La setmana més important de l’any

Amb EL TRIANGLE, he fet el cim. La Generalitat està presidida per un polític tarradellista i la gran majoria de la població catalana viu en ciutats governades per ajuntaments progressistes i d’esquerres. He esmerçat 34 anys de la meva vida per aconseguir arribar a aquest moment de plenitud, amb l’ajuda imprescindible i inestimable de centenars de persones –companys i amics– que m’han fet costat en aquesta apassionant aventura professional, empresarial i política. Gràcies a totes elles, de tot cor.

L’altre dia, em vaig trobar amb un antic periodista, que em va recordar i lloar el llibre que vaig escriure, l’any 1978, juntament amb els col·legues Santiago Vilanova i Xavier Garcia: El combat ecologista per Catalunya. Aquell va ser un llibre polèmic, en el qual denunciàvem totes les barbaritats que s’estaven perpetrant contra el medi ambient i l’equilibri territorial (contaminació de l’aire, autopistes de peatge, centrals nuclears, especulació urbanística, barris-eixam, degradació dels ecosistemes, macroembassaments, rius bruts, ús de perillosos pesticides al camp, abocament incontrolat de residus…), a la vegada que proposàvem un seguit de solucions alternatives a tot aquell colossal desgavell provocat pel voraç capitalisme franquista

Es podria pensar, en el seu moment, que aquest llibre era obra d’uns inadaptats, d’uns romàntics o d’uns utòpics. Però quan volto per Catalunya i veig els aerogeneradors a les carenes o les plaques solars a les teulades de moltes cases; quan constato que la bicicleta i altres ginys no contaminants omplen els carrers; o quan s’ha arribat a la conclusió que el tren –amb Rodalies o AVE– és la gran i millor solució per a la connexió entre les ciutats, esclato de joia, perquè això és, precisament, el que propugnàvem –fa 46 anys!– els tres joveníssims autors d’El combat ecologista per Catalunya.

Tenim tendència a pensar que tot va de mal en pitjor i que els nostres ideals han estat derrotats per la llosa insuportable de la “realitat”. Jo no ho veig així, jo no ho visc així. Idees revolucionàries i rupturistes de dècades pretèrites, com l’ecologisme o el feminisme, s’han convertit avui en hegemòniques, encara que la seva implementació sigui, de moment, només parcial i gradual. I això val per Catalunya, per Europa, pels Estats Units, per l’Amèrica Llatina o per la Xina.

Només cal llegir els 17 capítols dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) pel 2030, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides, per prendre consciència que avancem, si una III Guerra Mundial no ho engega tot a rodar, cap a una nova civilització, basada en l’erradicació de la pobresa, el respecte als drets humans i la lluita contra el canvi climàtic. Catalunya també forma part i està compromesa en aquesta esperançadora dinàmica mundial.

Aquí hem avançat molt, però encara queda molta feina a fer per aconseguir un país plenament ecològic i sostenible. Celebro, en aquest sentit que, en línia amb el que reclamava en l’article de la setmana passada, el Govern de Salvador Illa hagi aprovat un paquet de setze mesures per impulsar, d’una manera decidida, l’expansió de les energies renovables al territori català, amb l’objectiu d’aconseguir que el 2030 el 50% de l’electricitat produïda a Catalunya sigui d’origen verd.

Malauradament, els grups ecologistes locals i comarcals que, des dels anys 70 del segle passat, han proliferat a Catalunya han estat incapaços de vertebrar una opció política sòlida i potent, com tenen a França, Alemanya, Suècia, Àustria… Aquesta és una mancança que ha alterat negativament el mapa polític català. Estic convençut que un partit ecologista seriós i ben estructurat podria tenir, des de fa anys, una important presència al Parlament de Catalunya.

Per contra, el discurs ecologista -com el feminista- ha acabat sent assumit i interioritzat per la majoria dels partits, si bé matisat des de la seva òptica particular. Tant el PSC, com ERC, la CUP o els Comuns (i, abans, ICV) s’erigeixen en defensors del medi ambient, però aquest propòsit no constitueix l’eix central del seu programa polític i els porta, de vegades, a entrar en contradiccions.

A banda del tancament de les tres nuclears d’Ascó i Vandellòs i l’impuls a l’expansió de les energies renovables, Catalunya afronta tres greus reptes ecològics: la sequera endèmica i l’avenç de la desertificació que pateix l’àrea mediterrània; la contaminació de l’aigua de les capes freàtiques, a causa, principalment, de l’enorme densitat de granges de porcs que suportem i la deficient eliminació dels purins; i l’insostenible sistema de tractament i dipòsit dels residus urbans, en especial a l’àrea metropolitana de Barcelona.

De la mateixa manera que el president Salvador Illa ha posat en mans d’una comissió d’experts l’estudi de la millor solució per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, caldria fer el mateix amb aquestes tres crisis ecològiques que amenacen la nostra qualitat de vida col·lectiva. Trobo un disbarat, per exemple, que l’abocador de deixalles més gran de Catalunya, ubicat als Hostalets de Pierola (Anoia), destrueixi un riquíssim jaciment paleontològic de gran interès per a la comunitat científica internacional.

Catalunya, més enllà d’altres consideracions (pàtria, nació, autonomia, estat federat…), totes elles respectables, és, avui i aquí, una comunitat de 8 milions de veïns que habitem un territori delimitat pels Pirineus i la Mediterrània, que està greument amenaçat pels estralls del canvi climàtic, com ja podem constatar terra endins (sequera) i vora el mar (regressió i desaparició de les platges). El nostre primer deure, i el del Govern de la Generalitat, és protegir i tenir cura del patrimoni natural, que és el que ens permet respirar i viure.

Aquesta setmana se celebra a Nova York la Cimera del Futur i l’Assemblea General de les Nacions Unides, amb la participació dels dirigents dels 193 estats membres. És el gran moment perquè la humanitat (de la qual els catalans representem el 0,001% de la població) encarrili el destí lluminós i en pau que volem per aquest petit planeta, perdut en un racó de la galàxia de la Via Làctia, una entre els 200.000 milions de galàxies que es calcula que hi pot haver a l’Univers…