“Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extrangeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única. Y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”, escrivia Miguel de Cervantes en boca de Don Quixot. No sé si ara, després que l’ajuntament de la capital catalana li hagi denegat unes estàtues, a ell i al seu inseparable escuder Sancho Panza, pensaria el mateix de la seva admirada Barcelona. Amb el desaire, gens cavalleresc, igual la Barcelona d’Ada Colau s’assembla més als malvats gegants -aquells que en realitat eren molins de vent manxecs-, contra els que lluitava el gentilhome sota l’atenta i estupefacta mirada de Sancho.
Doncs sí, l’Ajuntament de Barcelona ha tombat la iniciativa de Ciutadans de col·locar unes estàtues dels il·lustres personatges a la Barceloneta, a prop d’on diuen que va residir Cervantes -al passeig de Colom, número 2-. Sigui perquè la idea és de qui és, o sigui per esteticismes, o per, com diu el ministre de Cultura Miquel Iceta, “catetada”, el cert és que sobta el rebuig. No vol l’estàtua el govern de Colau i el PSC, ni l’oposició republicana, i s’hi absté Junts. Tornant a l’inici, Iceta recordava fa poc que Barcelona és una de les ciutats que surten més ben representades en l’obra de Cervantes, a qui descriu com “un patrimoni increïble per a tots els espanyols” i “particularment, per als barcelonins”.
Sobta encara més el rebuig si tenim present que entre els partits que descarten el reconeixement o s’hi abstenen hi trobem terraplanistes defensors dels orígens catalans de Cervantes, com assevera l’Institut Nova Història (INH), de qui per exemple el vicepresident de la Generalitat, Jordi Puigneró, és un ferm defensor, o el diputat Joan Canadell o el cap de l’oficina de l’expresident Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay. L’INH també sosté que Cristòfor Colom o Leonardo da Vinci eren catalans, entre altres. Quasi res. De Cervantes, que en realitat es diria segons ells Joan Miquel Servent -fill d’una família procedent de Puigcerdà establerta a Xixona-, se sosté que era català i que va escriure el Quixot en la nostra llengua. Val a dir que, amb el permís de l’INH, de manera oficial Cervantes seria d’Alcalà d’Henares. Llavors, sent Cervantes Servent i català perquè li deneguen l’últim reconeixement?
A mi, com a Iceta, negar-li l’estàtua a qui també va escriure a Las dos doncellas, una de les seves Novelas Ejemplares: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las más bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”, em sembla també una solemne catetada.
