El ple del Consell Comarcal de l’Alt Urgell celebrat aquest dijous ha estat marcat en la seva recta final per la manca d’autocrítica per part de la seva presidenta, Josefina Lladós (Junts) davant un prec en el qual el regidor del PSC, Toni Mas, ha denunciat públicament “la deriva institucional i política que viu la comarca alturgellenca”.
En la seva intervenció Mas ha afirmat que “el problema no és voler la independència. El problema és utilitzar les institucions per premiar als afins i castigar als que pensen diferent. Això és el que ha passat al Consell Comarcal i a molts ajuntaments: s’han convertit en plataformes ideològiques, no en eines de servei públic”. Tot plegat, ha afegit té conseqüències que es tradueixen en “tractes desiguals, patrimoni abandonar, urbanisme arbitrari i una ciutadania que cada vegada confia menys en les seves pròpies institucions”.
A més, s’ha referit al procés independentista, que més enllà de les seves raons històriques, “s’ha convertit en una barrera. Una barrera al progrés econòmic, a la convivència i a la diversitat d’opinió”. Un fil ideològic que s’ha mantingut viu fins avui, “condicionant decisions que haurien de ser estrictament municipals, no partidistes”.
El també edil per l’Ajuntament de Peramola ha explicat també que “necessitem una regeneració institucional profunda. Necessitem que el Consell Comarcal i els ajuntaments tornin a ser el que han de ser: espais al servei de tota la ciutadania, no d’un partit (Junts), no d’una ideologia, no d’un cercle d’interessos”. Al respecte, ha acusat l’equip de govern neoconvergent de la corporació comunal “d’estar dominat per l’endogàmia, l’opacitat i la manca de pluralitat”.
Mas ha posat com a exemple que quan en un mateix poble, uns veïns poden instal·lar plaques solars sense problema i d’altres han de superar un calvari administratiu,” és evident que aquí no es tracta d’eficiència ni de criteris tècnics. Es tracta de qui ets i a qui coneixes” i, per tant, ha apuntat que “això no és acceptable, no és democràcia local i no és governar per a tothom”.
Tanmateix, ha parlat de fets concrets com ara, els conflictes per l’aigua que no s’han volgut resoldre a Argestues i Beren; els projectes bloquejats per traves urbanístiques injustificades a Querforadat; les pràctiques d’abús de dret que frenen qualsevol iniciativa a Fígols i Cabó o a Organyà amb activitats com el parapent —amb gran potencial econòmic— entorpides sistemàticament.
Finalment, el conseller comarcal socialista ha reclamat “transparència, igualtat de tracte i eficiència; institucions que no penalitzin la dissidència, sinó que la respectin i una comarca on es pugui viure, emprendre i créixer, sigui quin sigui el teu pensament polític” amb un ferm lideratge i amb la necessitat de “legalitat, justícia i visió de futur” amb un debat seriós sobre el paper de les institucions locals a l’Alt Urgell, exigint, alhora, “responsabilitats”, ja que els “municipis no són feus, i la ciutadania no és súbdita”.
Lladós es defensa amb atacs personals
Lladós, lluny d’assumir qualsevol autocrítica a la seva gestió, ha atacat durament al regidor del PSC, al que ha acusat de dir “autèntiques barbaritats“, tot assegurant que “segur no són opinions compartides per la resta de membres del grup socialista”. Amb tot, en una intervenció posterior, el president del grup del PSC ha assenyalat que “compartim la major part del prec presentat pel nostre company”.
L’alcaldessa de Ribera d’Urgellet no ha obtingut resposta a la demanda per tal que els grups d’ERC i la CUP poguessin dir la seva, la qual cosa ha fet enfadar més a Lladós, recriminant a Mas que s’escudi en el fet que la retransmissió dels plens restin enregistrats i tota la ciutadania hi pugui tenir accés.
10 comentaris a “Un regidor dona tota una lliçó de democràcia a Josefina Lladós i aquesta respon amb atacs personals per criticar la gestió”
Que es queixin de que un ple del Consell Comarcal el pugui veure tothom diu mol del poc caire democràtic d’aquesta senyora.
aquests de Junts son una secta que només miren per ells i els seus
No hi ha independencia i aixó els hi dol molt, sobretot als de Jxcat, que espensaven que aginollarien al mon sencer, i al final recluits a Waterloo i ningu els hi fa cas.
Una individua encara escudada en l’ideari independentista més caspós, com molts companys seus, i tan autoritària com a política nefasta, racista i caciquil.
