No és el mateix la política que la politiqueria. La política és una tasca noble que neix de la vocació de servei als altres i de la voluntat d’aportar capacitat d’anàlisi, de diàleg i d’entesa per aconseguir una societat millor. La politiqueria és la lluita descarnada per assolir el poder, conspirant, mentint i traint per esclafar els adversaris polítics, convertits en enemics irreconciliables.
A Espanya, la política ha estat segrestada per la politiqueria. L’elecció democràtica de Pedro Sánchez com a president del Govern, en coalició amb Sumar i amb el suport d’un ampli ventall de partits, des de Bildu fins a Junts x Catalunya (JxCat), ha provocat una reacció virulenta del PP, atiada pel populisme ultraconservador de Vox. L’ambient que s’ha creat a Madrid és tòxic, irrespirable i guerracivilista.
Els problemes judicials de Begoña Gómez, l’esposa del president, i del seu germà David han creat una imatge de feblesa de Pedro Sánchez que el PP, a través de les seves terminals judicials i mediàtiques, està explotant a fons, amb l’objectiu d’erosionar-lo i de fer-lo caure. Les corrupteles de l’exministre José Luis Ábalos i del seu ajudant Koldo García amb l’intermediari Víctor de Aldama, tot i que el PSOE les ha extirpat d’arrel, han allargat l’ombra de la sospita fins a la Moncloa. La legislatura, tot just començada, està en l’aire.
Per acabar-ho d’adobar, els grups que van avalar la investidura del líder del PSOE sembla que també oloren sang i n’hi ha alguns que tampoc ajuden, com és el cas de Podem, escindit de Sumar, de JxCat i d’ERC -perquè no sigui dit-, que fan impossible l’aprovació dels nous i necessaris pressupostos.
Pedro Sánchez afronta, així, un triple front, marcat per l’odi i el caïnisme: l’ofensiva internacional, que li arriba de la mà de Donald Trump i del poder sionista, que no perdona el suport del president espanyol a la causa palestina; l’atac despietat de PP i Vox, que estan disposats a liquidar-lo per la via ràpida, com sigui; i els enemics interns del pacte de governabilitat, que sabotegen, de manera provocativa, les seves iniciatives parlamentàries.
Serà capaç Pedro Sánchez de sortir viu d’aquest camp de mines? Podem, JxCat i ERC han d’assumir que, per la via possibilista i negociada, també es poden aconseguir avenços graduals, pas a pas. Estem en el primer any d’una legislatura de quatre. Només hi ha dues opcions: rebentar la majoria de la investidura i provocar la convocatòria d’eleccions anticipades o donar continuïtat al Govern de coalició de PSOE i Sumar.
Més enllà de les bravates i amenaces hi ha la certesa absoluta que totes les forces parlamentàries que donen suport a Pedro Sánchez estan convençudes que la millor decisió és mantenir la legislatura dempeus. Aleshores, cal actuar amb totes les conseqüències i la més òbvia és aplanar l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat d’enguany.
No fer-ho crea una situació d’inestabilitat i de precarietat que perjudica, fonamentalment, les empreses, els treballadors, els pensionistes i totes les persones que depenen de les ajudes estatals. Per efecte dominó, també totes les administracions subsidiàries (comunitats autònomes i ajuntaments) se’n ressenten, ja que els manca el marc de referència per poder implementar, a la vegada, els seus pressupostos.
Si no hi ha eleccions en l’horitzó immediat, quin sentit té deixar perdre aquest any sense pressupostos, adduint unes tensions que, ara mateix, no porten enlloc i que es poden reconduir ràpidament a través de negociacions? El càstig que s’infligeix a Pedro Sánchez des dels rengles de la majoria que garanteix la governabilitat és excessiu i injustificat. Aprovar els pressupostos té un efecte balsàmic sobre el conjunt de la societat i dona una imprescindible confiança per poder aprofitar aquests mesos preciosos.
Deixant el PSOE a l’estacada, tots els altres partits del bloc majoritari també hi surten perdent. Els seus electors no entenen que es deixi el país enmig d’una tempesta permanent que només afavoreix el PP i Vox, que no paren de pujar en les enquestes i que, a hores d’ara, sumarien majoria absoluta. És això el que volen Podem, JxCat i ERC? La seva aposta és el suïcida “cuanto peor, mejor”?
El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ens augura un increment de la conflictivitat geopolítica mundial. El seu descarat suport a les formacions europees d’ultradreta ens hauria de posar en alerta màxima. És obvi que el president dels Estats Units ha declarat la “guerra” als valors que donen sentit i solidesa a la Unió Europea i que està decidit a destruir-los.
Espanya és, ara mateix, el baluard de la socialdemocràcia europea enfront dels avenços electorals de l’extrema dreta a Itàlia, Àustria, Hongria… Podem ser crítics i nihilistes, però és innegable que l’Estat del benestar és un model superior al capitalisme salvatge i xenòfob que propugna el trumpisme. En capítols cabdals com l’educació, la universitat, la sanitat, l’atur, les pensions, l’assistència a la gent gran, el respecte al medi ambient… les diferències són abismals, en favor dels avenços assolits a la Unió Europea.
Desestabilitzant el Govern de Pedro Sánchez i bloquejant l’aprovació dels pressupostos, els partits de la majoria de la investidura estan obrint les portes al PP i a Vox. Creuen que afeblint el PSOE poden millorar els seus resultats de cara a l’any 2027, però s’equivoquen radicalment. Estan tots en el mateix vaixell i se salven tots o s’enfonsen tots.
Algú s’imagina Carles Puigdemont pactant amb Santiago Abascal? Tal vegada Pilar Rahola, sí. Jo, no.
El mateix cal dir dels pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Uns, els bloqueja ERC. Els altres, els Comuns. Això és politiqueria. La gent ja és prou madura per saber, quan cal anar a votar, a quin partit fer confiança. Aprovar els pressupostos no és cap signe de feblesa ni de concessió d’avantatge als socialistes: és un gest de responsabilitat envers el conjunt de la societat, que ho agraeix.
Quin sentit té deixar sense pressupostos la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona? De què serveix castigar Salvador Illa i Jaume Collboni, que acaben d’arribar i no tenen alternativa? La frase de qui va ser president de la I República espanyola, Estanislau Figueras, torna a ressonar amb força: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”.
No hem après res de la història? No tenim ulls per veure què passa al món? No entenem encara què significa el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca? No sabem llegir la importància que té per a les forces progressistes, més enllà de les sigles, tenir a les seves mans la governabilitat d’Espanya, Catalunya i Barcelona? Contra l’amenaça trumpista, estabilitat i pressupostos.
