Català, espanyol i portuguès: una mateixa llengua

La funció i la raó de ser de les llengües és la comunicació entre les persones. L’expansió de l’Imperi romà va comportar -fa més de 2.000 anys!- que el llatí esdevingués l’idioma comú dels pobles  conquerits per la puixança de les seves  legions, des del mar Negre fins a la façana continental atlàntica.

Les derivacions locals del llatí i l’obsessió uniformitzadora  dels nacionalismes identitaris, hegemònics a partir del segle XIX, van fixar nombroses llengües “independents” a partir d’aquest tronc comú: el romanès, el francès, l’italià, l’espanyol i el portuguès (idiomes estatals) o el català, el gallec, el bable, l’occità, el cors… (idiomes subestatals). Les similituds entre totes elles són evidents i resulten fàcilment comprensibles amb un petit esforç, en especial, en l’àmbit de la lectura.

Que en ple segle XXI, en la civilització d’Internet, hi hagi una “guerra” de canibalisme territorial entre les llengües d’arrel llatina és, conceptualment, un absurd. Com ho és que, després del Brexit, l’anglès continuï sent una llengua oficial i de referència a la Unió Europea. És delirant, per exemple, que, en l’actualitat, un italià i un portuguès o un romanès i un espanyol recorrin a l’anglès per entendre’s.

Les llengües són organismes vius, en permanent evolució i interacció i que es mouen per la necessitat humana de comunicar-se fàcilment amb el nombre més gran  possible de persones. De la mateixa manera que, en l’horitzó, hi haurà una moneda mundial única per facilitar els intercanvis comercials, la humanitat també acabarà adoptant un idioma comú que superi les més de 7.000 llengües que existeixen actualment i una grafia comuna que aplani l’actual divisió entre l’escriptura grecollatina, l’àrab i els ideogrames orientals (xinès, japonès…).

No es tracta d’exterminar ni de supeditar una llengua a una altra. Totes tenen  el mateix valor patrimonial i mereixen el mateix respecte. Cal arribar -tot arriba!- a un consens internacional per adoptar un idioma i uns signes que agermanin la humanitat.

El diari EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), del grup EL TRIANGLE, promou activament, des de la seva fundació, ara fa dos anys, la intercomprensió entre les llengües ibèriques del tronc llatí, amb informacions i articles en portuguès, espanyol i català. També acabem  d’editar el llibre Iberia, tierra de fraternidadamb textos en els tres idiomes. Us convido a llegir-lo per constatar que, fent una mica d’atenció, és increïblement fàcil passar d’una llengua a una altra i que, amb aquesta premissa, al Món hi ha més de 800 milions de persones que parlen espanyol o portuguès amb les quals ens podem comunicar a partir del català.

Saber idiomes no fa cap nosa. Al contrari, enriqueix les persones i les fa més cultes i preparades. Això ho sabem molt bé els catalans, que des de fa segles també dominem l’espanyol i aquesta habilitat ens obre un amplíssim ventall de relacions internacionals i l’accés a una riquíssima literatura. És a partir d’aquesta constatació que, amb cordialitat i bones maneres, hem d’intentar convèncer els no-catalanoparlants que si fan un petit esforç per entendre i llegir en la nostra llengua tindran la clau per accedir al nostre meravellós univers cultural.

Amb la imposició forçosa i desagradable del català només aconseguirem l’efecte bumerang. La intercomprensió i el descobriment i valorització de les arrels comunes que uneixen les llengües ibèriques és el camí per normalitzar de debò el català i fer-ne una llengua interessant per als espanyols i pels portuguesos que no la coneixen.

Pretendre transposar el model “dur” de Bèlgica a la realitat ibèrica és un disbarat. Allà s’ha creat una frontera “de facto” entre els parlants del francès i del flamenc, que són dos idiomes totalment diferents i sense cap punt de connexió. En canvi, a la península Ibèrica –amb l’excepció de l’euskera- totes les llengües que s’hi parlen, des del català de Port-bou fins al portuguès de Sagres, des de l’andalús de Las Negras fins al gallec de Cedeira, estan agermanades per una suau i dolça transició i modulació que les fan perfectament interpretables i comprensibles.

És aquest el tresor que hem de preservar i que l’autoritarisme inherent a la ideologia nacionalista ha intentat i intenta matar. Quan viatjo per Catalunya, a mi m’agrada escoltar tots els accents i varietats del català (el de la zona de l’Ebre, el dels Pirineus, el de les comarques gironines, el de la plana de Vic…).

L’estandardització de la llengua catalana –imposada i amplificada des dels potents mitjans de comunicació de la Generalitat i pel sistema escolar vigent- és un “enemic interior” que també cal combatre. De què ens serveix la consigna imperativa de “salvem el català” si, mentrestant, per exemple, deixem morir d’inanició la varietat ancestral del xipella que es parla(va) a la Conca de Barberà? 

A la península Ibèrica podem parlar, sense por, com vulguem, perquè segur que, amb bona voluntat, ens entendrem. Altra cosa és la pervivència del català en el marc de la Unió Europea. La solució és molt senzilla: només cal que Andorra, que té el català com a llengua oficial, demani la seva adhesió a les institucions comunitàries. Això, que seria bo pels andorrans –encara que, de moment, les elits del país pirinenc s’hi oposin aferrissadament- garantiria que l’idioma català deixés de ser només “cooficial” a dues comunitats de l’Estat espanyol i esdevingués, automàticament, llengua vehicular de treball a Brussel·les.

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies