Catalunya ha passat els últims mesos per tres dures situacions que han posat a prova la nostra consistència com a societat: la plaga dels paorosos incendis forestals de l’estiu, les fortes tempestes i inundacions que hem patit a causa del canvi climàtic i el pillatge, per part de joves vàndals organitzats, contra les botigues del centre de Barcelona, el passat 24 d’octubre.
I en aquestes tres crisis –letals per a la solvència i la credibilitat del sistema democràtic–, les forces i cossos de la Generalitat han reaccionat amb gran professionalitat, contundència i eficàcia. Només cal comparar-nos amb fets semblants ocorreguts en altres indrets geogràfics pròxims, com els incendis forestals d’aquest estiu a Castella (més de 80.000 hectàrees cremades), la catastròfica DANA de València d’ara fa dos anys (234 morts) o els gravíssims episodis de pillatge que han tingut lloc a França (París, Marsella, Bordeus…), per valorar l’enorme tasca que fan els bombers, el cos de protecció civil, els agents rurals i els Mossos d’Esquadra al servei de la Generalitat.
Per la seva novetat i complexitat, voldria destacar la ràpida intervenció dels Mossos per escapçar, d’arrel, el brot de vandalisme a Barcelona, que ha estat incitat i organitzat a través de les anomenades xarxes socials. La policia catalana, a més de fer-hi front als carrers de l’Eixample, ha demostrat que sap moure’s bé en la jungla tecnològica i ha aconseguit localitzar, en qüestió de dies, els autors d’aquestes crides als robatoris de botigues, perpetrats a través d’aldarulls violents.
El fenomen no és nou: a França estan acostumats, des de fa anys, a les accions destructives dels casseurs, que aprofiten les manifestacions sindicals, cíviques o festives per infiltrar-s’hi i assaltar, robar i destrossar els comerços. Aquests casseurs –que ara s’han intentat posar de moda a Catalunya– no tenen cap ideologia, ni política ni social: són lladregots que actuen en massa i emmascarats. L’única manera de fer-hi front és procedir a la seva detenció, judici ràpid i condemna.
Però aquest problema de seguretat ciutadana també posa el dit a la nafra en les precarietats i mancances que pateix una part important dels adolescents i del jovent de Catalunya -i per extensió del món occidental-, víctimes directes de situacions familiars i socials complicades, que els poden abocar a un nihilisme destructiu precoç. I és aquí on adquireix més importància encara la tasca pública essencial dels mestres i educadors, el gran baluard de l’Estat del benestar.
El sistema català d’ensenyament (infantil, primària, ESO, batxillerat i FP) compta amb més 125.000 docents en plantilla, per a una població en edat escolar d’1,2 milions d’alumnes. Durant el curs passat, els mestres i professors van protagonitzar una onada de vagues i mobilitzacions, reclamant millores salarials i més mitjans per poder fer bé la seva feina. Després de llargues i tenses negociacions amb l’equip de la consellera Esther Niubó s’ha aconseguit encarrilar el conflicte.
En aquest sentit, Catalunya ha estat, un cop més, a l’avançada. A França, l’actual clima de crispació social contra el Govern Macron va tenir el seu origen en les protestes dels alumnes, reclamant millores en el sistema educatiu, amb reivindicacions que són semblants a les que ja van plantejar els mestres catalans el curs passat (més professors a les aules, instal·lacions de qualitat…) i que aquí ja estan en vies de solució.
Cal veure i entendre el món globalitzat en el qual estem immersos per intentar acostar-nos a l’angoixa generacional que pateixen les noves fornades de joves catalans i europeus. D’un cantó, hi ha la realitat demogràfica: la mitjana d’edat a Catalunya és de 43,7 anys i la població de 0-19 anys representa el 18,7%. A l’Àfrica, en canvi, l’edat mitjana de la població és de 19,5 anys i els menors de 20 anys són el 47%. La població de l’Àfrica és actualment de 1.585 milions d’habitants, el triple de l’europea, i no para de créixer.
De l’altre, cal constatar l’èxit xinès de superació formativa, en especial en els àmbits científic i tecnològic. De ser un país pobre i devastat l’any 1949, la Xina, amb 1.413 milions d’habitants, ha esdevingut una potència econòmica de referència mundial. Les escoles i les universitats funcionen amb uns nivells d’exigència i de disciplina sense comparació possible amb els estàndards educatius occidentals.
Podem dir que avui el futur planetari està en mans de la Xina i que la “petita i vella” Europa -que va ser, durant 500 anys, en el centre imperial del món- està quedant endarrerida. Aquest canvi de paradigma ha quallat en el subconscient de les noves generacions de catalans i europeus, que assisteixen, impotents, a la pèrdua de competitivitat de la formació educativa que reben a les nostres escoles i universitats.
Només cal llegir l’informe PISA o el rànquing de les universitats més prestigioses del món per constatar aquesta decadència pedagògica del món occidental. Són els joves els que tenen la vida per davant i són ells els que carreguen sobre les seves espatlles la responsabilitat d’escriure el nostre futur. D’aquest sentiment de frustració estructural és d’on sorgeixen el malestar i les protestes d’alumnes i mestres que estem vivint.
Aquests últims mesos hem constatat com els cossos de bombers, de protecció civil, d’agents rurals i de Mossos d’Esquadra de la Generalitat han desplegat la seva gran experiència i professionalitat al servei de la societat catalana. Jo no parlaré malament dels mestres. Al contrari, tenen tot el meu respecte i admiració: la seva tasca és d’una enorme complexitat i dificultat, i més tenint en compte l’arribada de noves onades d’infants i joves de famílies migrants a les escoles.
La “batalla” de la integració i de l’excel·lència a les aules l’hem de guanyar -ens hi va el país- i aquí apel·lo a l’exemple dels altres cossos de servidors públics de la Generalitat, que afronten cada dia reptes de gran duresa, per insuflar ànims als mestres en l’acompliment de la gran responsabilitat que tenen encomanada: preparar els alumnes catalans perquè puguin entrar a la vida adulta en les millors condicions, en un Món que ja és de tots.
La gran línia estratègica del president Salvador Illa és dotar Catalunya d’uns serveis públics de primera qualitat. Tenim uns excel·lents professionals que ens ho garanteixen, un Govern motivat i uns Pressupostos que estan al servei d’aquest objectiu.
