La direcció de la cooperativa Cadí està duent a terme una política de pressió i desgast contra els seus propis treballadors, en “un intent groller i poc ètic de reduir massa salarial eliminant aquells empleats amb més antiguitat i millors condicions laborals”.
A través d’un comunicat els empleats expliquen que “aquesta estratègia que no només erosiona els drets laborals, sinó que també fa malbé profundament la imatge de la marca de la lletera, que tants anys ha costat construir”.
Una denúncia que escenifiquen coincidint en les darreres setmanes amb nous acomiadaments disciplinaris, entre ells, un treballador amb una antiguitat de prop de 30 anys, que prop de la celebració del judici, i d’acord amb les proves i testimonis aportats pel denunciant, es va arribar a un acord abans d’entrar a judici per una xifra al voltant dels 100.000 euros.
La pressió com a eina d’expulsió
En lloc d’afrontar els canvis amb transparència i diàleg, la lletera del Cadí, segons el manifest, “ha optat per tàctiques encobertes: sobrecàrrega de tasques, aïllament, retirada de funcions i ofertes d’indemnitzacions irrisòries a canvi d’una dimissió ‘voluntària‘”. Quan aquestes tàctiques no aconsegueixen el seu objectiu, es recorre a “l’acomiadament buscant qualsevol excusa, amb l’esperança que el treballador, desgastat emocionalment, no s’atreveixi a litigar per defensar els drets“.
Aquest mètode d'”acomiadament silenciós” es basa a “deteriorar l’entorn laboral fins a tornar-lo insuportable, en lloc de reconèixer honestament que l’empresa ja no té el treballador. No és només una manca de respecte, sinó un atemptat directe contra els principis cooperatius que Cadí diu defensar”.
L’ultraliberalisme i la destrucció de la classe treballadora
Aquest fenomen no és aïllat i respon a “una tendència ultraliberal on la maximització del benefici a curt termini s‟anteposa a qualsevol consideració humana o social. Amb aquest prisma, treballadors amb drets consolidats i sous dignes es converteixen en problemes” a eliminar, substituïts per mà d’obra més barata i precària.
Aquesta estratègia, lluny de generar eficiència o modernització, “només afavoreix la inestabilitat, la pèrdua de coneixement intern i el deteriorament de la qualitat”. És “el desmantellament de la classe treballadora a favor d’una minoria que concentra poder i riquesa“.
El mal a la cooperativa i als seus socis
Cadí, com a marca, s’ha llaurat durant dècades una reputació de qualitat, confiança i compromís amb el territori. Tot i això, aquestes pràctiques empresarials suposen “una taca greu per a la seva imatge pública“.
En el comunicat els treballadors es pregunten com pot una cooperativa que es publicita com a defensora de l’entorn rural i de l’economia social “justifica polítiques laborals pròpies d’una multinacional sense escrúpols i més greu encara és el mal que aquesta política causa als mateixos socis cooperativistes. La pèrdua d’empleats experimentats no sols posa en risc la qualitat del producte, sinó que també hipoteca el futur de la cooperativa”.
Una reflexió necessària
Cadí, assenyalen, “hauria de recordar que la seva força rau en la seva gent: treballadors i socis que durant anys han mantingut viva la cooperativa davant de totes les dificultats. Menysprear aquest capital humà no és modernitzar, és condemnar-se a una decadència segura basada en la precarització“.
Tanmateix, creuen que “la rendibilitat no es pot aconseguir a costa de la dignitat. I pressionar fins a l’expulsió mai no serà una estratègia sostenible per a una cooperativa que aspiri a un futur sòlid i legítim. Cadí encara té l’oportunitat de rectificar, apostant per la transparència i el veritable esperit cooperatiu”. En cas contrari, “el dany serà irreparable, no només per als treballadors afectats, sinó per a tota la comunitat que una vegada hi va confiar”.
4 comentaris a “La lletera del Cadí de la Seu: nous acomiadaments improcedents per rejovenir la plantilla amb salaris molt més baixos”
Ja sembla Andorra…
He deixat de comprar productes marca CADÍ. Hi ha altres opcions al mercat d’igual o més qualitat . No m’han agradat mai les empreses que fan moobing als seus treballadors.
Tornaré a comprar productes, quan facin fora a la direcció actual.
Estic totalment en contra de l’andorranitzacio de l’Alt Urgell.
Tres trets al peu, com qui no vol,
a Cadi la gestió fa ballar el poll.
Van fer fora a tres, “perquè sí, tu no em vals,”
i ara al jutjat, fan el ridícul als salts.
Amb el somriure d’”els tenim guanyats”,
però als testimonis se’ls van quedar clavats.
Quan parlà l’operari, l’encarregat i el del torn,
les directores van empassar-se tot el forn.
Cara de vinagre, mala llet a dojo,
veient que la causa es girava com un cotoix.
Els advocats fent mans i mànigues en va,
i els jutges pensant: “Això fa pudor de marranà.”
Els socis, amb cara de “què coi feu aquí?”,
pagant les brometes de tanta hipocresia.
Mentrestant la fàbrica, amb línies parades,
i els caps jugant a fer castells de salades.
Venen amb globus, projectes, promeses,
però dins tot són cul-de-sac i presses.
Fàbriques noves, vaques per fer veure,
mentre dins el formatge ja ni madura ni neix.
Si haguessin escoltat, si haguessin sabut,
potser el llegat no l’haurien perdut.
Però quan manen els que no saben ni on són,
acaben donant cops de cap al racó.
Tres acomiadats, tres sentències al cul,
i una direcció que fa més pena que un ruc.
Amb cada euro d’indemnis que el jutge els fa pagar,
els socis perden el que van trigar anys a guanyar.
I el nom de Cadi, que abans feia orgull,
ara és mot de burla en més d’un carreró.
Tot per voler manar amb mà de ferro i por,
i oblidar que la terra no dóna si no hi ha amor.
Maquinària nova per tapar incompetència
En lloc de solucionar els problemes de base, la direcció gasta milions en nova maquinària, argumentant que el cap de manteniment no és capaç de gestionar l’equip actual. Però, potser una màquina nova resoldrà la manca de lideratge? És com comprar un Ferrari per a un conductor que no sap manejar: el malbaratament està garantit.
Mentrestant, la cooperativa acumula pèrdues de 7,5 milions d’euros anuals, i en lloc de rectificar, la directora llança globus sonda (una nova fàbrica, una explotació ramadera) per distreure’n la pèssima gestió. De què serveix expandir-se si la casa cau des dels fonaments?
Fins quan?
Els socis de Cadi haurien de preguntar-se: realment volen una cooperativa que maltracta els seus treballadors, gasta sense control i destrueix el seu llegat? Si la nova identitat de marca es basa en l’autoritarisme, la incompetència i l’acomiadament lliure, aleshores no estan donant vida a la terra… sinó cavant la pròpia tomba.
És hora que els socis exigeixin transparència, responsabilitat i un canvi real. Perquè no serveix de res un eslògan bonic si, darrere, l’única cosa que floreix és la ruïna.