La mort de Francesc Antich m’ha rememorat un acte, carregat de simbolisme, al qual vaig assistir, l’any 2009, al castell de Bellver de Palma. La transmissió del mandat de la presidència de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània que ostentava l’aleshores president de les Balears, Francesc Antich, al president del Llenguadoc-Rosselló, George Frêche, amb la presència del president català José Montilla, va ser un homenatge al gran dinamitzador d’aquest projecte polític, econòmic i cultural, Pasqual Maragall.
Sempre he pensat que l’Euroregió, una institució plenament reconeguda i implantada a la Unió Europea (UE), era la translació al segle XXI del vell somni del rei Jaume I i de la dinastia del Casal de Barcelona. Un projecte que s’endinsa en la memòria dels segles i que converteix els Pirineus no en una frontera entre dos Estats, com va passar a partir del segle XVII, sinó en la columna vertebral que uneix els territoris que s’estenen a banda i banda de les carenes.
Què va ser la batalla de Muret (1213) sinó una expressió d’aquesta solidaritat interpirenaica? Cada cop que viatjo a Montpeller m’agrada acostar-me al carrer on va néixer Jaume I. I quan vaig a Perpinyà, si tinc temps, sempre torno a fer una visita al Palau dels Reis de Mallorca.
El procés independentista va matar el projecte de l’Euroregió, que s’anava teixint a poc a poc. També el va deixar coix la sortida d’aquesta institució del Govern d’Aragó, per desavinences amb la Generalitat a propòsit de les obres d’art del monestir de Sixena i de les esglésies de la Franja. Però tot això ja és aigua passada.
El president Salvador Illa és un ferm defensor de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i és conscient de la seva enorme potència geopolítica i geoeconòmica. De moment, només en formem part les regions d’Occitània, Catalunya i les Balears, però jo advoco perquè també s’hi convidi a l’Aragó, a la Comunitat Valenciana i a Múrcia, l’espai vital de Jaume I. Andorra, tot i que no forma part de la UE, trobaria el seu encaix en aquesta dimensió euroregional.
El Corredor Mediterrani ens marca, en aquest sentit, el destí. Quan entri plenament en funcionament -la connexió entre Tarragona i València està pràcticament culminada- es crearan unes dinàmiques interterritorials molt intenses que, sens dubte, ajudaran a enfortir el concepte i el sentit de l’Euroregió.
És una bona notícia que Renfe comenci a operar, en el segon trimestre d’enguany, un servei entre Barcelona i Tolosa del Llenguadoc. I que el ministeri de Transports hagi compromès inversions en la millora de la línia Sagunt-Saragossa. En canvi, és una mala notícia que França no faci els deures i demori l’adaptació a l’alta velocitat del tram Perpinyà-Montpeller, vital per les connexions del Corredor Mediterrani amb el centre d’Europa.
Hem de treballar amb la mirada posada en l’horitzó. La realitat que tenim a la cantonada és la connexió amb alta velocitat (i velocitat alta) entre Múrcia, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà. Aquest passadís, que actualment ja és factible per autopista gratuïta, incrementarà la densitat del trànsit de persones i mercaderies quan entri plenament en servei el Corredor Mediterrani, almenys fins a Múrcia.
A la comunicació resseguint el litoral, hi hem d’afegir la doble connexió amb el node de Saragossa: l’AVE Barcelona-Saragossa, en funcionament des del 2008, i la revitalització de la línia que uneix la Comunitat Valenciana, a través de Sagunt, fins al Cantàbric (Bilbao).
Quedarà, d’aquesta manera, compactat amb tecnologia del segle XXI l’espai euroregional: sis regions de dos Estats i l’Estat andorrà, amb 23,5 milions d’habitants i una economia molt diversificada que combina la indústria, la logística, l’agricultura, el comerç i el turisme. Una associació institucional basada en la cooperació, homologada i incentivada per la UE, que pot convertir-se en el gran pol d’atracció del sud d’Europa.
Sis grans ciutats treballant en xarxa, amb una gran capacitat d’atracció de talent i de generació de riquesa –Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Saragossa, Barcelona, València i Palma– i una densa trama de ciutats intermèdies (Perpinyà, Girona, Lleida, Tarragona, Castelló, Alacant…) que vertebren aquest territori de 182.000 quilòmetres quadrats, equivalent a la meitat d’Alemanya. A més, amb un clima de mar i muntanya amb una immillorable qualitat per viure-hi, emprendre, treballar i gaudir d’activitats d’oci.
El projecte de l’Euroregió transcendeix les sigles polítiques, amb l’explícita exclusió de la ultradreta xenòfoba i identitària. El model de governança de la Comissió Europea -amb la participació de democristians, socialdemòcrates i liberals- és perfectament aplicable al projecte euroregional.
No tots els del PP són uns cafres, ni de bon tros. La presidenta de les Balears, Margalida Prohens, per exemple, ha demostrat que sap plantar cara i desmarcar-se de les excentricitats feixistoides de Vox. L’empresariat valencià, que diposita els seus interessos en el PP, és un actor primordial en el “lobby” a favor del Corredor Mediterrani i el president de l’Aragó, Jorge Azcón, manté un discurs molt serè i constructiu en relació amb Catalunya, en contrast amb les sortides de to del seu antecessor, el socialista Javier Lambán.
Per tant, la construcció de l’entesa euroregional no és cap utopia. La presidenta d’Occitània és la socialista Carole Delga. Més enllà de les diferències ideològiques, és molt plausible que Salvador Illa també pugui entendre’s i pactar amb representants regionals del PP moderat i assenyat, que n’hi ha, per bastir projectes comuns en àmbits concrets i factibles, amb el suport de Brussel·les i en benefici d’aquest gran pol meridional europeu i dels 23,5 milions de persones que l’habitem.
El meu bon propòsit per aquest any 2025 que acabem d’estrenar és fer d’EL TRIANGLE el primer mitjà de comunicació que integri l’actualitat de l’Euroregió i d’Andorra, per tal d’ajudar a fer realitat el somni de Jaume I d’Aragó: allò que érem i allò que som.
