La desaparició de les faltes del Codi Penal l’any 2015 es va presentar com un pas cap a l’eficiència: menys processos penals per infraccions menors, més agilitat judicial i un millor ús dels recursos públics. En teoria, una mesura raonable. En la pràctica, però, aquesta reforma ha deixat al descobert mancances estructurals profundes dins del sistema judicial espanyol, especialment als jutjats d’instrucció únics de comarques petites i amb una dotació escassa.
Un dels casos més representatius és el de la comarca de l’Alt Urgell, on els Jutjats de Solsona i de la Seu d’Urgell reuneixen tots els elements d’aquest problema: manca de mitjans, sobrecàrrega de feina, personal judicial amb poca experiència i una preocupant concentració de poder en entorns institucionals poc fiscalitzats. Molts d’aquests jutjats estan ocupats per jutges i fiscals en els primers anys de la seva carrera professional.
Arriben a destinacions considerades “menors”, però que, en realitat, presenten reptes jurídics i socials de primer ordre. Sense la formació pràctica suficient, sense equips sòlids de suport i amb una càrrega de feina desproporcionada, es veuen obligats a prendre decisions complexes amb eines limitades.
Les conseqüències són fàcilment previsibles: errors, arbitrarietat i una justícia que, en lloc de ser garant dels drets, pot convertir-se en instrument de desigualtat. Aquest tipus de disfuncions judicials es veuen agreujades per un fenomen encara més perillós: l’erosió de la fe pública. Quan la ciutadania perd la confiança en la imparcialitat i la legalitat de l’administració de justícia, el dany no és només institucional: és social.
El procés sobiranista ha ampliat les desigualtats
La corrupció i la instrumentalització del poder judicial alimenten aquesta pèrdua de confiança. I quan això passa en un context com el de l’Alt Urgell, amb una baixa densitat institucional, el risc de captura del sistema per part d’interessos particulars o polítics augmenta. Tot plegat ha trobat, a més, una cobertura perillosa en el discurs del procés sobiranista. Lluny de servir per millorar la cohesió territorial o democratitzar l’accés a la justícia, el procés ha estat utilitzat en algunes zones com a cortina de fum per afavorir interessos espuris, emmascarar pràctiques poc transparents i justificar una gestió institucional que, en lloc d’avançar cap a l’equitat, ha ampliat les desigualtats.
Els efectes de tot això no es mesuren en estadístiques, sinó en realitats concretes: ciutadans indefensos davant decisions injustes, processos sense garanties, resolucions arbitràries que s’emparen en la manca de mitjans o d’experiència. Una justícia afeblida als marges del sistema és una amenaça directa a l’Estat de Dret, i els marges no són tan lluny com semblen.
És hora de mirar amb seriositat què passa en llocs com l’Alt Urgell. Perquè el que hi succeeix no és una excepció: és un símptoma. I tot símptoma, si s’ignora, esdevé malaltia.
1 comentari a “La fragilitat del sistema judicial a l’Alt Urgell: resolucions arbitràries que s’emparen en la manca de mitjans o d’experiència”
No tot funciona malament. Be per la direcció de la CADÍ si.
Tres trets al peu, com qui no vol,
a Cadi la gestió fa ballar el poll.
Van fer fora a tres, “perquè sí, tu no em vals,”
i ara al jutjat, fan el ridícul als salts.
Amb el somriure d’”els tenim guanyats”,
però als testimonis se’ls van quedar clavats.
Quan parlà l’operari, l’encarregat i el del torn,
les directores van empassar-se tot el forn.
Cara de vinagre, mala llet a dojo,
veient que la causa es girava com un cotoix.
Els advocats fent mans i mànigues en va,
i els jutges pensant: “Això fa pudor de marranà.”
Els socis, amb cara de “què coi feu aquí?”,
pagant les brometes de tanta hipocresia.
Mentrestant la fàbrica, amb línies parades,
i els caps jugant a fer castells de salades.
Venen amb globus, projectes, promeses,
però dins tot són cul-de-sac i presses.
Fàbriques noves, vaques per fer veure,
mentre dins el formatge ja ni madura ni neix.
Si haguessin escoltat, si haguessin sabut,
potser el llegat no l’haurien perdut.
Però quan manen els que no saben ni on són,
acaben donant cops de cap al racó.
Tres acomiadats, tres sentències al cul,
i una direcció que fa més pena que un ruc.
Amb cada euro d’indemnis que el jutge els fa pagar,
els socis perden el que van trigar anys a guanyar.
I el nom de Cadi, que abans feia orgull,
ara és mot de burla en més d’un carreró.
Tot per voler manar amb mà de ferro i por,
i oblidar que la terra no dóna si no hi ha amor.