Amb ell va començar tot. El mes de juny del 2014, l’inspector Celestino Barroso, aleshores agregat del Ministeri de l’Interior a l’ambaixada d’Espanya a Andorra, es va presentar al despatx de Joan Pau Miquel, que era el conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra (BPA). En aquella trobada, que Joan Pau Miquel va enregistrar amb el seu telèfon mòbil, el funcionari policial va transmetre un missatge clar i contundent al banquer: “El Banco de España tiene una inspección a Banco Madrid y se lo van a cargar. Ya hay una empresa americana dispuesta a hacerse con el banco. Les van a dar un hachazo y está en su mano pararlo. Ustedes tienen que hablar con alguien en Madrid. Yo solo soy el mensajero, pero les digo que esto depende de ustedes. Si colaboran, el hachazo se para. Yo transmitiré que están dispuestos a hablar. Ya le dirán. Tiene que ser alguien de confianza. Hay una persona, un tal Félix [referint-se al comissari Marcelino Martín Blas], que es quien lleva esto. Los americanos ya están al corriente de todo. Si no se arregla por las buenas, los americanos actuarán”.
Han passat 12 anys i aquest enregistrament és la pedra angular de tot allò que va passar després i que ha trasbalsat la vida política i econòmica de Catalunya i d’Andorra: la confessió de Jordi Pujol, la confiscació de la BPA i de la seva filial Banco Madrid després de la nota del FinCEN (“los americanos actuarán”), la persecució implacable de la Fiscalia d’Andorra contra els exdirectius i exempleats de la BPA, el procés independentista de Catalunya, l’explosió -per baralles intestines- de les “clavegueres policials” del PP del ministre Jorge Fernández Díaz, l’escàndol polític de l’Operació Catalunya, el judici i condemna de Joan Pau Miquel i 17 membres més del banc liquidat i, finalment, el judici contra la família Pujol i els seus còmplices, que ara se celebra a l’Audiència Nacional espanyola.
Immunitat diplomàtica
Durant aquests 12 anys, Celestino Barroso sempre ha estat protegit i s’ha escapolit. Se’l va citar a les comissions d’investigació obertes al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats sobre l’Operació Catalunya; també en la querella criminal interposada a la Batllia per l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA) contra la “policia patriòtica” del PP i els seus responsables polítics: però Celestino Barroso, emparat per la seva suposada immunitat diplomàtica, mai no havia estat interrogat… fins aquesta setmana, en què, finalment, s’ha vist obligat a comparèixer com a testimoni en el judici del cas Pujol.
En la doctrina judicial espanyola, els enregistraments de converses privades -si no són fets sota l’autorització judicial i per les forces de l’ordre- difícilment es consideren com a vàlids, ja que podrien ser manipulats i no hi ha cap cadena de custòdia que garanteixi la seva versemblança. Per això era tan important la compareixença de l’inspector Celestino Barroso, per confirmar o desmentir el contingut de la conversa amb Joan Pau Miquel. Ell podria haver-ho negat tot, però…
Un guió perfectament pautat
En la seva declaració, Celestino Barroso ha admès que, efectivament, es va reunir amb Joan Pau Miquel a la seu de la BPA, que la seva veu és la que figura en l’enregistrament i que tot allò que hi deia era cert. Això sí, l’inspector ha aclarit que ell només era el “missatger” i que seguia les instruccions que li havia donat el comissari Pedro Esteban, el cap de la Brigada d’Informació de Barcelona de la policia, un dels principals actors de la lluita contra el moviment independentista, amb connexió directa amb la cúpula del ministeri de l’Interior.
Cert, Celestino Barroso només era un “mandao”, però la ratificació del contingut de la seva conversa amb Joan Pau Miquel és un fet fonamental que demostra l’existència de la conspiració orquestrada per la cúpula del ministeri de l’Interior espanyol per carregar-se la BPA i obtenir, d’aquesta manera barroera, les proves documentals per inculpar judicialment Jordi Pujol, “pare espiritual” del procés independentista. Com sabia Celestino Barroso que el Banc d’Espanya estava fent una inspecció a Banco Madrid? Com sabia, nou mesos abans, que “els americans” (el FinCEN) actuarien, com van fer el 10 de març del 2015? Com sabia, dos anys abans, que una “empresa americana” (JC Flowers) es faria càrrec del control del banc?
Òbviament, perquè existia un guió perfectament pautat i consensuat entre el Govern de Mariano Rajoy i el Govern de Toni Martí, amb la col·laboració de les autoritats nord-americanes, per carregar-se la BPA i del qual ell n’era coneixedor, perquè els seus superiors li havien explicat. Tot això, fins ara, es podia intuir o deduir, però faltava la prova. I el testimoni de l’inspector Celestino Barroso, ratificant a l’Audiència Nacional el contingut de la seva conversa amb Joan Pau Miquel, és la peça que faltava per completar el puzle.
Prova de convicció
A partir d’aquesta declaració -que mediàticament ha passat molt desapercebuda- el cas BPA entra en una nova dimensió. És el “missatger” el qui tenia la clau de tot plegat i ara queden clares dues coses:
- La confiscació de la BPA va ser planejada i executada des de Madrid com una operació política
- Els responsables de la BPA no van col·laborar satisfactòriament amb la policia espanyola i, per això, van rebre el “hachazo” posterior
L’inspector Celestino Barroso, amb la seva declaració a l’Audiència Nacional, ha destapat el pastís. Els damnificats per aquesta “operació d’Estat” -exaccionistes, exdirectius, exempleats i exclients- tenen ara la prova de convicció que els mancava per defensar, amb més força que mai, que van ser víctimes d’una injustícia criminal i reclamar una reparació per tot el mal econòmic, personal i moral que han patit en aquests 12 anys.
