Jo no sóc andorrà. Per tant, no tinc cap dret a opinar sobre les estratègies de futur que ha d’implementar el Principat per sortir d’aquesta enorme catàstrofe sanitària, econòmica i social que viu des del passat 15 de març. Això sí, des de petit que vinc molt sovint a Andorra i, com a periodista, fa molts anys que segueixo l’actualitat dels Pirineus. Aquest compromís de servei professional l’he materialitzat amb l’edició del diari digital LA VALIRA, que ara acaba de complir tres anys.
Però atesa l’excepcional conjuntura que està vivint Andorra, em permeto fer públiques algunes reflexions, des de la màxima modèstia, estima, respecte i solidaritat amb les persones que estan patint les conseqüències de la crisi provocada per la Covid-19. Com a periodista, vaig informar, in situ, de les terribles inundacions de l’any 1982, però haig de dir que els estralls que està provocant aquest virus invisible són i seran molt més greus.
EL PAÍS MÉS AFECTAT PER LA PANDÈMIA
Primera constatació: pel nombre de morts (51) i de contagiats (gairebé 800), Andorra és, en proporció a la seva població, el país del món, juntament amb la petita San Marino, que més està patint l’impacte del coronavirus. Molt més que els Estats Units, el Regne Unit, Itàlia, Espanya o França. No sóc ningú per criticar la gestió de la crisi sanitària que ha menat el Govern de Xavier Espot i, de manera especial, el seu ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, però les xifres són les que són i algun dia, espero, s’avaluaran i depuraran les responsabilitats polítiques per la magnitud d’aquesta tragèdia.
Segona constatació: Andorra no pot aguantar, amb el model actual, les conseqüències econòmiques, empresarials i laborals que provoca la pandèmia. La clau de tot plegat és saber quan hi haurà una vacuna segura i disponible per combatre amb garanties d’èxit aquesta malaltia. Les previsions més optimistes dels científics i dels laboratoris farmacèutics apunten al primer semestre de l’any vinent. Per tant, Xavier Espot i el seu Govern tenen el repte titànic sobre les seves espatlles de mantenir dempeus el país, com a mínim, durant un any.
VUIT MILIONS DE TURISTES
Amb una població de 75.000 habitants, el PIB d’Andorra va ser l’any 2019 d’uns 2.800 milions d’euros. Les exportacions de béns van sumar 126,9 milions d’euros i les importacions, 1.565,1 milions. És, per tant, un país fortament deficitari que subsisteix gràcies a la despesa que fan els vuit milions de turistes que hi fan cap anualment.
Els visitants estrangers són els que fan rutllar els 250 establiments hotelers, els 1.700 bars i restaurants i els 1.400 comerços que hi ha, que constitueixen el gruix de l’activitat empresarial i laboral del país. També són els forasters els qui, gràcies al roaming abusiu que els claven, engreixen els resultats de la parapública Andorra Telecom, la “joia de la corona” de l’Estat.
EL DEUTE SUPERA ELS 1.000 MILIONS
L’administració pública té una despesa de gairebé 600 milions d’euros anuals, dels quals 470 milions corresponen al Govern i la resta als comuns. Abans de la pandèmia, l’endeutament del conjunt de les administracions (Govern i comuns) superava ja els 1.000 milions d’euros, tot i que el seu creixement està limitat, en principi, per la regla d’or que impedeix que superi 1/3 del PIB.
Segons l’últim informe Andorra en xifres 2019, la població assalariada, abans que es desfermés la pandèmia, era d’unes 36.000 persones, de les quals més de 6.000 treballen en el sector públic (funcionaris, ensenyants, personal sanitari, empleats de parapúbliques…). Aquesta hiperinflació de l’administració fa que, del pressupost del Govern per l’any 2020 (470 milions), un total de 377 milions d’euros es destinin a despeses de funcionament i només es contemplin 40 milions pel capítol d’inversions.
