El viatge del president Salvador Illa a Brussel·les simbolitza el retorn de Catalunya a Europa, després de 12 anys de processisme independentista, on els referents internacionals de la Generalitat eren indrets com la Nova Caledònia, el Tirol del Sud, Biafra, el Caixmir, el Quebec, el Kurdistan, Tíbet o Escòcia. Això, amanit amb el delirant projecte de Carles Puigdemont de convertir Catalunya en un satèl·lit de la Rússia de Vladímir Putin, a canvi d’esdevenir la Suïssa de les criptomonedes.
Aquest esbojarrat aventurisme geopolític, que ens ha fet molt de mal i ens ha fet perdre un temps preciós, ha acabat amb l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat i el retorn a la realpolitik. Per això, el seu primer viatge oficial a l’exterior ha estat a Brussel·les, la capital de la Unió Europea, on ha desplegat una intensa agenda de contactes, entre els quals la presidenta de l’Eurocambra, Roberta Metsola.
La història és la que és i, des d’una visió progressista i optimista de la vida, té un destí: la compactació de la Unió Europea com un espai de llibertat, fraternitat i prosperitat compartida i la seva evolució federal en els Estats Units d’Europa, capital Brussel·les. És un projecte difícil, a causa de l’actual auge dels populismes identitaris antieuropeistes, però que cal mantenir i perseverar amb fermesa.
El projecte de la Unió Europea transcendeix la mera adopció d’una moneda comuna i la supressió de les barreres duaneres internes. En un món de 8.000 milions d’habitants, es tracta de forjar la consolidació d’un bloc geopolític de 450 milions de persones, unides per la bandera de la democràcia i els drets humans i amb capacitat per fer sentir la seva veu i vetllar pels seus interessos comuns en relació amb els altres grans blocs existents: la Xina (1.400 milions d’habitants) i els Estats Units (350 milions).
La Unió Europea, igual que la Xina i els Estats Units, afronta un greu problema estructural de fons: la baixa natalitat i l’inexorable envelliment de la piràmide demogràfica. Si volem mantenir els estàndards de qualitat de vida assolits després 150 anys de lluita sindical, això passa pel foment de la natalitat, com fa actualment la Xina, o l’acceptació massiva de migració, amb l’objectiu de mantenir els fonaments de l’Estat del benestar.
No siguem hipòcrites ni miops. La Unió Europea i, per tant, Catalunya, necessitem treballadors de procedència externa (des de paletes, xofers i dones cuidadores fins a metges i informàtics) per poder garantir el funcionament de la societat. Si volem continuar creixent i creant més riquesa, els immigrants són essencials i és el nostre deure tractar-los bé i facilitar el seu arrelament i reagrupament familiar.
Saltar de 6 a 8 milions d’habitants, com ha passat a Catalunya en el lapse de temps que va de la presidència de Jordi Pujol a la de Salvador Illa, provoca tensions en tres pilars bàsics de la nostra societat: habitatge, educació i sanitat. Donar resposta des del Govern i l’administració a aquests dèficits estructurals són les tasques prioritàries que marquen el mandat del nou president de la Generalitat, que ara acaba d’acomplir els seus primers 100 dies, amb una gestió impecable.
Per poder afrontar aquests dèficits estructurals i crear una societat organitzada amb els valors de l’esquerra és imprescindible millorar el finançament de la Generalitat. D’aquí que el president Salvador Illa hagi posat l’accent en la negociació de noves fórmules de gestió tributària per optimitzar el volum de recursos disponibles. Amb el convenciment que aquest “finançament singular” que propugna també és d’interès i extensible a les altres comunitats de l’Estat.
Catalunya és una vella nació d’origen medieval que és tributària de tres grans decisions que van prendre els nostres avantpassats i que determinen el nostre present: el matrimoni del comte català Ramon Berenguer IV amb la reina de l’Aragó, Peronella, l’any 1150; l’elecció del noble castellà Ferran de Trastàmara com a successor del regne de l’Aragó (1412), a la mort sense hereus del rei Martí l’Humà; i el matrimoni a Valladolid dels reis Ferran d’Aragó i Isabel de Castella (1469), establint la conjunció d’aquests dos regnes. Tot el que ha passat des d’aleshores són anècdotes, sovint violentes i tràgiques, d’aquestes tres grans decisions, que, per a bé i per a mal, han arribat fins als nostres dies.
Per la Constitució espanyola del 1978, Catalunya és una comunitat autònoma de les 17 que hi ha i, des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, l’any 1986, som una de les 242 regions que existeixen en els 27 estats membres. Més enllà d’altres consideracions romàntiques i identitàries, això és el que som, amb la particularitat que hem conservat una llengua pròpia que, per deure cívic i cultural, hem de protegir i d’impulsar la seva oficialitat en les institucions europees.
Catalunya no ha de perdre el fil de la història, que, en l’essencial, ha estat marcada per una política de matrimonis reials i pactes amb els veïns. Aquesta és la lliçó de saviesa estratègica que ens han llegat els nostres avantpassats i que, com en el cas de la llengua, hem de saber preservar i conrear.
Els catalans d’avui tenim un elefant a l’habitació. I no és la independència, antitètica amb el projecte europeu en el qual estem inserits: és la Unió Europea i, en allò que ens afecta més directament, l’Euroregió Pirineus-Mediterrani, constituïda en temps del president Pasqual Maragall, enterrada pels presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, i recuperada sense massa convicció pel president Pere Aragonès.
L’Euroregió Pirineus-Mediterrani connecta i actualitza el marc històric de relacions i d’operacions de Catalunya, teixit a l’Edat Mitjana i que ha estat sempre latent en la nostra manera de ser i de fer. En l’actualitat, està formada per les regions d’Occitània, Catalunya i les Balears, amb l’Aragó en stand by. En el procés del seu enfortiment i consolidació caldria convidar la Comunitat Valenciana i Múrcia a participar-hi.
Recuperar l’Euroregió Pirineus-Mediterrani, convertint-la en l’àmbit d’acció exterior preferent de la Generalitat, és una de les carpetes que ha reobert Salvador Illa amb el seu viatge a Brussel·les, on ha parlat davant el Comitè Europeu de les Regions. Les grans infraestructures -les existents i les que estan en marxa, com el corredor ferroviari Mediterrani- contribueixen a vertebrar aquest ampli territori, de 23 milions d’habitants, destinat a ser, si ens ho proposem, un dels grans pols referents de la Unió Europea.
La col·laboració entre les regions que formem part, per adhesió o vocació, de l’Euroregió Pirineus-Mediterrani és un camp molt fèrtil, amb una infinitat de projectes compartits que podem desenvolupar plegats, des de la bona voluntat i la lleialtat. D’entrada, amb una decidida implicació solidària en la colossal tasca de recuperació de la zona delmada per la DANA a la Comunitat Valenciana.
