La designació d’Anna Vives i Tarrés com a delegada de la Generalitat a Andorra, efectuada pel govern d’ERC de Pere Aragonès, va ser llegida per alguns com un moviment sorprenent. Vives, que durant anys va ser una figura destacada de Junts per Catalunya a l’Alt Urgell i mà dreta de l’exalcalde Albert Batalla, encarna allò que en altres llocs es podria considerar un ‘transfuguisme’ polític. Però als Pirineus, aquest tipus de girs no només són habituals: formen part del sistema.
En comarques com l’Alt Urgell, els partits polítics no són estructures rígides, sinó plataformes d’accés al poder i als recursos públics. Els codis ideològics, quan n’hi ha, són secundaris. Les lleialtats es construeixen al voltant de xarxes personals, famílies influents i aliances que sobreviuen als canvis de govern.
En aquest context, el pas de Vives de Junts a un càrrec sota ERC no és cap anomalia, sinó la confirmació d’un patró recurrent. El cas d’Anna Vives és especialment revelador. Durant més d’una dècada va ser una peça clau en el consistori de la Seu d’Urgell, exercint com a regidora i tinent d’alcalde.
El seu vincle amb Albert Batalla continua viu: el seu nou despatx com a delegada a Andorra es troba en un espai de coworking gestionat pel mateix Batalla, pel qual la Generalitat paga 20.000 euros anuals. Aquesta connexió il·lustra fins a quin punt el sector públic i els interessos privats es confonen en aquests entorns. Aquest no és un cas aïllat. En molts municipis pirinencs, la política es mou al ritme de clans i continuïtats familiars, no pas de relleus ideològics.
Això explica com les sigles d’ERC i Junts poden esdevenir dues cares d’una mateixa moneda, intercanviables segons el context i les necessitats del moment. Més que adversaris, sovint són actors complementaris dins d’un ecosistema local tancat, on el que compta és la fidelitat a la xarxa dominant. El nomenament de Vives té una altra lectura possible: el seu paper anterior com a directora executiva de l’Agència de Notícies Andorrana (ANA) la posiciona estratègicament en un territori clau per als interessos catalans.
Mitjans de comunicació andorrans subvencionats amb diners públics de tots els catalans
Andorra no és només un país veí; és un espai on convergeixen política, negocis i comunicació, amb una influència creixent de Catalunya. Aquest context ajuda a entendre el suport econòmic de la Generalitat a mitjans andorrans, com el Diari d’Andorra, el Periòdic d’Andorra, l’ANA, l’Altaveu o Ara.ad, alguns propietat de grups empresarials vinculats a grans fortunes financeres com Andbank o Crèdit Andorrà.
Té sentit subvencionar mitjans en un país amb una economia solvent, controlats per elits locals? La resposta apunta a una voluntat de controlar la narrativa i tenir presència comunicativa en un territori geopolíticament sensible. El que per a alguns pot semblar contradicció —una exdirigent de Junts premiada per ERC, subvencions públiques a mitjans privats andorrans— no és res més que el funcionament habitual d’un sistema polític pirinenc endogàmic, on el poder es negocia, es comparteix i es reparteix entre cognoms coneguts.
El cas d’Anna Vives n’és només una peça més. Als Pirineus, la política continua sent una partida d’escacs familiar, on les regles no escrites manen més que els estatuts dels partits. I mentre aquest sistema perdura, el debat democràtic autèntic i la transparència administrativa queden en segon pla, subordinats a unes lògiques que, lluny de canviar, es perpetuen.
