Algunes empreses han trobat en els petits municipis del Pirineu i del Prepirineu, com els de l’Alt Urgell, una distorsió administrativa que els facilita burlar els controls ambientals. S’han detectat pràctiques greus, com la falsificació d’informes ambientals —recollida a l’article 392 del Codi Penal—, amb estudis distorsionats sobre l’impacte ambiental per aconseguir permisos d’operació.
Aquests informes poden incloure dades manipulades sobre el nombre real d’habitants afectats, la gestió de purins o el consum real d’aigua.
En alguns casos s’arriba a declarar que es recicla el 100% dels purins en “biodigestors”, quan en realitat es continuen abocant en camps sense control ni seguiment tècnic, amb el consegüent impacte sobre el sòl i els aqüífers.
Aquesta realitat explica per què l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) pren com a referència les concentracions en punts de mostreig específics, independentment de si aquests punts estan en ús actiu o no. El llindar utilitzat per l’ACA per determinar la vulnerabilitat —37,5 mg/l de nitrats— es basa en criteris preventius per garantir la seguretat de l’abastament d’aigua potable, fins i tot en contextos de sequera i sobreexplotació dels recursos hídrics.
En aquest sentit, la inclusió d’un municipi en el mapa de zones vulnerables s’ha d’entendre com una mesura de protecció ambiental i de salut pública, i no necessàriament com una imputació de responsabilitat directa sobre la seva activitat econòmica. La proposta actual encara es troba en fase d’exposició pública, i els municipis tenen dret a presentar al·legacions.
Tanmateix, convindria que el debat, sobre la proposta recent del Govern de la Generalitat per modificar el mapa de zones vulnerables per nitrats, se centri no només en els interessos locals, sinó en el funcionament real del cicle hidrològic, en la responsabilitat compartida dels diferents agents implicats i en la necessitat d’una gestió transparent, rigorosa i controlada dels residus ramaders.
La contaminació difusa no entén de límits municipals
En molts casos, les explotacions ramaderes situades en municipis limítrofs, sovint amb alta densitat de caps de bestiar (especialment porcí), generen grans volums de dejeccions que, mal gestionades, acaben infiltrant-se en els aqüífers compartits amb municipis veïns.
L’aigua subterrània no respecta els límits administratius, i es comporta com un sistema connectat i dinàmic, que acumula i transporta nutrients i contaminants des de zones de recàrrega fins a zones de drenatge, que poden trobar-se a quilòmetres de distància. Així doncs, la presència de nitrats en un aqüífer sota un determinat municipi no implica necessàriament que aquest poble en sigui el responsable directe, sinó que pot ser conseqüència de pràctiques agrícoles i ramaderes intensives en altres zones del territori.
Més enllà de les particularitats de cada cas, convé recordar un principi fonamental de la hidrologia: la contaminació per nitrats és, en gran part, de caràcter difús i acumulatiu. Això vol dir que les substàncies contaminants —com els nitrats provinents del fem i els fertilitzants utilitzats en l’agricultura i, sobretot, en la ramaderia intensiva— no romanen al lloc on s’originen, sinó que poden ser transportades per l’aigua a través del subsol o dels cursos superficials cap a altres zones geogràfiques.
