Castells, subvencions i poder local: la lliçó d’Arnau Mir de Tost o les similituds amb alcaldes i cacics actuals a l’Alt Urgell

Arnau Mir de Tost (Ribera d’Urgellet c. 1000–1072) és una figura clau per entendre les arrels feudals del poder a l’Alt Urgell —i, de fet, de tot el sistema polític medieval català—. La seva trajectòria il·lustra com el joc d’aliances, lleialtats flexibles i l’expansió personal van configurar una xarxa de poder que encara avui té ecos en les estructures polítiques locals. Arnau va servir simultàniament o successivament als comtes d’Urgell, Barcelona i Pallars, però sempre prioritzant els seus propis interessos (expansió territorial, castells, vincles matrimonials).

Era un titellaire (controlava vassalls i territoris) i alhora un titella (es movia sota la influència de comtes més poderosos). Va lluitar tant contra musulmans com contra nobles cristians per estendre els seus dominis. Aquesta pràctica pragmàtica (canviar de bàndol segons conveniència) és un precedent dels jocs de poder actuals a zones rurals, on les lleialtats polítiques sovint es mouen per interessos locals, no per ideologies.

Les similituds amb els alcaldes o cacics locals actuals

Avui, els “Arnau Mir” podrien ser alcaldes o cacics locals que negocien amb Barcelona o Madrid, però defensen primer els seus interessos (subvencions, infraestructures, control del territori). Les dinasties polítiques de l’Alt Urgell recorden la importància dels llinatges. Qui controla castells (avui: recursos naturals, turisme o terres) té la clau del poder. Arnau ho va fer amb fortaleses; ara es fa amb gestió de camins, subvencions i parcs naturals o concessions agrícoles.

Entendre Arnau Mir de Tost és clau per veure com l’Alt Urgell ha mantingut, fins avui, una política basada en lleialtats personals, xarxes d’influència i pragmatisme —més pròpia d’un sistema feudal que d’un estat modern—. La figura del titellaire que juga a diverses bandes (com Arnau Mir va fer amb comtats rivals) encara es reprodueix en polítics locals que negocien amb Barcelona, Madrid o fins i tot Brussel·les… però sempre pensant en el seu “castell”.

Els castells del segle XI són avui els expedients de subvencions, els plens municipals i les concessions de serveis. Així doncs aquells que aparentment estan sotmesos a forces externes (els titellaires). Adquireixen capacitat pròpia per prendre decisions, negociar o fins i tot invertir els rols de poder. És una dinamització de la metàfora clàssica del titella/titellaire, que deixa de ser un control unidireccional per convertir-se en una relació complexa, amb tensions i autonomia.

Un alcalde o regidor de l’Alt Urgell pot ser més útil als “titellaires” si té credibilitat local. Si el poble el percep com un “home nostre” (encara que actuï per interessos externs), el seu poder és més efectiu. El polític no depèn d’un sol titellaire (com feien els vassalls medievals amb el senyor feudal), sinó de múltiples actors (veïns, partit, família, inversors). Això li dóna marge per negociar.

El risc de la rebel·lió

A l’era de les xarxes socials, un “titella” que es mostri massa submís pot perdre legitimitat. Fins i tot els cacics tradicionals han d’aparentar una certa autonomia per part dels seus titelles. El mateix Arnau canviava de bàndol entre comtes, però sempre sabent fins on podia estirar el cordó. Avui, els polítics urgellencs fan el mateix. Els “titellaires” no controlen, negocien.

I els “titelles” més hàbils aprofiten aquesta negociació per acumular poder propi. És un feudalisme líquid, on les lleialtats es reconfiguren constantment. Un regidor elegit gràcies al suport d’una família poderosa (titellaires), però que després es gira contra ells quan acumula prou suport popular. Pot fer-ho perquè sap que el poble li donarà raó en un conflicte obert.

El titella (l’alcalde) aprofita els recursos… però els utilitza a la seva manera. En zones rurals, hi ha hereus de famílies polítiques que, en arribar al poder, modernitzen les pràctiques. Cal entendre que el poder no és estàtic: Fins i tot en sistemes aparentment jeràrquics, qui està “a baix” pot acumular influència (coneixement local, carisma, xantatge).

Un titellaire que controla massa òbviament un polític, pot fer-lo inútil (el poble el veurà com un traïdor). Per això, a vegades els titellaires han de permetre certa autonomia al titella perquè encara sigui eficaç.

Arnau Mir de Tost ho entendria molt bé

Ell va ser un mestre, servia als comtes d’Urgell, Barcelona o Pallars només fins que li convenia, i després actuava per compte propi. Avui, els polítics rurals fan el mateix: Es recolzen en Madrid/Barcelona per a fons, però en acabat els ignoren en decisions simbòliques. El poder sempre es negocia. No hi ha marionetes absolutes, ni titellaires omnipotents. El poder, ahir com avui, és un joc de cordes tensades, no una jerarquia rígida.

I Arnau Mir de Tost, si visqués, ho reconeixeria amb un somriure sota l’elm. Ho veiem en les tensions recents entre consells comarcals i ajuntaments per la gestió de projectes europeus, on cada actor juga a diverses bandes.