GAIREBÉ LA MEITAT, A L’ATUR O AMB ERTOS
La Covid-19 té un efecte devastador sobre el mercat de treball. L’atur oficial, que fins ara era episòdic –a Andorra, qui no té feina el millor que pot fer és marxar del país- ha assolit aquest passat mes d’abril la xifra històrica de 1.251 persones desocupades. Pel que fa als ERTOs, n’han presentat, fins ara, unes 1.200 empreses i afecten un total de 12.475 treballadors. És a dir, gairebé la meitat de la població assalariada del sector privat al Principat es troba, en aquests moments, o bé a l’atur o bé amb un ERTO, total o parcial.
El Govern de Xavier Espot ha llançat dos “obusos” amb la fórmula dels avals bancaris garantits per l’Estat –un primer de 130 milions d’euros, que s’ha repartit entre 1.300 empreses i autònoms, i un altre de 100 milions que s’acaba de posar en marxa- per intentar mantenir i reactivar l’economia productiva. A la vegada, ha col·locat una nova emissió de bons de deute públic per 125 milions d’euros per fer front a la sotragada del coronavirus. El ministre de Finances, Èric Jover, en una de les seves compareixences públiques, ha estimat que el cost de la pandèmia pujarà a més de 400 milions d’euros, que contempla cobrir amb un augment de l’endeutament, fins als 1.500 milions d’euros.
QUI PAGA LA FACTURA?
El gran problema de tot plegat és qui i com es paga l’enorme factura econòmica i laboral que deixa la Covid-19. Cal dir-ho clar: Andorra no té pulmó financer per aguantar els efectes d’aquesta maltempsada i un corralito, en un país on mana la banca, és impensable.
Tret del petit parèntesi del cap de Govern socialdemòcrata, Jaume Bartumeu, a Andorra sempre han manat els mateixos interessos i les mateixes famílies, ara representades per Xavier Espot. En la seva enorme supèrbia i autocomplaença, els poders fàctics locals mai no han volgut entrar a la Unió Europea, per por a perdre els seus privilegis egoistes, de curta volada, i a estar sotmesos al control de Brussel·les. Tampoc van tenir la previsió, en temps de vaques grasses, de demanar l’adscripció al Fons Monetari Internacional (FMI).
CÒCTEL EXPLOSIU
Per això plora la criatura. El model econòmic que ha fet possible el creixement del Principat en les últimes dècades (minúscula fiscalitat, secret bancari, rentat de diners, turisme, shopping, contraban…) va saltar pels aires l’any 2015, amb la polèmica intervenció de la BPA. En aquests últims cinc anys, l’intent governamental de crear un nou model, d’acord amb l’ortodòxia financera i fiscal internacional, ha quedat a les beceroles, a causa les pressions i la hipocresia congènita dels poders fàctics tradicionals.
El còctel creat pel fort impacte de la pandèmia i una estructura econòmica que pivota sobre el turisme i l’administració pública és explosiu. Cal tenir en compte que a Andorra, el sector serveis (86%) i la construcció (9%) ocupen el 95% de la població assalariada, mentre que el sector industrial només dona feina al 4%.
UN PAÍS AÏLLAT
Si tenim en compte que el país no forma part de la Unió Europea ni de l’FMI, institucions que en aquests moments podrien aportar els recursos necessaris per fer front als costos extraordinaris de la pandèmia, aleshores la situació esdevé dramàtica. Objectivament, i per tot aquest cúmul de circumstàncies, podem afirmar que Andorra, que no té sobirania monetària ni tampoc té accés a les ajudes de Brussel·les, del Banc Central Europeu (BCE) o de l’FMI, és el país del planeta que està en la conjuntura més fotuda: està aïllat en tots els sentits i no té ningú que pugui ni vulgui ajudar-lo.
Quan tornaran els vuit milions de turistes que donaven vida a l’economia andorrana? Això ningú no ho sap i, en tot cas, no serà abans de l’any 2022.
I mentrestant?