El nacionalisme com a trinxera ideològica
A Europa, el nacionalisme ha adoptat múltiples formes. Des del nacionalpopulisme de Vox, que barreja discursos ultraconservadors, revisionisme històric i rebuig als drets de les minories, fins als moviments secessionistes com Junts per Catalunya o Solidaritat Catalana per la Independència, que basen la seva legitimitat en una suposada “voluntat del poble” que està per sobre de la legalitat constitucional. Encara que les seves ideologies puguin semblar oposades, comparteixen una visió perillosa: el nacionalisme excloent com a base de sobirania, que nega l’altre, deslegitima l’adversari i defuig els consensos.
Aquests moviments no busquen reforçar la democràcia, sinó sotmetre-la a la seva visió particular de nació, eliminant o afeblint els contrapesos institucionals que garanteixen la pluralitat. Els tribunals, els parlaments, els mitjans de comunicació i fins i tot els organismes internacionals són presentats com a enemics del “poble veritable” que diuen representar
Quan el nacionalisme trenca la democràcia des de dins
Per més voltes que li donem, hi ha una veritat incòmoda que cada cop torna a colpejar la porta de les nostres democràcies: no cal un cop d’Estat per perdre la llibertat. De vegades n’hi ha prou amb una majoria electoral i un líder disposat a fer servir les regles del joc per destruir el tauler. Ho vivim al segle XX amb Hitler, i ho estem veient, amb matisos però amb idèntic patró, en figures com Donald Trump o en partits com Vox o Junts per Catalunya. El nacionalisme, quan es converteix en trinxera ideològica, és l’avantsala de l’autoritarisme.
Hi ha qui s’indigna quan es compara certs líders actuals amb els totalitarismes del passat, però la història està per llegir-la, no per romantitzar-la. El Partit Nazi va arribar al poder a Alemanya mitjançant eleccions democràtiques. Hitler no va assaltar el poder: se’l van lliurar. I què va fer amb ell? Va desmantellar des de dins tots els contrapesos que fan una democràcia real: va anul·lar la premsa lliure, va eliminar la separació de poders, va suprimir els partits opositors, i va convertir la voluntat del poble —manipulada, atemorida i simplificada— en una arma absoluta. No en va ser una excepció. Va ser una advertència.
Avui el camí és menys sagnant però igual de preocupant. Donald Trump va convertir la presidència dels Estats Units en un reality xou autoritari. Va ridiculitzar els jutges, va menysprear els mitjans, va coquetejar amb la insurrecció i, quan va perdre les eleccions, va intentar quedar-se com fos. El van anomenar “populisme”, però en el fons era allò de sempre: un líder que no creu en la democràcia, sinó en el seu propi reflex.
A Espanya, el risc no és menor, encara que prengui formes diferents. Vox planteja una visió nacionalista d’Espanya on no hi ha espai per a la diversitat ni territorial ni ideològica. Les seves propostes busquen recentralitzar el poder, afeblir l’autonomia judicial i redefinir la història a cop de nostàlgia autoritària. A l’altre extrem, el nacionalisme català —en la seva versió més excloent i postmoderna, com ara Junts o Solidaritat— també ha intentat saltar-se la legalitat en nom d’un “mandat popular” que, curiosament, sempre coincideix amb el que ells volen.
Tots dos extrems tenen alguna cosa en comú: no creuen en els equilibris ni en la pluralitat, només en una nació pura, homogènia, fabricada a mida. I si els tribunals, el parlament, la Constitució o els mitjans s’interposen, aleshores sobren. Perquè en el fons, allò que volen no és governar en democràcia, sinó controlar-la.
Ens diuen que el nacionalisme és una forma legítima de defensar una identitat col·lectiva. I ho pot ser, sempre que no s’imposi per sobre dels drets individuals, del respecte a la llei i del joc democràtic. Però quan es converteix en projecte de poder absolut deixa de ser defensa cultural i es converteix en maquinària ideològica. Quan el “nosaltres” necessita un “ells” per existir, la democràcia està en perill.
Els contrapesos democràtics estan per això: per impedir que una majoria circumstancial, arrossegada per la por o l’emoció, esborri de cop els drets de tots. La democràcia no és només votar. És també perdre, acceptar les regles, conviure amb el que pensa diferent. Quan això es trenca —i s’està trencant— no importa qui guanyi: perdem tots.
“Algo fa olor a podrit”és una obra de teatre en la que tres adolescents no saben què fer per que algú de la seva classe fa molta pudor, però ningú s’atreveix a dir-li…
Al majestuós Alt Urgell, on les vaques pasturen felices, els formatges maduren amb dignitat i els pressupostos fermenten en silenci, hi regna una figura femenina insigne, mestra de la descalificació que deixa desfasat el costumari català i el diccionari d’insults de don Pancraci.
Des del seu nomenament, la institució que presideix ha viscut una metamorfosi digna de Kafka: d’organisme inútil a tragicomèdia institucional. Reunions eternes, promeses fugaces, i projectes que s’anuncien amb més fanfarria que resultats. “Estem treballant-hi.” És clar, i nosaltres cultivant tòfones al balcó…
No es pot negar que la sinyora té talent. Per sobreviure políticament en un entorn on cada regidor sembla portar un ganivet a la faixa a l’estil dels bandolers, cal una habilitat camaleònica: avui amb Esquerra, demà amb Junts i passat amb qui prometi un semàfor amb la figura de Puigdemont a l’ estil d’en Mortadelo a Barcelona.
Això sí, els seus comunicats oficials no tenen malbaratament. Amb frases com “volem posar en valor la riquesa del territori” o “apostem per una governança transversal”, la sinyora ha elevat l’art del “no dir res amb moltes paraules” a nivells d’excel·lència, perquè aquí s’inventen més eufemismes que en un manual de diplomàcia.
I mentrestant, els pobles de l’Alt Urgell segueixen esperant infraestructures promeses des de l’època de la pesseta, les escoles rurals pidolen calefacció, i la joventut estudia fora amb la promesa tàcita de no tornar per aquí. Però tranquil·litat: aquest any hi haurà una altre tast de formatges i una taula rodona sobre el despoblament.
Així que sí, alguna cosa fa olor de podrit a l’Alt Urgell. I encara que tots volen pensar que és només el formatge de cabra de la fira, cada vegada més veïns sospiten que la pudor ve de més amunt…Però calma, que segur que ho estan “avaluant tècnicament”.
“Alguna cosa fa olor de podrit a l’Alt Urgell… i potser sigui la nostra pròpia resignació”
A l’idíl·lic paisatge de l’Alt Urgell, on l’aire fresc dels Pirineus es barreja amb l’aroma del formatge artesà i el fum de les promeses incomplertes, cal reconèixer alguna cosa: els nostres polítics fan el que poden amb el que els donem, i massa vegades, és submissió disfressada de lleialtat, conformisme art de màgia els nostres problemes.
Un homenatge (merescut) a la classe política local
Des d’aquestes línies, volem agrair sincerament als nostres governants per la seva incansable labor. Què faríem sense la seva capacitat per vendre il·lusions mentre les escoles cauen a trossos i els joves fugen!
La seva habilitat per canviar de jaqueta segons bufi el vent (avui independentista, demà dialogant, sempre amb un ull a la subvenció) és, admetem-ho, admirable.
Però el veritable problema no és a dalt, sinó aquí a baix
Mentre la ciutadania no desperti de la seva letargia, mentre segueixi creient que una bandera és més important que un pressupost transparent, mentre espereu que la solució vingui de Barcelona o Madrid en lloc d’exigir-la aquí, res no canviarà.
El nacionalisme no omple la nevera, no arregla carreteres, no crea ocupació. És un relat útil per mobilitzar emocions, però no substitueix la gestió competent.
¿ Solució? Menys banderes, més exigència
Si de veritat volem que l’Alt Urgell deixi d’“olorar a podrit”, hem de:
Deixar de votar per inèrcia (ja sigui per por, costum o tribalisme).
Exigir comptes clars, no només cridar “¡Espanya ens roba!” o “¡Catalunya ens abandona!”.
Prioritzar allò concret sobre allò simbòlic: ¿ Què importa més, una declaració institucional o un centre de salut que no tanqui a les tres de la tarda?
Així que gràcies, estimada classe política, per recordar-nos que el problema no són només vostés… sinó també nosaltres.
PD: Això sí, el proper tast de formatge, que no falti el vi.
Felicitats Dolors Clotet, sàvies paraules les teves Gent del Alt Urgell, desperteu-vos d’una vegada. No permeteu aquest maltractament que us imposen. Digueu prou.
Es que fis ara s´amagaven d´arrera de la bandera independentista, ara que ha caigut, s´ escapen tots a correr.