El Centre Cívic Escoles Velles de Bellver de Cerdanya ha estat l’escenari del seminari “Construcció en Pedra Seca: de la tradició a la innovació”, una proposta integrada en la Setmana de la Pedra Seca i organitzada per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). La iniciativa s’emmarca dins el projecte europeu PETRA, cofinançat pel programa Interreg VI-A Espanya-França-Andorra (POCTEFA 2021-2027).
Durant dues jornades, el seminari ha reunit tècnics, càrrecs públics, professionals de la pedra seca, arquitectes, constructors i persones interessades en tècniques sostenibles. Els participants han pogut conèixer i practicar diverses metodologies constructives, així com explorar eines tecnològiques que faciliten l’estudi, la documentació i l’aplicació de la pedra seca en projectes contemporanis.
La formació, organitzada amb la col·laboració de Vooltes Cooperativa d’Arquitectura i d’Orígens Escola Taller de Bioconstrucció, ha combinat sessions teòriques i pràctiques. L’alta participació ha confirmat el creixent interès per aquesta tècnica tradicional, valorada per la seva sostenibilitat, la seva eficiència i la seva adaptabilitat als reptes actuals.
La iniciativa, també presentada sota el lema “De la Tradició a la Innovació”, ha posat el focus en la preservació i, alhora, la modernització de la pedra seca. Segons Xavi Ventura, membre d’Orígens Escola Taller de Bioconstrucció, l’objectiu és “recuperar tota la tècnica i difondre’n la formació perquè la pedra seca sigui un element de futur. No es tracta només de restaurar cabanes, sinó de poder projectar nous marges, estructures i aplicacions tècniques amb criteris actuals”.
La jornada ha permès als assistents descobrir eines com la Wikipedra —una plataforma que recull més de 39.000 construccions de pedra seca documentades a Catalunya— o tècniques de datació natural com la liquenometria.
El projecte PETRA, impulsat el 2024 i cofinançat en un 65% per la Unió Europea a través del POCTEFA 2021-2027, treballa per posar en valor la pedra seca en tot l’arc pirinenc. La tècnica va ser reconeguda el 2018 com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
