En un debat que està sortint de mare, ha hagut de ser una organització patronal –i, per tant, gens sospitosa de wokisme ni de radicalisme anticapitalista– la que ha posat els punts sobre les is. La Pimec, entitat que aplega les petites i mitjanes empreses catalanes, va organitzar, la setmana passada, una jornada per reflexionar sobre els “Reptes i oportunitats dels fluxos migratoris”, en la qual es van dir coses molt importants.
“La immigració és una oportunitat per a les persones i un element generador de riquesa per als països que la reben”, va afirmar el president de Pimec, Antoni Cañete. I va reblar, sense embuts: “El principal problema de les pimes és trobar professionals per cobrir determinats llocs de treball, fet al qual la immigració contribueix molt positivament”.
La demografia és la que és i només tenim dues opcions: tancar les fronteres i emprendre el camí de la lenta extinció, com els passa a Rússia o al Japó; o bé obrir-les i rejovenir la piràmide demogràfica, com hem fet a Catalunya, a Espanya i a la gran majoria de països de la Unió Europea.
Malauradament, en milers de casos, la immigració és una qüestió de vida o mort pels que fugen de la guerra o la repressió en les zones de conflicte que encara devasten el planeta. La nostra obligació humanitària i ètica és acollir-los i protegir-los. Però també hi ha milers de persones que arriben a casa nostra per treballar i cercar un futur econòmic millor i, en moltes ocasions, per ajudar a la subsistència de llurs famílies, que s’han quedat en els països d’origen.
L’Idescat acaba de publicar un informe de projecció segons el qual, en l’horitzó del 2034, la població de Catalunya creixerà en 541.000 persones, i arribarà als 8,5 milions d’habitants. Aquest increment es produirà, principalment, per l’efecte de la immigració, “ja que el creixement natural (naixements menys defuncions) seria negatiu en aquest període”, assegura l’informe.
Segons aquest estudi de prospectiva demogràfica, la població catalana quedarà estancada en aquests 8,5 milions i, fins i tot, podrà començar a baixar, d’acord amb les projeccions que es fan sobre el comportament de la humanitat, on es detecta una progressiva frenada general de la natalitat, lligada a l’empoderament de les dones. Per tant, és la nostra obligació preparar el país per aquests 8,5 milions d’habitants que serem a mitjà i llarg termini (habitatge, educació, sanitat…).
Veient l’evolució de l’increment de la població a Catalunya, el gran salt demogràfic es va produir entre els anys 2000 i 2010, quan vam passar dels 6,2 als 7,5 milions d’habitants. En canvi, en els últims 15 anys la població només ha crescut uns 0,5 milions de persones. Per tant, el gruix de la nova població migrant (magrebins, llatinoamericans, subsaharians, pakistanesos…) ja porta molts anys amb nosaltres i, en conseqüència, està molt “madura” i assentada.
L’arribada i la integració de la immigració sempre és problemàtica… i sempre acaba encaixant. L’any 1900, a Catalunya hi vivien dos milions de persones; després de la catàstrofe de la Guerra Civil, l’any 1940, n’hi havia 2,9 milions. Avui som 8 milions, hi ha més riquesa que mai, encara que mal repartida (el capitalisme és això) i, segons l’últim informe de l’Idescat sobre usos lingüístics, el 93,4% entenem el català i el 80,4% el sabem parlar.
Hi ha problemes d’adaptació? Hi ha problemes de convivència? Sí, però sempre hi han estat: és inevitable quan conflueixen grups de cultures i costums diferents en un mateix territori.
El fet més remarcable de les últimes dècades és la implantació d’una important comunitat de tradició i religió musulmana en molts barris i ciutats de Catalunya. Alguns dels seus preceptes -prohibició dels matrimonis amb no musulmans, arranjament de casaments, el vel de les dones, el rebuig dels aliments amb porc, alguns casos d’ablació del clítoris…- és lògic que ens provoquin un xoc.
Però, quantitativament, és una comunitat minoritària: uns 350.000 habitants, entre magrebins, pakistanesos i subsaharians de religió musulmana, menys d’un 5% de la població de Catalunya. És cert que, en certa manera, viuen en un món a part i que els imams exerceixen un fort control social sobre les seves vides. També que molts d’ells no tenen la nostra cultura del treball i que n’hi ha que s’aprofiten de manera abusiva de la cobertura i dels avantatges que els dona el fet de viure en una societat europea del benestar.
En tot cas, no són molts, no es pot generalitzar i el temps sempre juga a favor de la integració i de la barreja. Només cal tenir paciència, empatia i comprensió. L’escola, els grups d’amics i els centres de treball actuen com a grans àmbits de convivència i d’interrelació que, amb el pas dels anys, acaben per esborrar les diferències d’origen.
Ben segur, en l’horitzó del 2050 tindrem una Catalunya socialment més compacta, amb uns trets culturals propis que seran una síntesi de la nova migració que hem rebut i que rebrem. No hem de tenir por dels nouvinguts ni de la seva manera diferent de parlar, de menjar, de vestir o de resar. S’acabaran adaptant i acabaran arrelant i compartint.
Cal subratllar que, gràcies a aquest impuls demogràfic, com reconeix honestament la Pimec, l’economia catalana va créixer un 3,6% l’any passat: més que el conjunt d’Espanya (3,2%), que els països de l’eurozona (0,8%) i acostant-nos a la Xina (5%).
Jo tinc molta confiança en els infants, els joves i, en especial, les noies musulmanes. Sense necessitat de renunciar, si no volen, a la seva religió, seran, sens dubte, els i les protagonistes de la gran revolució interna que s’ha de produir en l’Islam. Al costat de la versió més rigorista, que és la que domina actualment, hi ha un altre Islam més tolerant i obert que, sens dubte, acabarà triomfant, en nom de l’amor, la raó, la pau i la fraternitat.
Però, perquè això acabi passant, és necessari que busquem, amb el cor obert, el diàleg i la comprensió mútues. Actituds agressives i hostils envers la comunitat musulmana com les que protagonitza l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, no fan més que posar bastons a les rodes i retardar el desitjable i irreversible procés d’integració que, ben segur, s’esdevindrà en els pròxims anys i dècades.
