Site icon La Valira

ANDORRA: 38 ANYS D’OMBRES SOBRE EL COPRINCIPAT I ELS ABUSOS A L’ESGLÉSIA

Un jove de 26 anys denuncia una presumpta violació. L’acusat és el sacerdot que, segons el seu relat, l’havia acollit i ajudat a entrar al seminari. El lloc dels fets denunciats és Barcelona; la institució interpel·lada, el Bisbat d’Urgell. I el seu màxim responsable no és només un bisbe: Josep-Lluís Serrano és també copríncep i cap d’Estat d’Andorra. Allò que podria semblar un escàndol eclesiàstic es converteix en una qüestió institucional. El cas no es resol amb una sotana, un comunicat ni una crida a la prudència. Es resol amb dates, documents, protecció de les persones afectades i una investigació amb garanties. Perquè la primera pregunta no és si l’Església salvarà la seva reputació. És si ha fet tot el que calia per protegir qui denunciava.

La cronologia que exigeux explicacions

La presumpta agressió se situa al juliol del 2025. Segons el denunciant, el 31 d’agost del 2026 va exposar personalment els fets al bisbe Serrano. El 5 d’octubre va enviar un burofax a l’oficina diocesana competent; el Bisbat situa el contacte formal i l’obertura de la investigació canònica el 17 d’octubre. El 26 d’octubre es va presentar denúncia als Mossos d’Esquadra. El 9 de novembre, després d’escoltar el jove, la diòcesi va apartar cautelarment el sacerdot dels oficis pastorals i li va prohibir exercir públicament el ministeri mentre duri la investigació. Del 31 d’agost al 9 de novembre van passar 70 dies. Si el primer avís va ser efectivament com el descriu el jove, què va saber el bisbe aquell dia? Què es va registrar? Qui va valorar el risc? Quines mesures es van estudiar i per què no es van adoptar abans? El Bisbat defensa que va actuar quan va rebre la denúncia formal i va identificar el sacerdot. Cal contrastar les dues versions, no enterrar-les.

1988, 1995, 1997: El passat que torna

Hi ha un antecedent que LA VALIRA, amb les investigacions de Jaume Reixach, va recuperar el 2022. Ens porta a Barcelona, a les denúncies d’abusos dels anys vuitanta a l’entorn de la Casa de Santiago, i a les investigacions de l’escriptor Pepe Rodríguez. El 16 de maig del 1995, Rodríguez va presentar un escrit a la Fiscalia de Menors que assenyalava, entre altres responsables eclesiàstics, Joan-Enric Vives per un presumpte encobriment. Les diligències 2083/95 del Jutjat d’Instrucció 21 de Barcelona es van arxivar el 1997 per prescripció, segons les fonts documentals publicades. Que una causa prescrigui no significa que els fets quedin judicialment aclarits; tampoc significa que tots els assenyalats siguin culpables. Vives sempre va negar rotundament haver encobert abusos i va remarcar una dada rellevant: el 1988 no era rector del Seminari de Barcelona; ho va ser des del 1991. Aquesta precisió s’ha d’explicar. Però també és legítim preguntar quin coneixement efectiu tenia en les funcions que exercia aleshores i quina documentació subsisteix. No hi ha proves que Vives i Serrano formessin una mateixa trama. Són casos diferents, en moments diferents. La qüestió periodística és si una cultura institucional de reserva, dilació i autoritat poc fiscalitzada pot repetir errors quan algú s’atreveix a denunciar.

Quatre societats i una pregunta sobre el control

Hi ha un altre element incòmode: dades mercantils publicades atribueixen al sacerdot denunciat càrrecs d’apoderat o administrador en quatre societats de Madrid i Barcelona. Una d’elles tindria un capital social superior als 2,5 milions d’euros. El capital social no és patrimoni personal del capellà ni prova cap delicte. Però els cànons 285 i 286 restringeixen determinades activitats dels clergues. Hi havia autorització? Qui la va concedir? Quins controls exercia la diòcesi? Aquí també calen papers.

El problema d’Andorra

El bisbe d’Urgell és cap d’Estat d’Andorra juntament amb el president de França. Aquesta singularitat constitucional no el fa responsable automàticament d’un delicte atribuït a un sacerdot, però eleva el deure de donar explicacions sobre la gestió d’una denúncia tan greu. Què es va comunicar a la nunciatura? Què va arribar a Roma? Es van aplicar correctament els protocols? Qui supervisa els qui decideixen? En aquest especial de LA VALIRA TV, Rachael i Josep no demanen condemnes anticipades: demanen una cronologia verificable, documents preservats, protecció del denunciant, investigacions independents i responsabilitats si es demostren incompliments. La presumpció d’innocència és irrenunciable. La transparència també hauria de ser-ho. Andorra no pot exigir confiança cega quan el que està en joc és la dignitat humana i la credibilitat d’un dels caps d’Estat del país. La fe és personal. Retre comptes és una obligació pública.

Andorra no pot tenir un coprincipat que demani fe quan la ciutadani exigeixi proves. 

Exit mobile version