Search
Close this search box.

Carles Puigdemont, destí Suïssa

Loading

El seu futur personal i el de la seva família –allò que realment compta– pengen d’un fil. La decisió en calent de Carles Puigdemont de renunciar a tornar-se a presentar a les eleccions europees d’aquest 9 de juny –en les quals, fàcilment, hauria revalidat l’escó per als pròxims cinc anys– i jugar-se-la amb l’aposta per encapçalar la candidatura de JxCat a les eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu d’aconseguir la presidència de la Generalitat, s’ha demostrat que ha estat un greu error. Un més.

Les urnes han parlat i el suposat sorpasso al PSC imaginat pel milhomes Carles Puigdemont no s’ha produït. El candidat socialista, Salvador Illa, s’ha imposat clarament, amb 42 escons i més de 200.000 vots de diferència sobre JxCat. A més, el nacionalisme/independentisme –dividit i enfrontat– ha perdut la majoria absoluta que tenia a la Cambra catalana des de l’any 1984.

Ara, l’única esperança per a Carles Puigdemont és que el Congrés dels Diputats validi, definitivament, la Llei d’amnistia aquest 30 de maig vinent i que se’n pugui beneficiar de manera ràpida, per tal d’assistir, com va prometre, al ple d’investidura, previst, a tot estirar, per al 25 de juny. Els embolics judicials que arrossega l’expresident i la tírria declarada que li tenen els magistrats de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem fan pensar que, en el seu cas, l’aplicació de l’amnistia es demorarà durant mesos i mesos.

Per tant, si Carles Puigdemont torna a Catalunya el 25 de juny, sense ser amnistiat abans, serà detingut i, molt probablement, enviat a la garjola, un escenari que ell rebutja totalment. A més, l’expresident és presoner de les seves paraules, ja que, abans de la campanya electoral, va assegurar que es retiraria de la política si no obtenia la investidura, confiant que les forces independentistes revalidarien la majoria absoluta al Parlament i que li donarien suport. Però no ha estat així.

La rebregada que ha patit ERC a les urnes, on ha perdut 13 dels 33 escons que tenia, ha provocat un terratrèmol intern en el partit republicà i ha deixat el binomi Oriol Junqueras & Marta Rovira ferit de mort. En aquesta situació d’extrema precarietat -en espera del congrés anunciat pel 30 de novembre pròxim, que haurà d’escollir una nova direcció-, imaginar que ERC donarà suport a una hipotètica investidura de Carles Puigdemont resulta quimèric.

Quelcom semblant passa amb la CUP, que també ha quedat molt tocada pels resultats electorals adversos. La seva candidata, Laia Estrada, ha convertit l’oposició frontal al complex del Hard Rock en una de les banderes de la seva campanya, a la vegada que JxCat s’hi ha posicionat obertament a favor. En aquest sentit, l’esperança de Carles Puigdemont d’obtenir els vots de la CUP per a optar a la presidència de la Generalitat és, senzillament, una al·lucinació.

Una condició sine qua non per aconseguir la investidura seria, a més, que el PSC s’avingués a renunciar a la seva històrica victòria en unes eleccions al Parlament de Catalunya per “regalar” els seus 42 escons a la coalició Junts + Puigdemont x Catalunya, que en va aconseguir 35. Salvador Illa ja ha descartat, rotundament, aquesta possibilitat i tant Pedro Sánchez com el PSOE han avalat la posició intransigent del líder dels socialistes catalans.

En l’escenari d’una futura investidura de Carles Puigdemont, sap que només podria comptar amb els dos escons, totalment insuficients, del partit independentista d’ultradreta Aliança Catalana, que ja ha mostrat la seva predisposició a fer-ho. Però JxCat, a més del PSC, ERC, Comuns i la CUP van signar, abans de les eleccions, un pacte solemne en el qual descartaven cap mena de tracte amb el partit xenòfob de Sílvia Orriols.

Carles Puigdemont creu que té un roc a la faixa: fer caure el Govern de Pedro Sánchez, sumant-se a una moció de censura que pugui presentar el PP. Però el calendari tampoc no l’acompanya i, en tot cas, portar JxCat a votar al costat de Vox en contra del president del Govern que ha concedit els indults i ha endegat la Llei d’amnistia per als independentistes és una bogeria. Una més.

L’expresident sempre ha afirmat, amb vehemència, que supedita i sacrifica els seus interessos personals als del partit al qual pertany i, per extensió, als de la causa independentista. Però Carles Puigdemont és d’aquella mena de polítics que fa tot el contrari d’allò que predica. El seu caràcter imprevisible i voluble acaba desconcertant els seus col·laboradors i els seus interlocutors, convertint-se en una persona que no és de fiar.

Va intentar enfocar la campanya electoral passada com un plebiscit per impulsar el seu retorn a Catalunya. Però, un cop més, va fracassar en el seu propòsit i les urnes el van deixar molt lluny d’aquest objectiu. Només es va poder anotar una victòria pírrica en el torcebraç particular que manté amb Oriol Junqueras pel lideratge de l’espai independentista, però que tampoc li servirà de res, ja que és ERC qui té, en realitat, la clau per la investidura de Salvador Illa com a pròxim president de la Generalitat.

Àvid d’un protagonisme compulsiu i insaciable, Carles Puigdemont es troba en una complicada cruïlla vital. Després de renunciar a repetir com a eurodiputat, a Waterloo ja no hi té res a fer, es quedarà sense la immunitat del Parlament europeu i, a més, Bèlgica no és un país prou segur davant les possibles escomeses judicials que llancin contra ell l’Audiència Nacional i/o el Tribunal Suprem, en espera que quedi emparat per la Llei d’amnistia.

Si s’instal·la en qualsevol altre país de la Unió Europea, també pinten bastos. El Parlament europeu s’ha pres molt seriosament l’amenaça de les ingerències russes en la política interna dels estats comunitaris i ja ha quedat a bastament demostrat que Carles Puigdemont i alguns col·laboradors del seu entorn més immediat van fer -de manera conscient o inconscient- de cavall de Troia de les estratègies desestabilitzadores del Kremlin.

En el nou Parlament europeu que sorgeixi de les eleccions del 9 de juny aquesta qüestió ben segur que mereixerà el màxim interès. Per tant, és del tot previsible que Carles Puigdemont fugi de Bèlgica per escapolir-se del marró que, tard o d’hora, li caurà a sobre per les seves connexions amb la “trama russa” del procés. Per anar a on? Suïssa, que té declarada la guerra a Espanya pel cas Falciani, sembla el destí més probable, fent companyia als altres imputats per l’organització del Tsunami Democràtic que ja s’hi han instal·lat (Marta Rovira, Ruben Wagensberg, Josep Campmajó, Oleguer Serra i Jesús Rodríguez).

Carles Puigdemont ha d’acceptar que ha perdut les eleccions, que la seva investidura fake no té cap sentit i que fa més nosa que servei a JxCat i a Catalunya. Els catalans -i, en especial, la seva família- li agrairem que ens deixi tranquils i en pau una bona temporada. Ens ho mereixem.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies