Investigadors de la UAB han presentat una base de dades en accés obert que revela una ocupació humana continuada al Parc Nacional d’Aigüestortes des de fa 10.000 anys. El treball, publicat a ‘Archaeological Data’, reuneix 124 datacions per carboni 14 de 45 jaciments diferents, situats per sobre dels 2.000 metres d’altitud. Segons el director del grup, Ermengol Gassiot, aquest recurs permet ordenar la seqüència cronològica de 380 jaciments arqueològics documentats a la zona i ofereix “una eina de replicabilitat científica sense precedents”.
La recerca també ha documentat les traces d’arquitectura més antigues dels Pirineus. A l’abric del Portarró, s’han trobat estructures amb base de pedra seca i fusta que daten de fa 5.000 anys. Les dades confirmen, a més, una intensificació de l’activitat humana en moments determinats, com ara al final del neolític —coincidint amb l’època en què va viure l’home dels gels, l’Ötzi— i durant la tardo antiguitat.
Les dades permeten resseguir aquestes informacions i mostren un fet altament rellevant, segons Gassiot, i és que “els jaciments de zones d’alta muntanya, que es troben en llocs inaccessibles i inhòspits, presenten molt sovint seqüències d’ocupació llargues”. Molts altres jaciments on han fet petits sondejos també mostren que “van estar ocupats o habitats en diverses èpoques diferents.”
Presència humana per sobre dels 2.000 metres
A l’estudi detallen que tres dels jaciments excavats presenten datacions continuades de diversos milers d’anys: el més antic, amb una primera ocupació de fa 10.000 anys, és l’Abric de les Obagues de Ratera, a 2.320 metres; seguit de la Cova del Sardo (1.780 m), amb ocupacions des de fa 7.500 anys, i l’Abric del Portarró (2.280 m), amb ocupacions des de fa 7.300 anys.
L’estudi assenyala que l’Abric de les Obagues de Ratera ha estat ocupat durant el mesolític, la transició del mesolític al neolític i tot el neolític, el calcolític, l’edat del bronze antic i mitjà, inicis de l’edat del ferro, l’alta edat mitjana (època visigòtica) i els segles XIX i XX. Guillem Salvador, coautor de la recerca ha assenyalat que “això és una seqüència temporal excepcional que molt pocs jaciments de Catalunya tenen.”
L’excavació de l’abric confirma que molt poc després del darrer període glacial, en un context d’escalfament climàtic progressiu i en què encara existien petites glaceres de circ a la zona, petits grups de caçadors-recol·lectors ja freqüentaven les àrees alpines de la serralada.
Abric del Portarró, l’arquitectura en pedra més antiga als Pirineus
L’anàlisi mostra que hi ha períodes en què s’intensifica de manera clara l’activitat humana en àrees d’alta muntanya, per exemple al final del neolític (fa entre 5.300 i 4.500 anys) i posteriorment a la tardo antiguitat i a inicis de l’època medieval. I aporta també la datació de les primeres traces d’arquitectura, que daten de la prehistòria, com per exemple a l’Abric del Portarró, on les excavacions arqueològiques han permès documentar construccions amb una base de pedra seca complementada amb fusta de fa 5.000 anys. Actualment, es tracta de la mostra d’arquitectura en pedra més antiga coneguda als Pirineus.
Aquesta iniciativa, liderada pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya (GAAM) de la UAB, representa la primera sèrie sistemàtica de datacions absolutes feta pública sobre una àrea d’alta muntanya al Pirineu. L’estudi que han publicat amb la base de dades presenta i analitza les dades obtingudes, juntament amb els informes de laboratori, el detall del tipus de mostres datades, contexts i jaciments, així com el codi de les anàlisis fetes per poder replicar-les.
Aquesta anàlisi, resultat de 20 anys de treball de camp, aporta informació clau per entendre com els grups de caçadors-recol·lectors van adaptar-se als canvis climàtics des del final del darrer període glacial. La base de dades publicada per la UAB redefineix el paper de l’alta muntanya, demostrant que ha estat un espai de presència humana continuada i recurrent al llarg de tot l’Holocè.
Durant aquest temps han registrat uns 380 enclavaments arqueològics. Comprenen murs; tancats de diferent mida i funcionalitat; possibles estructures d’habitatges; abrics que aprofiten acumulacions d’origen glacial de grans blocs de roca, molts d’ells amb estructures, com ara murs per a la distribució interior i per protegir l’entrada, i un petit conjunt de cercles de pedres que podrien representar monuments funeraris.
La base de dades publicada ara en accés obert contribueix a modificar el paradigma de les àrees d’alta muntanya com espais verges i mostra que la presència humana ha estat contínua i recurrent al llarg de l’holocè i en contexts de variabilitat climàtica. A més, permet sobreposar les traces d’activitat humana als canvis paleocològics que s’estan documentant actualment en aquest tipus de medis.
