Andorra, novembre del 2026. El Govern de Xavier Espot presenta com un avenç històric una reforma que deixa de castigar penalment la dona que avorta, però manté sota l’amenaça de presó els professionals que li practiquin la intervenció. Tres mesos, tres anys de presó i fins a cinc anys d’inhabilitació. Aquesta és la paradoxa: la dona ja no seria condemnada per decidir, però el metge encara podria ser condemnat per ajudar-la.
El Govern parla d’equilibri institucional. La realitat del projecte és molt més limitada: no legalitza l’avortament a Andorra ni garanteix una prestació sanitària efectiva. Les dones continuarien havent de viatjar a Catalunya o França, amb els costos, els obstacles i les desigualtats que això implica. Quan un dret depèn de disposar de diners i temps per sortir del país, la igualtat és més un eslògan que una garantia.
I malgrat aquesta reforma a mitges, el copríncep episcopal Josep-Lluís Serrano Pentinat hauria expressat reserves durant la seva visita a Canillo. El Govern assegura que no ha rebut cap petició formal de retirada. Però una pregunta continua sense resposta: per què una llei votada pels representants del poble ha de passar políticament pel filtre doctrinal d’un bisbe?
El Partit Socialdemòcrata, amb Susanna Vela, ha presentat tres esmenes: despenalització fins a les catorze setmanes, supòsits ampliats fins a les vint-i-dues i reconeixement de l’autonomia de les dones. Concòrdia denuncia el paternalisme de considerar la dona «vulnerable», però les seves dues esmenes no eliminen el càstig als sanitaris. Andorra Endavant condiciona el seu suport a la posició episcopal. I Demòcrates continua proposant deixar de castigar qui demana l’avortament mentre manté penalitzada la persona que el fa possible.
Hi ha un precedent que fa encara més exigible una explicació. El 2022, la Llei 30/2022 va reconèixer el matrimoni entre persones del mateix sexe i va ser sancionada només per Emmanuel Macron. Joan-Enric Vives no la va signar. L’article 45 de la Constitució preveu mecanismes de promulgació amb una sola signatura. Això no resol automàticament la constitucionalitat de qualsevol regulació de l’avortament; sí que desmunta la idea que l’absència de signatura episcopal sigui sempre un veto insuperable. Quin dictamen concret justifica, doncs, l’abast tan reduït del projecte d’Espot?
Aquesta història té un nom que l’Estat no hauria d’oblidar: Vanessa Mendoza Cortés. El 2019 va denunciar davant el comitè CEDAW de les Nacions Unides les restriccions als drets de les dones. Va acabar investigada i acusada penalment per desprestigi institucional. La Fiscalia va sostenir l’acusació; el Consell d’Europa i organismes internacionals van alertar de l’efecte dissuasiu del procés. El 17 de gener de 2024 va ser absolta. El fet central no s’esborra: una defensora dels drets humans va haver de comparèixer davant la justícia després de portar la situació d’Andorra a un organisme de l’ONU.
El conflicte tampoc no va començar ahir. El 28 d’abril de 1993, Roger Rossell, Simó Duró i Jordi Llovera ja demanaven al Consell General que s’aclarís davant la Santa Seu el fonament del poder temporal del copríncep episcopal. La petició va ser desestimada. El Codi de dret canònic, al cànon 285 §3, prohibeix als clergues assumir càrrecs públics que impliquin exercici de potestat civil. El Vaticà reconeix el coprincipat mitjançant l’acord de 2008, però continua sent legítim exigir una explicació jurídica precisa del règim especial andorrà.
I mentrestant, la Mitra afronta interrogants sobre la gestió de la denúncia d’una presumpta agressió sexual contra un sacerdot de la diòcesi. Les dates de comunicació, investigació i apartament cautelar exigeixen transparència. El doble càrrec de bisbe i cap d’Estat converteix la rendició de comptes en una qüestió pública, no en un assumpte merament intern.
Hi ha alternatives reals: utilitzar els mecanismes de signatura única quan pertoqui; estudiar la substitució històricament plantejada pel rei d’Espanya; crear un copríncep civil andorrà amb la fórmula «Foix i la Terra» imaginada per Josep Guirao; establir dues titularitats civils andorranes; optar per una república parlamentària; o redefinir les funcions episcopals com a estrictament simbòliques.
Cap reforma constitucional és una drecera: l’article 105 exigeix una iniciativa d’almenys deu consellers; el 106, dinou vots i referèndum; el 107, la sanció dels coprínceps. Precisament per això cal obrir el debat amb documents, garanties i un full de ruta, no tancar-lo amb la por.
El 1278 es va repartir un poder feudal. El 1993 es va proclamar la sobirania popular. El 2026 la pregunta torna amb una força incontestable: QUI DECIDEIX ELS DRETS I EL FUTUR D’ANDORRA, EL POBLE O LA MITRA?
