LA VALIRA dona veu a un propietari de pisos de renda modesta, que exposa la seva crítica a les polítiques de Conxita Marsol i Xavier Espot.
Des de la pandèmia de la Covid-19, el mercat del lloguer a Andorra viu sota un règim d’intervenció gairebé permanent. El Govern, amb l’objectiu declarat de protegir els llogaters davant l’escassetat d’habitatge i l’escalada de preus, ha aprovat successives pròrrogues forçoses dels contractes i limitacions estrictes dels increments de renda, especialment en els contractes antics. El balanç, però, comença a mostrar efectes col·laterals greus que afecten un col·lectiu concret: els propietaris de tota la vida que han mantingut lloguers moderats durant dècades.
Contractes congelats, costos a l’alça
Els contractes antics, molts dels quals amb rendes situades entre els 4 i els 5 euros per metre quadrat, fa anys que estan sotmesos a congelacions o a increments molt limitats. El que inicialment es va presentar com una mesura excepcional i temporal s’ha anat prorrogant fins a convertir-se en una situació estructural.
Paral·lelament, les obligacions dels propietaris no han deixat de créixer. Les noves normatives en matèria de manteniment, seguretat, eficiència energètica i conservació dels edificis impliquen inversions constants que recauen íntegrament sobre el propietari, sense possibilitat de repercutir-les en la renda del lloguer. El resultat és un desequilibri evident entre drets i obligacions.
Exemple pràctic: els números no surten
Un cas real il·lustra amb claredat aquesta situació. Es tracta d’un pis de 90 metres quadrats, amb un contracte de lloguer antic.
- Lloguer l’any 2020: 450 euros mensuals
- Lloguer l’any 2025: 496 euros mensuals
En cinc anys, l’increment ha estat moderat i molt lluny de qualsevol augment abusiu.
Les despeses mensuals assumides pel propietari són les següents:
- Pèrdues calorífiques i calefacció mínima no repercutible per reglament: 50 euros
- Manteniment de l’edifici i escala: 50 euros
- IRPF (10 %): 50 euros
- Imprevistos i petites reparacions: 10 euros
Un cop descomptades aquestes partides, la renda neta real del pis se situa al voltant dels 336 euros mensuals. Una xifra que posa en qüestió la viabilitat econòmica del lloguer en aquests termes.
La distorsió del criteri €/m²
Un altre element controvertit de la regulació actual és l’aplicació d’un valor homogeni en euros per metre quadrat com a referència general. Aquest criteri ignora les diferències evidents d’ubicació, antiguitat i qualitat dels immobles.
No és comparable un pis situat en una primera planta d’un carrer com el de Ciutat de Valls, la part baixa, d’Andorra La Vella amb un habitatge ubicat a les Torres d’Escaldes. Tractar realitats tan diferents amb el mateix barem no només és tècnicament discutible, sinó que genera greuges evidents.
Fiscalitat com a alternativa
Si l’objectiu del Govern és combatre els abusos en el mercat del lloguer, hi ha alternatives menys lesives per al propietari responsable. Una d’elles seria actuar a través de la fiscalitat, penalitzant de manera progressiva les rendes més elevades.
Per exemple, establir un tipus d’IRPF superior per a lloguers per sobre dels 12 euros per metre quadrat —un 25 % en lloc del 10 % actual— permetria desincentivar els preus excessius sense castigar aquells propietaris que han contribuït històricament a mantenir lloguers assequibles.
Un atzucac polític
Tot apunta que el Govern s’ha situat en un atzucac del qual li costa sortir. Les mesures adoptades han aconseguit contenir increments puntuals, però al preu de penalitzar el propietari seriós i respectuós, trencar l’equilibri contractual i posar en risc el manteniment del parc immobiliari antic.
Sense una revisió profunda del model actual, el resultat pot ser contraproduent: menys oferta de lloguer, edificis envellits i un problema d’habitatge encara més difícil de resoldre.
