El 25 de juliol de 2014 l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va enviar als mitjans de comunicació un escrit en què explicava que el seu pare havia deixat diners a l’estranger –procedents d’activitats il·lícites durant el franquisme– a la dona i als fills per si mai la situació política es complicava i els calien. Uns diners que Pujol i la seva família no havien regularitzat mai amb la hisenda espanyola. La confessió va desfermar una tempesta judicial, política i social a Catalunya. Andorra no en va sortir indemne.
“A Andorra hi ha gent molt nerviosa”. Fou una frase que se sentia sovint a les redaccions dels mitjans andorrans aquells dies. Les alarmes es van encendre en molts despatxos i en algun consell d’administració: una part dels diners de la família Pujol eren al Principat. Dècades enrere s’havien dipositat a l’antiga Banca Reig, que més tard esdevindria Andbank. Per aquells comptes hi passarien milions de pessetes sense, a priori, alarmar ni incomodar ningú. Ni a les Valls ni a l’Estat espanyol.
Segons explica VilaWeb, malgrat l’impacte polític, mediàtic i econòmic a Andorra, una font que aleshores tenia responsabilitats de govern admet que el govern andorrà sí que va rebre amb preocupació l’afer Pujol: “Vam veure que, més enllà de la qüestió fiscal, hi havia una dinàmica a l’estat veí que, sense tenir-hi res a veure, ens podia acabar afectant.” Així i tot, desmenteix cap intervenció i que “mai” hi hagués pressions d’alt nivell per part del govern espanyol de Mariano Rajoy perquè s’entreguessin dades de l’expresident de la Generalitat.
També hi havia preocupació entre les elits econòmiques per si seguirien casos similars d’algunes altres personalitats amb diners a Andorra; per si quelcom que era un risc que afectava la reputació acabaria posant el país en escac. En els entorns de poder econòmic i institucional, a més, hi havia el temor que el Principat amagués la informació i desfermés la fúria de l’Estat espanyol –del qual encara avui s’és molt dependent-. Però quan les autoritats de Madrid van requerir informació dels Pujol via comissió rogatòria, a priori l’haurien lliurat d’acord amb l’intercanvi d’informació que s’havia aprovat cinc anys enrere.
Precisament aquest fet és “la marca principal” que ha deixat a Andorra el cas Pujol, explica un polític veterà encara en actiu:”’És la constatació de la fi real del secret bancari.” Assegura que va tenir un impacte molt gran per a molts petits evasors fiscals catalans que a Andorra hi tenien 15.000, 20.000 o 50.000 euros. I que pensaven que les Valls encara eren un refugi segur per als seus diners.
“Quan les autoritats van passar la informació a Espanya, molts van rebre l’evidència que el secret bancari s’havia acabat. Va ser caçar l’elefant alfa.” A més, el govern andorrà ja havia deixat clara la intenció d’acceptar l’intercanvi automàtic els anys a venir. Si algú com Pujol, a qui hom li presumia moralitat, havia estat enxampat, com no ho havien de ser ciutadans més modests? Ara sí, hi hagué sortida de dipòsits per a acollir-se a l’amnistia fiscal del ministre espanyol Montoro.
L’ex-cap de govern Jaume Bartumeu deixa clar que la història d’Andorra no l’ha canviada ni el cas Pujol ni l’expresident de la Generalitat. Afirma que aleshores la imatge del país, “després del retorn de la dreta al govern” ja era deteriorada. Insisteix que la fi del secret bancari se certificà el 2010: “Nosaltres (els socialdemòcrates) vam ser un parèntesi del 2009 al 2011. Som nosaltres que vam treballar perquè es respectés la transparència en l’activitat financera. I alguns volien mantenir Andorra als anys seixanta del segle passat. “Potser d’aquí, diu, els nervis.”
Imatge deteriorada d’Andorra
El deteriorament de la imatge d’Andorra ha anat lligada intrínsecament a la pressió mediàtica, especialment de Catalunya i sobretot d’Espanya. “Andorra va rebre molt. Ens van fotre d’hòsties fins al carnet d’identitat, que diuen els qui en tenen”, exclama Albert Roig, periodista en excedència.
