No, aquest any tampoc no tindrem el “manà” salvador del turisme. La pèssima i irresponsable gestió menada pel nou conseller de Salut, el doctor Josep Maria Argimon, ha provocat que la cinquena onada de la pandèmia colpegi Catalunya amb una força devastadora. Amb la situació sanitària fora de control, és obvi que els europeus escolliran indrets més segurs per passar les seves vacances d’estiu, enfonsant encara més aquest sector, vital en l’estructura empresarial i laboral vigent a Catalunya.
Els indicadors de la covid-19 estan altre cop disparats i la Generalitat, ofegada en un mar de dubtes i de contradiccions, ha perdut tota la credibilitat i l’autoritat per liderar la lluita contra aquest flagell. El desori d’ordres i contraordres ha acabat marejant la població, que ja no es refia, gens ni gota, d’allò que diuen els responsables governamentals.
En aquest juliol “horribilis”, l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) acaba de fer públiques les dades de l’enquesta sobre el risc de pobresa i d’exclusió social (AROPE) corresponents a l’any 2020. Aquest informe certifica que hi ha un 26,3% de la població catalana que viu en una situació límit i desesperada. És una xifra rècord en la seqüència dels últims anys i posa de manifest la imparable pauperització que patim i que ja afecta la classe mitjana, amb creixents dificultats per arribar a finals de mes.
El canvi climàtic també es fa cada cop més present, davant la passivitat i la inacció dels poders públics catalans, distrets i capficats en la inacabable “novel·la de cavalleries” del procés independentista. Els nostres boscos pateixen un greu dèficit hídric i les altes temperatures han convertit les masses forestals en un polvorí que només espera la guspira per convertir-se en una insaciable bola de foc. Ho acabem de viure a Castellví de Rosanes i al parc natural del Cap de Creus i els experts ens adverteixen, angoixats, que cal extremar totes les precaucions per evitar que els incendis es multipliquin i Catalunya esdevingui un infern.
El país, la pàtria o la màtria, com ni vulguem dir, és la gent concreta que viu en un territori concret. I, en aquest sentit, la Catalunya d’avui és un desastre. La gent, en la seva gran majoria, està decebuda i desanimada, per la situació general i per la situació personal de cadascú. El territori està desordenat i trinxat. Els pagesos cada cop són menys i cada cop estan més escanyats per l’agroindústria i els majoristes. Àmplies zones de muntanya han quedat buidades de vida humana. Els boscos estan bruts i abandonats. Les aigües freàtiques, contaminades amb nitrats. El litoral està indefens davant els estralls del canvi climàtic, com constatem dolorosament al delta de l’Ebre.
Els que vam viure el franquisme, el postfranquisme, la transició democràtica i el restabliment de la Generalitat teníem il·lusió i esperança en un futur en llibertat i millor per a tothom. Crèiem que, amb la recuperació de l’autogovern, seríem capaços de construir una administració nova i uns serveis públics exemplars. Aleshores sí que tot estava per fer i tot era possible.
L’empenta dels nous ajuntaments democràtics i de la Generalitat del president Josep Tarradellas ens omplien d’energia i de bones vibracions. Els vents de canvi van obrir les portes a una regeneració profunda de la societat i a un renaixement cultural, efervescent i esplèndid.
Ben aviat, però, l’esperit dels “pactes democràtics” municipals i del govern d’unitat que va fer possible la redacció i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1979 es va perdre i el sectarisme polític i la lluita descarnada pel poder van convertir Catalunya en una trinxera entre pujolistes (molts d’ells, franquistes reciclats) i antipujolistes. Aquesta divisió, més la xacra de la corrupció, ens ha marcat a foc i ens ha arribat fins al dia d’avui.
El procés independentista ha fet encara més profunda aquesta bretxa i n’hi ha, com l’expresident Carles Puigdemont, que voldrien que adquirís dimensions abissals i sense cap possibilitat de construir ponts de connexió i d’intercanvi. Apliquen la màxima caïnita de l’“ells o nosaltres”, en comptes de la més pragmàtica i fructífera del “tots plegats”, preservant la idiosincràsia i identitat de cadascú.
L’aventura secessionista és un colossal i grotesc error des del primer moment. Només calia parar l’orella a Brussel·les per comprendre ràpidament que no despertava cap mena de simpatia ni de complicitat en el cor de la Unió Europea. Al contrari: el rebuig més absolut. Després ha arribat l’hora inevitable de plegar veles i tot són plors per la derrota i la frustració. Però la culpa sempre la tenen els altres i els independentistes són incapaços de fer cap mena d’autocrítica sincera. Tenen “mono” d’adrenalina i això els impedeix veure-hi clar.
Hi ha una altra “droga” que els té encegats: el plaer que proporcionen els diners públics, que esdevé eufòric quan tens el poder i controles els pressupostos. Això els ho va inocular el pujolisme i aquesta lliçó la tenen molt ben apresa els independentistes d’avui. El poder no serveix per redistribuir la riquesa i ajudar els sectors més desfavorits de la societat, sinó per autoassignar-se uns salaris fabulosos, viure com a reietons, fer favors als amics i repartir-se impúdicament el pastís. TV3 és el paradigma d’aquesta perversió.
És sabut que ERC i JxCat són com gat i gos. Per això, el govern que presideix Pere Aragonès és una barreja indigesta, confegit per salvar les poltrones i evitar que el guanyador de les eleccions, Salvador Illa, pogués ser elegit president de la Generalitat. Aquest és el “pecat original” d’aquesta legislatura que, amb aquests antecedents, difícilment podrà quallar i res de bo no en podem esperar, mentre Catalunya es dessagna al fons del pou.
Pandèmia, pobresa, atur, incendis…: en espera del judici per corrupció a la família Pujol, els quatre genets de l’Apocalipsi cavalquen, desbocats, per les contrades catalanes. Pobre país! Pobra pàtria! Pobra màtria!
