Avui DGAIA ja no existeix. Ara és la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), dependent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió, que dirigeix Mònica Martínez Bravo. Però el nom de la DGAIA persisteix en l’imaginari col·lectiu, com a sinònim de “segrestadora” d’infants de famílies pobres, abusos sexuals, mala gestió, corrupció política i malbaratament de diners públics.
Ara mateix, està en marxa una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya per mirar de posar llum en aquest pou fètid de queixes esgarrifoses de mares a qui l’administració els ha pres els fills, denúncies de treballadors, enregistraments comprometedors, demolidors informes de la Sindicatura de Comptes i de la Síndic de Greuges, clientelisme, operacions policials per desmantellar xarxes de prostitució i de frau amb tutelats…
La consellera Mònica Martínez Bravo ha adoptat dues bones decisions: alliberar la DGPPIA dels processos de contractació de les empreses prestadores de serveis externalitzats i centralitzar en l’administració el pagament de les prestacions que s’atorguen als joves extutelats i que feien les entitats adjudicatàries.
Cal tenir present que, més enllà dels escàndols polítics que l’envolten, la DGAIA (ara DGPPIA) té entre mans un col·lectiu extremadament sensible i preciós, que cal salvaguardar per sobre de tot: els 20.000 infants, nois i noies que, per múltiples raons, han quedat desemparats. La casuística és molt variada: fills de famílies pobres o desestructurades, menors estrangers que arriben sols a Catalunya, infants i joves molt conflictius que cauen en la delinqüència, adolescents que decideixen abandonar la llar familiar…
La societat, a través de l’administració, té l’obligació moral i democràtica de fer-se càrrec d’aquestes persones desvalgudes, que tenen tota la vida al davant, i fer tot el possible per encaminar-les cap a l’edat adulta garantint-los el dret a l’educació, al benestar personal i a l’autonomia.
Per tant, molt de compte a l’hora de fer soroll i demagògia sobre la DGAIA. Transparència? Tota! Convocatòria pública i auditada dels concursos per l’adjudicació de determinats serveis a proveïdors externs? Sempre! Control exhaustiu de la gestió dels recursos públics que s’hi dediquen? Fins a l’últim euro!
Però no és el mateix cobrar una comissió del 3% per l’adjudicació corrupta d’obres públiques que el desgavell administratiu detectat en el pagament d’ajudes a joves extutelats. Als infants i adolescents cal protegir-los, no criminalitzar-los.
Per això, cal aplaudir la decisió del Parlament de Catalunya -amb els vergonyosos vots en contra del PPC, Vox i Aliança Catalana- de condonar el reemborsament de les prestacions indegudes cobrades per joves extutelats, que es troben en situació de vulnerabilitat. La consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, ha defensat que no es tracta només d’una mesura econòmica sinó d’una mesura de “justícia social”.
El desgavell i les connexions polítiques d’ERC amb la més important proveïdora de serveis de l’antiga DGAIA, la Plataforma Educativa, han estat aprofitats per Junts, l’extrema dreta i els seus satèl·lits mediàtics i tuitaires per muntar una intensa campanya contra el partit d’Oriol Junqueras, però que té com a víctimes propiciatòries els milers d’infants i joves tutelats, en especial els de procedència magrebina, directament assenyalats com a delinqüents en potència.
Com en tot organisme de l’administració, cal exigir a la nova DGPPIA la màxima responsabilitat i cura en la gestió de les seves competències. Sabent que té a càrrec seu un col·lectiu molt delicat de menors que, malgrat la seva curta edat, ja arrosseguen moltes ferides emocionals i traumes i estan envoltats de riscos que els poden fer caure pel mal camí.
Màxim respecte també pels professionals que estan a peu de carrer, pels que vetllen pel benestar dels interns que estan en centres d’acollida i pels que es fan càrrec dels pisos d’extutelats. La seva feina és molt dura i exigent i, sovint, poc reconeguda i mal pagada. Necessiten tot l’escalf i una orientació clara de les seves taques per part de la direcció de la DGPPIA.
En el passat, i sota administracions de tots els colors -durant molts anys, en mans de CiU- la DGAIA ha estat un focus de conflictivitat i d’irregularitats permanents. Carregar els neulers contra el període que la va gestionar ERC (2016-21 i 2022-24), que va coincidir amb la gran arribada de menors magrebins i la situació crítica de la pandèmia de la Covid, és parcial i injust.
Cal anar a fons i exigir responsabilitats per les anomalies detectades per l’informe de la Sindicatura de Comptes durant el període 2016-20, com demana la Fiscalia? Sí. Però tots plegats hem de tenir molt clar que hem de deixar-ne al marge els professionals i els menors que tenen a càrrec seu, que són les baules febles d’aquesta cadena d’errors i despropòsits, que s’arrosseguen des de la mateixa creació del primigeni departament de Benestar Social l’any 1988, amb el polèmic Antoni Comas al capdavant.
Coneixent el diputat Jordi Riba, president de la comissió d’investigació del Parlament, estic convençut que farà una bona feina i que serà exigent per tallar els brots de demagògia.