Roig creu que els mitjans andorrans, en general, no es van deixar endur per aquesta dinàmica roïna. Tanmateix, creu que els periodistes del país no van poder evitar de ser arrossegats “pel soroll dels mitjans de baix” i no van ser capaços d’esmorteir-lo i fer surar la informació rellevant”. Explica que una de les raons és que els mitjans andorrans són sota molta pressió bancària. “Subsisteixen gràcies als bancs.” A més, assegura que “és molt difícil de poder aconseguir tota la informació sobre la pràctica bancària si no és que el banc vol. Sempre ho he dit: aquí gairebé no tenim periodisme d’investigació. Tenim periodisme de subvenció, de filtració. Fet a la carta, per dir-ho així.”
Operació Catalunya
Si falta res per a saber, és per què el cas Pujol no s’ha pas tancat. Tampoc a Andorra. Avui dia Rascagneres, advocat de la família Pujol, té interposada una querella per revelació de secret bancari contra l’accionista majoritari de BPA, Higini Cierco, i el seu exconseller delegat, Joan Pau Miquel.
Al seu torn, els accionistes majoritaris del banc insisteixen que el cas Pujol és l’origen de la nota que el 10 de març de 2015 el FinCEN nord-americà va emetre contra l’entitat per presumpte emblanquiment i que en va causar la intervenció i la fallida posterior. Sostenen que va ser una represàlia de l’Estat espanyol per no haver aconseguit les dades bancàries de la família Pujol que volia.
De fet, l’estiu del 2016, Cierco va denunciar en seu judicial que el 2014 policies espanyols l’havien coaccionat perquè revelés dades bancàries dels Pujol i de dirigents independentistes. Uns fets que possiblement han esdevingut la icona de l’Operació Catalunya, que el govern del PP va bastir contra l’independentisme català mitjançant les clavegueres de l’Estat espanyol.
De les paraules de Cierco es va deduir que Miquel havia lliurat els comptes a la policia espanyola el juny del 2014. La filtració possiblement fou l’origen de la informació periodística que va precipitar el cas. Tanmateix, en cas de ser certa, també posava en relleu que la intel·ligència espanyola s’havia ingerit en un país tercer per vulnerar-ne el secret bancari. Alguns ho han denunciat com una violació de la sobirania andorrana i acusen el govern de Toni Martí de passivitat davant Espanya, malgrat tenir indicis dels fets ja la primavera de 2015.
En canvi, Bartumeu, excap de govern –i també advocat de la família Cierco entre el 2015 i el 2016 (en ple cas BPA)– afirma que no té “cap evidència” que la policia espanyola actués a Andorra de manera il·lícita en el cas Pujol. Sí que en té, diu, en el cas BPA. Que el cap de govern Martí i els ministres Cinca i Saboya “admetessin, toleressin, acceptessin i afavorissin que la policia o la Guàrdia Civil entrés a Andorra com a cal sogre i obrís arxius d’entitats bancàries sí que és un atemptat contra la sobirania d’Andorra. És l’agenollament de determinats polítics andorrans davant el senyor Rajoy”, sentencia en referència a la intervenció del banc.
Certament, constatar la suposada ingerència va incomodar el govern andorrà, tal com reconeixen fonts que van presenciar de prop els fets.
L’afer es va gestionar diplomàticament, però de manera discreta. Andorra no tenia –ni té– la força per a fer exigències grandiloqüents. La conseqüència més evident fou el trasllat de Celestino Barroso, l’agregat d’Interior a l’ambaixada d’Espanya i un dels qui presumptament hauria coaccionat Cierco. Va transcendir que havia estat una petició de l’ambaixador espanyol, malgrat els esforços diplomàtics per a silenciar-ho.
Cinc anys després, a Andorra pocs discuteixen que el cas Pujol i les clavegueres de l’Estat espanyol hi han fet víctimes. Falta esclarir si també hi han tingut col·laboradors. I, sobretot, com va gestionar la banca andorrana aquella ‘deixa’ de l’avi Florenci Pujol.
