seus partits.
Així qualsevol veu crítica contra la gestió d’aquests governants és etiquetada com a falsa o tòxica en considerar que l’autèntica llibertat de premsa és aquella que reprodueix els seus missatges sobre el què està passant.
Des de fa anys una gran part d’aquests polítics pirinencs creuen que no és necessari que els ciutadans hi pensin massa perquè d’això ja se’n ocupen ells. Unes formes més pròpies de l’Edat Mitjana que del segle XXI.
Tot plegat representa que comarques com ara els Pallars, l’Alta Ribagorça o l’Alt Urgell no progressin i es segueixen mantenint a la cua en quan al desenvolupament econòmic i social de Catalunya amb unes angoixoses taxes de despoblament. Uns territoris molt envellits i d’un futur cada vegada més incert.