ENTRAR A LA UNIÓ EUROPEA
Mentrestant, Andorra ha de fer els deures que no ha fet en tots aquests anys per culpa de la miopia i els interessos espuris de la seva classe dirigent:
-Deixar-se de bajanades amb la inacabable negociació de l’acord d’associació amb Brussel·les, menjar-se l’orgull i demanar, directament i de manera ràpida, l’ingrés a la Unió Europea. Això tindria, entre altres moltes conseqüències, acabar amb els ridículs controls duaners del riu Runer i del Pas la Casa, impropis de l’Europa del segle XXI.
-Facilitar l’accés a la nacionalitat andorrana a tots els treballadors, professionals i emprenedors que tinguin la voluntat d’arrelar al país. Dels 75.000 habitants del Principat, més de la meitat (44.000) són estrangers que tenen permís de treball i/o residència, a més dels 6.000 que només tenen autorització de treball sense residència. Aquesta situació és humanitàriament insostenible i és un greuge democràtic, ja que aquesta majoria de la població, que paga els seus impostos a Andorra, no té cap dret polític a l’hora d’escollir els seus representants per codecidir el futur del país.
EL PARADÍS DELS YOUTUBERS
-Obrir realment l’economia del país i facilitar que s’hi instal·lin noves empreses. Això només és factible en un règim de seguretat jurídica que escàndols com el del concurs per l’adjudicació del casino deixen per terra. De moment, l’“apertura econòmica”, anunciada a bombo i platerets pel Govern de DA, només s’ha traduït en l’arribada de joves youtubers i d’esportistes professionals que volen aprofitar-se de la baixa fiscalitat del país del Pirineu per escaquejar el pagament d’impostos en llurs països d’origen.
-Procedir, sense més dilacions, a la fusió d’entitats bancàries. Que en un país de 75.000 habitants hi hagi cinc fitxes bancàries (Crèdit Andorrà, Andbank, Morabanc, Vallbanc i Banc Sabadell d’Andorra) és, senzillament, un disbarat. Acabat el deliri de convertir Andorra en una “plaça financera” que pogués competir amb Luxemburg o Suïssa, els “senyors dels diners” han de fer un seriós exercici d’expiació i d’humilitat, reconèixer les seves misèries i oferir uns serveis financers en consonància amb la dimensió i les necessitats de la societat andorrana.
SOLS AL MÓN
Andorra està sola al món. No té amics ni socis. Aquesta és l’amarga constatació que ens deixa la pandèmia del coronavirus. Conscient del monstruós problema econòmic que li ve a sobre, el ministre de Finances, Èric Jover, es va adreçar dies enrere al seu homòleg francès per demanar ajuda. Resposta: impossible. La mateixa resposta que ha rebut a la petició feta al Govern espanyol.
Queda la carta de l’FMI. Andorra és dels pocs països del Món que no formen part d’aquest organisme amb seu a Washington. Si les Nacions Unides compten amb 193 Estats adherits, de l’FMI en són socis 189.
LES RECEPTES DE L’FMI
Abans que esclatés la pandèmia, el Principat va iniciar els tràmits per apuntar-s’hi, preveient que necessitaria una important ajuda financera externa per fer la necessària reconversió del model econòmic del país. Però el problema és doble. D’un cantó, per ser membre de l’FMI es calcula que el Govern d’Andorra haurà de fer un desemborsament superior als 100 milions d’euros i, en aquests moments, resulta més que complicat.
De l’altre, ja se sap que l’ajuda que Andorra pugui demanar i rebre de l’FMI no és gratis. Els seus “homes de negre” imposen sempre dures condicions per garantir el retorn dels préstecs que atorguen. I, en el cas del Principat, no és difícil imaginar les receptes que exigirien: privatització de les parapúbliques (FEDA i Andorra Telecom), increment substancial de tots els impostos (IGI, IRPF, societats…), dràstica reducció de l’administració (Govern i comuns)…
ON SÓN ELS COPRÍNCEPS?
