Search
Close this search box.

A lloms d’un drac

Loading

Era al febrer de l’any 2011, gairebé 10 anys s’han escolat, quan estava immers en la creació del meu primer treball del projecte Drakcelona.

El llibre ja estava maquetat i a punt per ser imprès, però el meu editor em reclamava el pròleg que jo, atrevit, li havia promès molts dies abans: un esplèndid pròleg d’en Carlos Ruiz Zafón, escriptor extraordinari que tenia una qualitat per a mi també extraordinària, era un fervent amant dels dracs. El seu ex-libris és un meravellós i ferotge drac que representa Ladó, el protector de les pomes de la saviesa al Jardí de les Hespèrides. El mateix que guarda l’entrada a la finca Güell de Pedralbes. El seu preferit, en les seves paraules. Qui millor, sinó, que un veritable amant dels dracs?

L’escepticisme del meu editor davant el meu agosarat convenciment es va transformar, dies després, en increïble estupefacció quan, just el dia abans de la data límit per entrar el llibre a màquines, el vaig trucar per telèfon per dir-li que havia rebut un fantàstic pròleg d’en Carlos. Va ser com un miracle. Per a mi va ser un doble regal: d’una banda, el preciós relat amb el que tothom podria endinsar-se en el fabulós món de Drakcelona i de l’altra, alhora, el rebateig de la ciutat amb més dracs de les conegudes, Dracopolis Barcino, la bèstia, la meva Drakcelona.

Vaig aprendre, de pas, que hi ha dracs a Barcelona que tenen noms propis atorgats des de temps immemorials com, per exemple, Furia Orientalis, que domina les Rambles des de la Casa dels Paraigües. En Carlos en sabia un munt sobre dracs.

Aconseguir el pròleg va ser una tasca, a priori, inabastable que va acabar molt diferent del que tothom, excepte jo, pensava. Però el millor encara estava per arribar. Passada ja la diada de Sant Jordi del 2011, baixava per Muntaner després de fer un cafè al Velódromo quan, de sobte, pujant per la mateixa vorera aparegué davant meu el mateix Carlos. No m’ho podia creure! La vida té coses estranyes, de vegades, vaig pensar. I allà mateix, sense pensar-m’ho gaire, el vaig aturar per presentar-me i agrair-li en persona el detall del pròleg. Tos dos ens vam quedar ben sorpresos per la coincidència i, en el fragor de la conversa, vam convenir que som pocs els que ens  declarem defensors del drac, aquesta bèstia tan menyspreada però amb tants valors desconeguts. Em va transmetre la seva alegria i com n’estava de content pel meu treball, i allà mateix la promesa del contacte va quedar segellada.

Avui el món s’ha assabentat de la mort d’en Carlos a 55 anys i a causa d’un càncer. Una mala notícia per a tots els que gaudim de la seva paraula i de la seva amistat. A mi només m’ha vingut un pensament al cap. Un pensament amarg i punyent quan algú que encara està en la plenitud de la vida ens deixa: els millors sempre marxen massa aviat.

Avui els dracs ploren desconsolats perquè un dels seus millors amics ha marxat. Drakcelona ha perdut un amic i un esperit inigualable, però aquella promesa segellada en una trobada al mig d’un carrer de la Ciutat dels Dracs es mantindrà perquè els dracs són uns amics infal·libles.

Vull pensar que has marxat amb el vent, a coll d’un majestuós drac de color púrpura que et mira de reüll amb un mig somriure de confiança. Bon viatge Carlos i gràcies eternes per tot!

 Josep Martínez. Fotògraf i autor de Drakcelona

 

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

20 de juny de 2020

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies