El futur de les pensions a Andorra es decidirà en una reunió a porta tancada aquest dimecres

Demà dimecres, a les 9.30 hores, la Comissió Legislativa de Seguiment i Sostenibilitat de les Pensions de la CASS es reunirà per analitzar les condicions actuals del sistema i plantejar les reformes que haurien de garantir-ne la viabilitat a llarg termini. La reunió, segons la convocatòria oficial, no tindrà caràcter públic. Aquest detall és especialment rellevant perquè les decisions que s’hi acabin discutint poden afectar directament quant cotitzaran els treballadors, quants anys hauran de treballar i quina pensió podran esperar en el futur.

Després de quinze anys de governs de Demòcrates per Andorra, de diversos estudis actuarials i d’una acumulació d’advertiments sobre la sostenibilitat del sistema, resulta difícil presentar aquesta reunió simplement com una nova fase tècnica d’anàlisi. El problema fa anys que és conegut i la qüestió central ja no és si existeix, sinó per què encara no s’ha resolt.

La fortalesa actual del fons no garanteix el futur de les pensions

La situació actual permet al Govern i als responsables de la CASS oferir una lectura tranquil·litzadora. El Fons de Reserva de Jubilació manté un patrimoni molt elevat i les dades de 2026 han superat algunes de les previsions dels models anteriors. La transcripció del debat situa el fons per damunt dels 1.950 milions d’euros al març de 2026 i assenyala que durant l’any s’ha arribat a superar la barrera dels 2.000 milions. Això demostra que la gestió financera del fons pot donar bons resultats a curt termini, però no resol per si sola el problema demogràfic. Una bona rendibilitat permet guanyar temps, no elimina l’augment futur del nombre de pensionistes ni garanteix que les cotitzacions creixin al mateix ritme que les prestacions.

De 1.869 milions el 2028 a zero el 2041: la projecció que sosté la urgència de la reforma

Els mateixos estudis actuarials utilitzats per justificar la reforma descriuen un escenari molt diferent a llarg termini. Amb les hipòtesis actuals i sense una reforma estructural suficient, el fons arribaria a un màxim d’uns 1.869 milions d’euros el 2028, baixaria fins als 1.383 milions el 2035, se situaria per sota dels 1.000 milions el 2037, cauria fins als 472 milions el 2039, quedaria reduït a uns 155 milions el 2040 i s’esgotaria el 2041.

Aquesta data no pot presentar-se com una certesa absoluta perquè depèn de variables econòmiques, demogràfiques i financeres, però sí que és l’escenari central que serveix de base a la discussió actual. Si les institucions utilitzen aquesta projecció per justificar la urgència de la reforma, també han d’acceptar la responsabilitat política que implica haver conegut el problema durant anys sense haver-lo resolt.

Qui assumeix la responsabilitat dels anys perduts?

Aquí la figura de Jordi Cinca resulta especialment incòmoda. Cinca presideix actualment la Comissió Gestora del Fons de Reserva i s’ha convertit en una de les veus més insistents a reclamar una reforma. Ha parlat d’un altre any perdut i de la manca de valentia de la classe política. Però Cinca no és un observador independent que hagi arribat ara al sistema. Va ser ministre de Finances entre 2011 i 2019 sota els governs d’Antoni Martí i va ocupar durant vuit anys una posició central en la política econòmica del país.

Els advertiments sobre les pensions s’acumulen després de quinze anys de governs de Demòcrates

Per això, quan avui denuncia els anys perduts, la pregunta resulta inevitable: quants d’aquests anys també corresponen al període en què ell mateix formava part del Govern? No és raonable carregar-li individualment tota la responsabilitat, però tampoc ho és parlar genèricament de “la classe política” com si tots els actors haguessin tingut la mateixa capacitat de decisió. Demòcrates governa Andorra des de 2011 i aquesta continuïtat institucional obliga a exigir una explicació més concreta sobre què s’ha fet, què no s’ha fet i per què.

El cost de la reforma per als treballadors

La reforma que es planteja no és abstracta. Les mesures que apareixen en el debat inclouen passar la cotització de jubilació aproximadament del 12% al 16% del salari brut, elevar l’edat ordinària de jubilació dels 65 als 67 anys, endurir la jubilació anticipada i modificar el factor de conversió. També es parla de fórmules complementàries en què treballador, empresa i Govern haurien d’aportar més recursos. En termes pràctics, això significa que una part important de la solució pot acabar recaent sobre el ciutadà mitjançant més cotització, més anys de treball i un sistema de càlcul diferent per determinar la pensió final. Aquestes mesures poden ser necessàries des del punt de vista actuarial, però és legítim preguntar per què no es van adoptar abans, quan encara hi havia més marge per aplicar-les de manera gradual i menys traumàtica.

