Potser ningú ho recordi, o quedi en un lloc mental llunyà, però fa dos anys el Sr. Espot i la seva administració em van fer passar per un judici, el de la vergonya, per anar a l’ONU el 2019 a dialogar amb el meu país sobre la vulneració de drets que patim nosaltres les dones. La vam “liar” molt grossa a nivell internacional, els focus es van posar en el petit país feudal, teocràtic i totalitari que tenim. Em van absoldre. Els llums es van apagar el 8 de febrer, quan el govern no va recórrer la sentència. Jo vaig perdre milers d’euros i 5 anys de la meva vida en la persecució d’aquest govern.
NO se m’ha reparat pel dany emocional, professional i econòmic que m’han fet. No s’ha reparat socialment el nom de la meva associació. És més, el linxament mediàtic continua i s’alimenta, encara amb molta fal·lera, la imatge d’enemiga pública que s’ha creat al meu voltant. Tot el que dic és destripat per feres misògines posades allà pels poders fàctics per fer el que saben fer: manipular l’ideari imaginari i buidar de contingut tot el que dic.
Em sobta molt veure a tantes dones en llocs clau, posades pels mateixos poders fàctics, repetint les meves paraules, i mentre a elles se les aplaudeix a mi em continuen denigrant i humiliant. Se m’ha deshumanitzat tant que semblo transparent, insensible i que puc entomar tots els cops. Me n’adono. Us veig. Entenc perfectament el que esteu fent, és una llàstima que les dones es deixin manipular per supervivència o per engrunes de poder. Ho deixo anar, tenim el país que mereixem.
També és aterridor veure com s’ha instrumentalitzat tot el que hem fet des de l’associació i un cop més, sembla que s’està fent alguna cosa. Aquest 25N vaig veure un indecent i vomitiu intent de maquillatge de lila “purpurinós” per part del govern i les seus adeptes que fan entrar esgarrifances.
Però l’acte més desdibuixat i absurd el va encapçalar el Sr. cap de govern, que òbviament el dia contra les violències vers nosaltres, les dones, havia de posar la seva veu al capdavant com a principal afectat… Va fer un acte a porta tancada, s’havia d’enviar un mail si s’hi volia anar, i ja et retornarien una resposta positiva o negativa.
Vaig pensar en quines emocions deu sentir un governant que no s’atreveix a parlar en públic sense control de qui hi acudeix. Podria ser covardia? Manca de recursos personals? Inseguretat? Mai ho sabré. A l’acte esmentat, el Sr. Espot, va dir que era responsabilitat de la societat andorrana que la violència vers les dones no avanci… aquest govern fa màgia. És a dir, que no necessitem educació, ni jutjats especialitzats, ni serveis transversals, ni un munt de coses, sinó, que la ciutadania s’involucri…
Aleshores, jo em pregunto, per què ens va denunciar? Per què continuen marginant l’associació Stop Violències, per què no ens han reparat i donat eines? I la resposta és molt clara: Estan fent un truc de màgia final, on no només no es responsabilitzen del país que tenim, sinó que posen la càrrega de la falla social en la pròpia població que ha delegat en ells la gestió els recursos socials, estructurals, legals, educatius…
Penso que no els hi importa la violència contra nosaltres, les dones. Fan divisions il·lusòries per a que no anem a la veritable arrel del problema: un govern que castiga les dones que no segueixen les seves consignes. El que han fet contra la meva persona i les dones de la meva associació és violència estructural contra les dones. Qui no ho vulgui veure o entendre, és perquè no vol.
No ha canviat res en aquests 11 anys de lluita, ens volen callades i complaents. A l’associació Stop Violències, a mi mateixa, se’ns ha aplicat un càstig exemplar. Totes ho han vist, s’han recol·locat i s’han posat “a salvo”, pensant molt fantasiosament que a elles no els passarà el mateix que a nosaltres.
Una sempre pensa que pot controlar als violents, però tard o d’hora haureu de donar un pas endavant o callar les vostres consciències amb la multitud d’anestesiants i psicofàrmacs que hi ha. Malauradament, en algun moment, d’alguna forma, subtil o brusca, no hi haurà droga legal o il·legal que mantingui aquesta fantasia distòpica i esquizoide en la qual vivim a Andorra. Més d’hora que tard, tota la violència que patim les dones ens esclatarà a la cara i serà culpa i responsabilitat de totes les persones que heu callat.
