Hi ha eleccions i un comença a preguntar-se si ha de preparar la documentació per votar o per exiliar-se. De moment, no he comprat cap maleta. Abans voldria saber si l’equipatge de mà admet una biblioteca, uns quants afectes i aquest costum tan incòmode d’opinar.
Amb aquestes inquietuds, observo dues fotografies de la composició de l’Ajuntament de Peramola. Una correspon al 2 de febrer de 1964; l’altra, al 5 de febrer de 1967. En totes dues apareix el mateix alcalde. Els altres sis noms de la primera inscripció es repeteixen en la segona, exactament en el mateix ordre, amb la incorporació final d’un altre regidor. L’estabilitat tenia una cal·ligrafia excel·lent. Ara els partits es gasten diners intentant convèncer-nos que representen la continuïtat. Aleshores n’hi havia prou amb encarregar una nova inscripció.
Votar, però sense entusiasmar-se
La pregunta sembla senzilla: qui decidia qui entrava en aquell Ajuntament?
La resposta exigeix més explicacions de les que hom esperaria d’un sistema tan aficionat a les ordres. El governador civil nomenava l’alcalde. Els regidors accedien al consistori a través de tres vies: el terç familiar, el sindical i el d’entitats. En aquest darrer cas, els regidors dels altres dos grups elegien entre candidats prèviament seleccionats pel governador.
Hi havia votacions, sí, però no una competició lliure entre alternatives polítiques. La dictadura no havia eliminat tots els tràmits. Havia eliminat la possibilitat que els tràmits posessin en perill la dictadura. En deien representació orgànica. L’expressió tenia una certa elegància administrativa: hom podia imaginar un Ajuntament que creixia tot sol, com un arbre. El que no s’havia d’imaginar era que els veïns poguessin canviar de bosc.
Moltes famílies i una sola política
A la relació de 1964 no es repeteix cap cognom. A la de 1967 apareix una coincidència de cognoms. Això no acredita cap parentesc ni tampoc permet descartar-ne l’existència entre la resta dels membres. Tampoc demostra que hi hagués una voluntat deliberada de repartir els càrrecs entre famílies diferents. Per saber-ho caldria investigar més enllà de les inscripcions. Però la imatge convida a una ironia: potser es procurava que hi hagués varietat de cases, sempre que no hi hagués massa varietat d’idees. Convé, tanmateix, no convertir l’ocurrència en una acusació contra aquelles persones.
Les fotografies no expliquen les seves motivacions, les seves relacions ni les seves actuacions. Documenten uns noms dins d’un sistema determinat. La responsabilitat de descriure aquell sistema no ens autoritza a inventar la biografia de qui hi apareix.
La diferència que importa
Avui podem sentir por davant d’un determinat resultat electoral. Podem pensar que altres voten malament, que alguns discursos anuncien retrocessos o que certes promeses d’ordre contenen massa instruccions per als altres. Però afirmar que ja som al 1964 seria esborrar una diferència essencial: aquelles institucions municipals no permetien disputar lliurement el poder entre projectes polítics alternatius. Aquest era el límit del sistema, no una anomalia ocasional.
Precisament per això convé vigilar què es fa amb una victòria electoral. Guanyar no hauria d’interpretar-se com rebre les escriptures del país. Ni l’oposició és una avaria, ni la premsa una insolència, ni els ciutadans que protesten un defecte de fabricació.
La democràcia té una complicació que alguns porten malament: permet governar, però obliga a suportar que uns altres vulguin fer-te fora. Per ara deixaré la maleta a l’armari. Em preocupa menys perdre unes eleccions que sentir algú explicar que, per salvar Espanya, caldrà reduir les possibilitats que pugui tornar a perdre-les ell.
A les inscripcions de Peramola, els noms es mantenien i, de tant en tant, se n’afegia algun al final. Tot molt net, molt estable, molt ordenat. El que resultaria inquietant seria que algú ens proposés recuperar aquella tranquil·litat presentant-la com una novetat.
