Diu qui s’enfronta a l’establishment amb fúria i força, que lluita sense por perquè li han robat tant que ni tan sols això li han deixat. Em pregunto si a Andorra estem ja en aquest punt. Si el Govern, si la gent que gestiona els nostres recursos i els que usen malament el poder ens han robat tant que hem perdut fins i tot la por. I és que la por és el que alimenta, paradoxalment, a qui abusa, al perdonavides de pati i als governs totalitaris. Fa que cedim els nostres drets, fragmentant la nostra voluntat. La por és l’excusa o la raó de l’immobilisme, de la paràlisi conductual i d’això se n’aprofiten els qui no estimen el poble que els paga el sou.
Andorra té la grandària adequada per poder viure-hi amb dignitat, segons l’estàndard social de la democràcia i el bé social, però no és així. Andorra no pertany a l’Organització Internacional del Treball; el neoliberalisme s’imposa amb l’acomiadament lliure, amb els treballs temporals i amb un desmesurat temps de prova laboral. La pobresa té nom de donar, la violència s’escampa lliurement per totes les estructures socials i per les institucions públiques que haurien de vetllar per la ciutadania. Són moltes les injustícies que vivim i si volem una Andorra justa, social, amb drets i digna, cadascuna i cadascun de nosaltres ha de vèncer la pròpia por, ha de legitimar els seus drets per sobre de tot. No és aquesta la definició de valentia?
La por només és l’instrument de qui escanya la classe treballadora, per fer-nos sentir que no podem canviar res i per a poder perpetuar el seu poder. Necessiten la nostra por i participació activa per ofegar-nos. Això em recorda la por i la incertesa que vam sentir les companyes de Stop Violències quan vam convocar, l’any 2018, la primera manifestació en la història d’Andorra pel dret a l’avortament. Van ser moltes les persones que ens van dir que no hi aniria ningú, perquè a la gent no l’importa res més que sortir de festa, comprar i marxar a la platja.
Recordo el nerviosisme minuts abans d’arribar al punt de trobada des d’on començava la manifestació. De fet, ni tan sols ens vam atrevir a anomenar-la com a tal, vam utilitzar l’eufemisme “caminada popular”, però allà estàvem, amb coratge, i en contra de tot pronòstic, al final de la manifestació vam ser unes 40 persones. No semblen moltes. Amb tot, van ser les persones adequades per a començar, per fi, les mobilitzacions civils de base al país. Són moltes les coses que hem aconseguit sortint al carrer i alçant la veu en els espais públics.
Tot això per dir que són molts els motius que descoratgen i que usen les persones que tenen por o poder, però com diu aquella dita: “Els qui diuen que no es pot, han de retirar-se per donar pas als qui ho estan fent possible”. És cert que no sabem si aconseguirem els drets que reclamem, però com deia el gran José Luis Sampedro, les lluites han de donar-se sense saber si es guanyarà o no, ja que en la pròpia dignitat ha de manar cadascuna i cadascun, no els governs ni els seus interessos.
Nosaltres, Stop Violències, hi serem presents com a dones, com a feministes i com a ciutadanes. I tu, hi seràs?
Pels teus drets i pels de tota la població, aquest 1 de maig ens veiem als carrers.
