L’Ajuntament de Conca de Dalt ha posat en marxa un ambiciós projecte arqueològic i memorialista per recuperar i consolidar el conjunt de búnquers i trinxeres de Vilanoveta, situat al nucli d’Aramunt. Aquestes restes bèl·liques tenen un valor patrimonial excepcional, ja que es tracta de la línia de trinxeres fetes amb ciment més llarga i en millor estat de conservació de tot el territori català.
La intervenció s’està desenvolupant gràcies a una subvenció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), dins de les línies de finançament destinades a la salvaguarda del patrimoni memorial i la memòria democràtica. El pla d’actuació s’ha dividit en dues grans fases: el desbrossament i sanejament de l’entorn, d’una banda, i la instal·lació d’elements informatius, de l’altra.
Millora de l’accessibilitat
A hores d’ara, les feines de neteja ja s’han completat amb èxit, fet que ha permès retirar la vegetació que cobria les estructures i retornar la visibilitat i un accés segur a aquest complex militar. En paral·lel, l’equip tècnic està ultimant la col·locació de panells i cartells explicatius al voltant de les trinxeres. Aquests elements interpretatius serviran per contextualitzar els fets històrics que hi van tenir lloc i apropar el coneixement de la zona al públic general i als senderistes.
Amb aquesta actuació, el consistori de la Conca de Dalt referma el seu compromís institucional amb la preservació del llegat històric del municipi i la dignificació de la memòria col·lectiva vinculada als conflictes del segle XX.
El pes estratègic del Front del Pallars
L’espai de Vilanoveta va formar part activa del Front del Pallars, un dels escenaris més cruents, de desgast i de llarga durada de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya, on els combats es van allargar gairebé nou mesos (entre l’abril de 1938 i el gener de 1939).
La línia de foc es va fixar en aquesta zona arran de l’ofensiva franquista de la primavera de 1938 que va trencar el front d’Aragó. L’accés de les tropes rebels a Tremp i la Pobla de Segur a principis d’abril responia a l’estratègia de controlar les centrals hidroelèctriques pirinenques, vitals per al teixit industrial i bèl·lic de Barcelona.
Un cop estabilitzada la línia fronterera als rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, la comarca va quedar partida en una cruenta guerra de muntanya on l’exèrcit republicà va intentar, de manera fútil i amb un elevat cost humà, recuperar les posicions elevades i els cims estratègics que havien quedat sota control de l’exèrcit franquista. La batalla més sagnant i coneguda d’aquest front va ser el combat per la muntanya de Sant Corneli i la cota 1.003 d’Orcau.
Aquesta situació de bloqueig va afectar dramàticament la població civil. Molts veïns van haver de fugir cap a l’Alt Urgell o exiliar-se creuant els ports de muntanya cap a França. Els pobles que van quedar atrapats enmig dels combats van patir bombardejos constants. El cas més greu va ser el de la vila d’Isona, que va quedar pràcticament destruïda en un 75% i, en acabar la guerra, va haver de ser reconstruïda per l’organisme franquista de Regiones Devastadas.
El Front del Pallars es va trencar definitivament el gener de 1939, quan Franco va llançar l’ofensiva final contra Catalunya. Les tropes franquistes van trencar les línies republicanes i van avançar cap a la Conca Dellà i l’Alt Urgell, fent que la guerra s’allunyés dels Pirineus poques setmanes abans de la fi oficial del conflicte.
