El Vaticà pren el control de l’ordenació episcopal del futur copríncep Josep-Lluís Serrano

Aquest dissabte es fa l’ordenació episcopal del bisbe Josep-Lluís Serrano Pentinat (foto), sacerdot pertanyent a la diòcesi de Tortosa, però que porta ja diversos anys dedicant-se a les tasques diplomàtiques vaticanes a Roma.

Ja se sap, des de fa dies, que l’actual arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, està molt cabrejat amb aquest nomenament, ja que considera que des de Roma se l’ha menystingut i no s’han tingut en compte per a res els candidats que ell va proposar per a pilotar la seva pròpia successió. Els qui coneixen de prop Vives saben de la seva falsedat i de la seva hipocresia i malgrat que en públic aduli de manera sobreactuada al nou bisbe que el succeirà, ell el veu com la personificació de la “traïció” del cardenal Pietro Parolin. Segons informació dels seus cercles de més confiança, no para de fer-se la víctima i d’anar dient que mai s’hagués pensat que Roma li faria aquesta mala passada.

Si tot això era poc per a Vives, ara es troba que serà relegat en la seva pròpia Catedral a mer actor secundari aquest dissabte en la cerimònia d’ordenació de monsenyor Josep-Lluís. No serà Vives qui presideixi l’ordenació del nou bisbe Josep Lluís, sinó que serà un arquebisbe veneçolà, monsenyor Edgar Peña Parra, qui presidirà la celebració. Monsenyor Peña Parra és la mà dreta del cardenal Parolin, amb qui el bisbe Josep-Lluís ha travat una relació molt estreta aquests últims anys.

D’aquesta manera culmina la falta de sintonia entre Vives i el Vaticà, és a dir, entre Vives i el papa Francesc. Aquest és el trist final d’una persona que fa anys va saber moure’s com una anguila en els ambients eclesials, que va engalipar a molts per a aconseguir els seus propòsits, que va trair a uns altres per a anar escalant i que, en part, va aconseguir el que es va proposar, fins que el papa Francesc, juntament amb el cardenal Omella, li van parar els peus.

Vives era el successor del nacionalisme català per a haver ocupat l’arquebisbat de Barcelona, però Roma tenia altres plans i va escollir un aragonès, però que estava en sintonia amb els aires de l’Església del papa Francesc: aquest era el bisbe Juan José Omella.

Aquí Vives va ser on va calcular malament. Poc després del nomenament d’Omella, Vives va començar amb els seus jocs polítics sota la taula per a anar afeblint Omella i aconseguir la seva sortida. Però no va anar així: Omella ja venia advertit de qui era Vives, que en aquell moment era, potser, el bisbe amb més influència de Catalunya, sobretot dins de l’àmbit de la política catalana.

Com diu una famosa cançó del cantant Rubén Blades, “la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida”. Un altre actor principal en tot aquest joc contra Omella va ser el sacerdot tarragoní Norbert Miracle. Va ser rector del Seminari interdiocesà de Catalunya durant 13 anys per obra i gràcia de Vives, a part de ser la seva mà dreta en la Conferència Tarraconense i el seu principal “espia” entre l’episcopat català, la missió del qual era informar a Vives de què deien uns bisbes i altres.

Norbert Miracle és un sacerdot del qual s’esperava una carrera molt prometedora i se sap que ell mateix esperava amb ànsies la mitra episcopal. Però igual que el seu mentor, ara es troba relegat a la parròquia del Vendrell, sense cap càrrec dins de la cúria de la diòcesi, amb una relació inexistent amb el seu arquebisbe, monsenyor Planellas, i amb alguns temes, ell sap quins són, que el persegueixen des de fa ja algun temps i que veurem com acaben.