La Catalunya del 2024 és una societat democràtica, europea, oberta i plural. Així ho reflecteixen, elecció rere elecció, els resultats de les urnes. Aquesta és la realitat que hem d’assumir, si volem tocar de peus a terra, amb el benentès que cal continuar treballant per fer-la millor, més pròspera i més equilibrada.
Per exemple, facilitant l’accés a un habitatge digne i assequible a les persones i famílies que ho necessiten. Cal agilitar la recuperació dels pisos buits que encara estan en mans de la Sareb i incentivar la construcció de nous edificis residencials, bé siguin d’iniciativa pública, publicoprivada o privada.
S’han d’intensificar les polítiques per a la plena incorporació i adaptació de les persones nouvingudes -dos milions, en els últims anys- a la nostra comunitat. En aquest sentit, i més enllà dels tòpics habituals, l’escola és fonamental per a la formació de bons ciutadans i cal focalitzar els recursos públics en la preparació del professorat i l’educació en l’excel·lència de les noves generacions.
És en aquest context, perfectament equiparable al de la majoria dels territoris de la Unió Europea -amb els seus problemes, els seus conflictes, les seves oportunitats i les seves esperances-, que l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, diu que deixarà la seva mansió de Waterloo per tornar, set anys després, a Catalunya, coincidint amb la investidura de Salvador Illa.
Sap que serà detingut i empresonat, perquè la llei d’amnistia, en la qual va intervenir de manera determinant el seu advocat de capçalera, Gonzalo Boye, de moment no l’empara, segons han decidit el Tribunal Suprem i el magistrat Pablo Llarena. Ha perdut la immunitat que li donava la seva passada condició d’eurodiputat, la seva protecció jurídica a Bèlgica és ara molt feble i ha decidit, als seus 61 anys, cremar les naus.
Carles Puigdemont torna per muntar el xou i, si pot, fer-la ben grossa. És a dir, mobilitzar els catalans que el consideren que és víctima d’una injustícia insuportable per inflamar els carrers i provocar un triple efecte: impedir la investidura de Salvador Illa, amb la revolta de les bases d’ERC; aniquilar ERC, en la perspectiva d’unes noves eleccions el mes d’octubre; i fer caure el Govern de Pedro Sánchez, el president que va concedir els indults als líders independentistes i que es va cremar políticament amb l’aprovació de la llei d’amnistia. Tot plegat, demencial.
La seva estratègia última és un Govern PP-Vox a la Moncloa que justifiqui una reedició dels Pactes del Majestic… o un nou embat secessionista. Si Carles Puigdemont se surt amb la seva, ja sabem què ens espera: altre cop, la divisió i la confrontació identitària de la societat catalana, la inestabilitat governamental i la destrucció de la convivència. A més, els que participin en els hipotètics aldarulls que es puguin produir quedaran fora de l’àmbit de l’amnistia.
Aquest és el panorama caòtic que porten al cap l’expresident Puigdemont i la seva troupe de hooligans, molts d’ells d’edat avançada. No tornarà a Catalunya amb la grandesa i el suport majoritari del carrer que van tenir Francesc Macià o Josep Tarradellas. Carles Puigdemont ens anuncia que retornarà amb ànim de guerra i de revenja. No, gràcies.
No es tracta només de trobar, a la desesperada, una sortida personal a la seva complicada situació judicial i política. En el pack també hi ha el seu advocat de confiança, Gonzalo Boye, que el mes de novembre pròxim ha d’afrontar un perillós judici a l’Audiència Nacional, on la Fiscalia Antidroga li demana 9 anys i 9 mesos de presó per haver col·laborat, presumptament, en la trama de blanqueig de diners del narcotraficant Sito Miñanco.
Intentar salvar Gonzalo Boye d’aquest tràngol és una obligació moral de Carles Puigdemont. Per tant, la trencadissa que prepara és de dimensions colossals, per tal que la seva solució personal tingui com a apèndix l’absolució de Gonzalo Boye.
Siguem seriosos. Estem en la recta final de l’acord entre PSC i ERC, extensible als Comuns, per a la investidura del líder socialista Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat, pendent només de la votació vinculant de la militància republicana. Després de tants anys de disbarats i de dissort, els catalans ens mereixem un bri d’optimisme i cal esperar que aquest mes d’agost se celebri el plenari del Parlament que escollirà Salvador Illa i es procedeixi a la formació del nou consell executiu.
Governar una comunitat territorial de 8 milions d’habitants, plenament inserida en la Unió Europea, no és una tasca especialment titànica, sempre que es faci des de l’honestedat, la transparència, la voluntat de diàleg, la prudència i la responsabilitat. Salvador Illa, que va rebre el mestratge polític de Romà Planas -persona de la màxima confiança del president Josep Tarradellas- reuneix totes les qualitats i capacitats per ser un gran president de la Generalitat i estic convençut que ho demostrarà des del primer dia.
Catalunya només la farem avançar i excel·lir des del compromís, el consens i la unitat de l’àmplia majoria de les forces polítiques, empresarials, sindicals i socials. Aquesta és la gran lliçó que ens va llegar el president Josep Tarradellas -malauradament trencada per Jordi Pujol-, que Salvador Illa ha fet seva i que, ben segur, posarà en pràctica en l’exercici del nou càrrec, que desitjo que assoleixi com més aviat millor.
