“Tota la pintura moderna està sota el barret que Cézanne porta per pintar a l’aire lliure”, proclamava Picasso, mentre que Matisse no s’estava de dir: “Cézanne és el pare de tots nosaltres”. Els grans de l’art perfeccionen una tradició o inicien una moda. Cézanne va fer les dues coses.
Paul Cézanne va néixer a Ais de Provença el 1839. Company d’Émile Zola al col·legi Bourbon, uns anys més tard aquest l’incità a traslladar-se a París, on arribà el 1861. Es matricula a l’Académie Suisse i coneix Pissarro i el grup dels impressionistes que es reunien al Café Guerbois: Degas, Monet, Renoir, Sisley i Manet. Al Louvre descobreix Caravaggio, Velázquez i admira Delacroix. La seva trajectòria artística va ser molt àrdua. No va aprovar l’ingrés a l’Escola de Belles Arts i les seves obres van ser rebutjades reiteradament a l’oficial París Salon. Finalment, va exposar al Salon des Refusés, el 1863.
Després d’un estada, aconsellada per Pissarro, a la seva Provença natal, retorna a París el 1888 on coneix Van Gogh, Flaubert i Gauguin. Per cert, Claude Monet opinava que “Cézanne és el Flaubert de la pintura”. No és fins al 1895 que el mític marxant Ambroise Vollard l’acull a la seva galeria i el dóna a conèixer. Finalment, amb l’exposició al Saló de Tardor del 1904 es pot dir que ha triomfat. Però ell es reclou de nou a Provença on, afectat per un llamp mentre pintava a l’aire lliure, mor el 1906.
Quin era l’escenari polític en el que tenien lloc les recerques pictòriques de Cézanne?. El 1864 Napoleó III concedeix el dret de vaga, consolida el domini a Algèria, conquereix el Senegal i Somàlia i penetra a Indoxina. És el moment de la transcendental transformació de París realitzada per Haussman –prefecte del 1853 al 1869–, amb la demolició dels vells barris i l’apertura de les grans avingudes i boulevards. I també de la Guerra franco-prussiana de 1870, amb la derrota de França i la pèrdua de l’Alsàcia i part de la Lorena, el que obre la porta a la proclamació de la III República i, l’any següent, a la Comuna de París i a la cruel repressió que se’n derivà.
Cézanne va jugar un rol decisiu en l’evolució de l’art pictòric. Va ser l’enllaç entre l’impressionisme i el cubisme: un pas fonamental a principis del segle XX en la implosió de la pintura contemporània. Igual que Zola amb el realisme literari, Cézanne pinta el món tal com se li presenta davant els ulls, sense idealitzacions ni afectació d’estil. Persegueix tossudament la simplificació de les formes fins a la seva essència geomètrica: «Tot en la natura es modela segons l’esfera, el con i el cilindre. Cal aprendre a pintar sobre la base d’aquestes figures simples, després es podrà fer el que es vulgui».
Cézanne volia ‘solidificar l’impressionisme’, trobar l’equilibri entre ‘la sensació’ i l’ordre constructiu. Volia trencar l’anècdota i aportar a la pintura valor absolut. Deia: «El desafiament és atorgar propietats constructives a la pinzellada impressionista, fer d’ella la unitat mínima sobre la que edificar una sòlida estructura per al quadre». I afegia: «El meu objectiu és vivificar Poussin al contacte amb la natura».
La pintura per a ell no és només la reproducció de la realitat sinó una operació mental. És així que, aprofundint en l’arquitectura interior de les composicions, va més enllà i treballa la doble perspectiva: a partir d’un eix, l’espai es dobla sobre sí mateix, com juxtaposant dues vistes diferents de l’objecte. Aquestes recerques pots-impressionistes van fer germinar el cubisme de Picasso i Braque.
‘Els jugadors de cartes’, ‘Les grans banyistes’, ‘Vista d’Auvers’, etc, han esdevingut obres de culte i, molt especialment, les nombrosíssimes versions de ‘La muntanya de Sainte-Victoire’, amb la qual el pintor va mantenir una comunió íntima. Al llarg de la seva vida va cercar sense descans, obsessivament, la interpretació dels seus misteris. Aquesta viva connexió amb una muntanya es dona a certs indrets del món: els grecs amb l’Olimp, els sicilians amb l’Etna, els tanzans amb el Kilimanjaro, els japonesos amb el Fuji i, molt més a prop, els andorrans amb el Comapedrosa i els urgellencs amb el Cadí.
Què tenen algunes muntanyes que inspiren tan intensos sentiments? Té a veure aquesta devoció amb el panteisme dels nostres ancestres més llunyans?