La situació és desesperada. Els andorrans poden resar a les marededéus de Meritxell i de Canòlich. Però també poden preguntar-se per què serveixen els coprínceps, els màxims representants del poder institucional del Principat, que, en aquests moments d’extrema gravetat col·lectiva, han demostrat que no estan a l’altura de la responsabilitat que els atorga la Constitució.
El copríncep francès, que viu a 900 quilòmetres de distància, no té temps de pensar en Andorra. Prou feina té amb el desastre que provoca la pandèmia a l’Hexàgon. Ha fet un donatiu de 200.000 euros… i “au revoir”. El copríncep episcopal, que viu a la Seu d’Urgell, ha posat de manifest la seva absoluta nul·litat. Al cap i a la fi, l’arquebisbe Joan-Enric Vives depèn de la Conferència Episcopal Espanyola i del Vaticà, que, en aquesta època històrica, no tenen capacitat operativa ni diplomàtica per aportar cap suport financer tangible al poble andorrà.
“EL GRAN CARLEMANY”
Arran de la penible experiència que s’està vivint aquestes setmanes a les valls de la Valira, és lícit qüestionar-se, més enllà de la nostàlgia dels temps feudals, per la utilitat de la institució del Coprincipat. Ni Emmanuel Macron ni Joan-Enric Vives, a banda de bones paraules i una almoina, no han fet res per ajudar a la societat andorrana a sortir del profund pou on ha caigut.
En l’himne del país del Pirineu, El Gran Carlemany, es fa una lloa a “mos Prínceps defensors”. On són avui aquests “Prínceps defensors” davant de la pitjor atzagaiada que ha patit Andorra des de fa segles? Si els andorrans fossin seriosos i tinguessin consciència democràtica, una de les conclusions que posarien en pràctica, després de superar la pandèmia, és desempallegar-se de l’anacrònic i ineficaç sistema heretat dels vells Pariatges del segle XIII, anar per feina i bastir una república moderna i lliure per negociar i decidir el seu destí, sense la tutela absurda i nefasta de l’Elisi i del Palau Episcopal de la Seu.
LA CAPITAL DEL PIRINEU
Els andorrans han demostrat, al llarg dels temps, una gran capacitat per adaptar-se a les noves realitats del Món canviant i han sabut trobar les oportunitats i les aliances per preservar la seva independència i llaurar el seu progrés. A mi, sempre m’ha admirat que al bell mig del Pirineu, en un tros de terra d’orografia molt difícil, s’hi hagi instal·lat i consolidat una comunitat que aplega 75.000 persones i que, fins ara, gaudia d’un òptim PIB per càpita (36.000 euros).
De la mateixa manera que la societat andorrana “pota negra” va ser capaç d’unir esforços per modernitzar i democratitzar les institucions de l’Estat amb la Constitució del 1993, la pandèmia de la Covid-19, amb la tragèdia que ha desfermat, pot ser el revulsiu que ajudi a fer un nou pas endavant en la història del país. El trist paper que han tingut els coprínceps davant la magnitud de la catàstrofe que afronta Andorra posa al descobert la seva inutilitat pràctica.
LA INCOMODITAT DEL PAPA FRANCESC
Els andorrans no necessiten tuteles heretades que perjudiquen la legítima aspiració al ple exercici de les llibertats personals i socials i frenen les seves contrastades capacitats creatives i emprenedores. La societat andorrana ha demostrat, de manera reiterada, la seva resiliència i el seu amor a la independència.
La república és la màxima expressió de la democràcia. I estic convençut que, en l’actualitat, tant l’Elisi com el Vaticà estarien contents i alleugerits si els andorrans assumissin les seves responsabilitats i decidissin optar per modificar la Constitució i adoptar un sistema republicà. En especial, consta que el papa Francesc està absolutament incòmode amb el poder terrenal que té l’Església, en la figura de l’arquebisbe de la Seu d’Urgell, en aquest Estat del Pirineu i ho considera un anacronisme i una contradicció insuportable amb el missatge cristià i la missió evangelitzadora.
