El futur serà elèctric o no serà. Les grans tendències industrials mundials -substitució dels vehicles de combustió fòssil per elèctrics i la necessitat de grans centres de dades per processar la ingent demanda de la intel·ligència artificial, entre d’altres- així ho determinen.
Si volem que Catalunya continuï creixent i prosperant, és imprescindible que l’increment de la generació d’electricitat esdevingui una prioritat absoluta del Govern de Salvador Illa. No podem estar esperant que l’energia de fusió nuclear -la solució científica més plausible i definitiva per obtenir electricitat abundant, neta i barata- es faci realitat algun dia indeterminat i, en tot cas, encara llunyà.
A la localitat de Caradache, a la Provença, s’està construint, des de l’any 2006, la central de fusió nuclear més potent del món: el projecte ITER, en el qual participen la Unió Europea i sis de les principals economies mundials. Una part d’aquest colossal repte científic es desenvolupa també a Barcelona, on hi ha la seu administrativa de l’ITER.
I mentrestant? Mentrestant, cal activar i aprofitar sense més dilació els grans recursos que Catalunya té a l’abast per a la producció d’energia elèctrica i que menystenim de manera absolutament incomprensible: el Sol, el vent, la conversió de les centrals hidroelèctriques en reversibles, la geotèrmia, la valorització energètica de les deixalles agrícoles, ramaderes, industrials i urbanes… Sabent, a més, que els tres reactors nuclears de fissió que tenim a Ascó i Vandellòs, i que ens proporcionen el 60% de l’electricitat que consumim, hauran d’aturar la seva activitat, més d’hora que tard.
Jo entenc que la manca d’habitatge accessible és la primera preocupació del Govern de la Generalitat, d’acord amb la gran alarma social existent. Però, en paral·lel, també ho ha de ser l’enorme retard que acumulem en el desenvolupament d’un parc elèctric d’energies renovables que no només ens garanteixi l’autoabastiment, sinó que pugui donar resposta a l’enorme demanda que requereix la nova economia industrial.
Tenim grans cervells en les universitats catalanes, tenim excel·lents enginyeries, tenim una empresa pública -L’Energètica- amb un competent equip directiu i tenim, sobretot, l’extraordinària capacitat d’inventar i d’innovar que hem demostrat secularment els catalans. Naturgy, la gran empresa energètica espanyola -fins ara, especialitzada en gas- està participada per Criteria, entitat d’ADN català, hi podria aportar el seu muscle financer i tecnològic.
Per què no mobilitzem i alineem tot aquest gran talent acumulat, però dispers, en l’objectiu comú de generar quilowatts a dojo per esdevenir un referent europeu d’electrificació intensiva? El president Salvador Illa ha demostrat una contrastada capacitat de lideratge estratègic i pot ser el catalitzador d’aquest esforç col·lectiu per convertir Catalunya en un gran pol energètic amb capacitat d’atracció industrial.
Des dels temps de la Canadenca, a Catalunya arrosseguem una creu amb l’electricitat. La planificació i les inversions sempre ens han vingut de fora, en funció d’uns interessos que ens han estat sempre aliens, com en el cas de les centrals nuclears. Les aliances i les operacions corporatives de les últimes dècades han fet que, en l’actualitat, Endesa -hereva de les antigues FECSA, HECSA i Enher- sigui qui talla el bacallà, tant pel que fa a la producció com a la distribució de l’energia elèctrica a casa nostra.
Però Endesa té un problema d’arrel: després del boicot actiu del PP a la seva compra per part de Gas Natural (Naturgy) –“antes alemana que catalana”, va arribar a dir Esperanza Aguirre– va acabar en mans d’Enel, que és una empresa italiana participada i controlada pel Govern de Giorgia Meloni, un dels màxims exponents de l’extremadreta europea. Com pot ser que un sector vital com és el de l’electricitat estigui a Catalunya teledirigit des de Roma i amb l’ultra Giorgia Meloni condicionant les seves decisions?
Des d’una visió geopolítica, Catalunya s’ha convertit en el bastió i la referència de la socialdemocràcia europea i mundial. No només perquè Salvador Illa governa la Generalitat en representació del PSC. Altres rellevants institucions del país (Ajuntament de Barcelona, Àrea Metropolitana de Barcelona, Diputació de Barcelona…), a més dels principals ajuntaments, amb l’excepció de Badalona, també tenen governs socialistes.
Som el baluard de les idees i les polítiques progressistes en una Europa dominada per la dreta i amb l’amenaça de la ultradreta i del trumpisme a les portes. No hi ha cap altre indret en la geografia continental com Catalunya on l’esquerra democràtica sigui àmpliament hegemònica i, si no ho esguerrem, tot indica que continuarà sent-ho en els pròxims anys.
L’illa catalana progressista és, a la vegada, el principal nucli de resistència de les velles i belles utopies que mai no moren i el far que pot i ha d’il·luminar una Europa perduda a les fosques. Per això, és molt important que, a banda de fer-ho bé, els nostres governants despleguin amb ambició noves maneres de fer en sectors estratègics, com per exemple, l’energètic.
Hi ha un factor no gens menyspreable que hem de tenir en compte. La política autoritària, xenòfoba i repressiva del president Donald Trump tindrà, entre altres conseqüències, una fugida de “cervells” dels Estats Units que rebutgen aquesta manera de fer i que es troben incòmodes en el seu país. Per què no els oferim Catalunya com a terra d’acollida, on puguin desenvolupar en llibertat totes les seves capacitats intel·lectuals i científiques?
Per això, cal que trobin aquí un caliu acadèmic i empresarial que els ajudi en l’aterratge i en la progressió de llurs carreres. Catalunya, si ho saben fer bé, es pot convertir en el refugi de ments brillants dels Estats Units que, sens dubte, contribuirien a la nostra prosperitat col·lectiva.
No oblidem que va ser un enginyer nord-americà, Frederick Stark Pearson, connotat maçó, l’artífex de l’electrificació de Catalunya, amb la construcció dels embassaments dels Pirineus, a començaments del segle XX, a través de l’empresa la Canadenca. Avui, aquests embassaments, en mans d’Endesa, poden ser la gran solució per a la reelectrificació que necessita el país.
Es tracta de convertir-los en centrals hidroelèctriques reversibles. És a dir, que l’aigua que cau per turbinar i produir electricitat torni a ser bombejada a l’embassament, creant un cicle tancat. Però Endesa, que està en fals amb les concessions hidroelèctriques, mai no escometrà aquesta inversió.
I és aquí on el president Salvador Illa ha de fer valer el seu poder davant Madrid: aconseguint el rescat de les concessions vençudes i impulsant les noves centrals reversibles. Amb aquest sistema de cicle tancat d’aigua, segons un estudi del Col·legi d’Enginyers, Catalunya garantiria amb escreix la seva sobirania energètica, sense necessitat de les nuclears.