També és necessari separar la sostenibilitat del sistema de la suficiència de les pensions. Una reforma pot millorar les finances de la CASS i, al mateix temps, empitjorar les condicions relatives d’una generació concreta. Si un treballador ha de cotitzar més, jubilar-se més tard i acceptar una fórmula de conversió menys favorable, el Govern hauria d’explicar de manera transparent quin serà el resultat final per a cada grup d’edat.

No n’hi ha prou amb afirmar que el sistema serà sostenible. Cal saber què cobrarà un treballador nascut el 1965, el 1975, el 1985, el 1995 o el 2005, quina part del seu salari haurà destinat al sistema i quina proporció del seu últim sou representarà la pensió. Sense aquesta informació, la paraula “sostenibilitat” pot acabar amagant una decisió distributiva que determina qui assumeix realment el cost de la reforma.

La reforma haurà de respondre també quant cobrarà cada generació

Si el Fons de Reserva arribés a esgotar-se o entrés en una fase de descapitalització severa, la factura no desapareixeria. Es traslladaria al pressupost públic. Això obligaria l’Estat a decidir entre augmentar impostos, incrementar cotitzacions, reduir altres despeses, endeutar-se o modificar les prestacions. En tots els casos el ciutadà continuaria formant part de l’equació. La transcripció del debat recull escenaris en què, si no es prenguessin mesures, la pressió sobre les finances públiques podria ser molt elevada i arribar a generar dèficits anuals de centenars de milions d’euros. Aquest és el motiu real pel qual la reforma és urgent, però aquesta urgència no pot convertir-se en una excusa per esborrar la responsabilitat acumulada durant els anys anteriors.

Una institució amb antecedents que encara pesen

La qüestió de la confiança institucional també pesa. El cas de les pensions d’invalidesa va mostrar que una revisió de 525 expedients havia detectat incidències en 105 casos, aproximadament una cinquena part del total analitzat. El problema no és acusar els beneficiaris de frau, perquè molts podien haver cobrat de bona fe allò que l’administració els havia reconegut, sinó entendre com un sistema d’aquesta importància va poder acumular durant anys errors o controls insuficients sense que fossin corregits abans. Quan una institució demana als ciutadans sacrificis addicionals, la solidesa dels seus mecanismes de control deixa de ser una qüestió interna i passa a ser una exigència política.

Andorra, a més, té antecedents històrics que fan especialment delicada aquesta qüestió. El cas d’Antoni Ubach, condemnat als anys noranta després d’una crisi molt greu relacionada amb la gestió de les reserves de la CASS, continua sent un record incòmode sobre els riscos d’un sistema amb controls insuficients. No hi ha cap base per equiparar la CASS actual amb aquella etapa, però sí que hi ha motius per exigir una cultura de supervisió especialment rigorosa. Si una institució ja ha patit en el passat crisis greus de governança, les generacions posteriors haurien d’haver construït mecanismes capaços de detectar qualsevol problema abans que arribi a convertir-se en un escàndol.

Una reunió a porta tancada amb conseqüències públiques

Aquesta és la raó per la qual la reunió del 7 d’octubre planteja una contradicció difícil d’ignorar. Pot existir una justificació institucional per negociar amb discreció mesures que seran políticament impopulars, però les conseqüències d’aquestes decisions seran completament públiques. Seran públics els anys addicionals de cotització, l’edat de jubilació, els impostos, les aportacions empresarials i les eventuals reduccions de drets. No sembla exagerat, per tant, exigir que el debat sigui també transparent i que, un cop acabada la reunió, el Govern expliqui amb detall quines mesures defensa, quines rebutja, quin cost tindrà cadascuna i quina part assumirà cada actor.

El problema de les pensions andorranes no és que falti informació. Hi ha estudis, projeccions, advertiments de la CASS, del Fons de Reserva i d’organismes internacionals. Tampoc falta temps de govern. Demòcrates controla l’Executiu des de 2011 i Xavier Espot és cap de Govern des de 2019. El que falta és saber per què, després d’aquest període, la reforma estructural continua pendent i per què el cost de la solució pot acabar recaent sobretot sobre els treballadors que no van prendre cap de les decisions que han conduït fins aquí.

Si el 2041 és avui una data visible en els mateixos models que utilitzen les institucions, d’aquí a quinze anys ningú podrà dir que el problema va arribar per sorpresa. La responsabilitat política començarà molt abans del dia en què el fons pugui esgotar-se. Comença ara, quan encara hi ha temps per decidir, repartir millor els costos i explicar amb transparència què s’està fent. La pregunta que quedarà després del 7 d’octubre no serà només quina reforma s’ha proposat, sinó per què ha calgut arribar fins aquí per començar a prendre decisions que feia anys que estaven damunt la taula.