Una parella que feia nou anys que vivia de lloguer en un pis d’Andorra la Vella s’enfronta a perdre el seu habitatge després que el Tribunal Constitucional hagi inadmès el recurs d’empara presentat contra les resolucions judicials que autoritzaven el desnonament. Els afectats, que residien des del 2017 en un immoble de Prada Ramon i pagaven 582,33 euros mensuals, havien intentat acollir-se a les pròrrogues legals dels contractes d’arrendament, però els tribunals han considerat que no van reclamar aquest dret formalment abans que el propietari iniciés el procediment judicial.
La decisió, coneguda aquest dimecres 21 d’octubre, deixa vigents les resolucions de la Batllia i del Tribunal Superior de Justícia. Tanmateix, més enllà del conflicte jurídic, el cas posa de manifest les conseqüències que pot tenir la pèrdua d’un contracte de lloguer de llarga durada en un mercat immobiliari amb preus elevats, especialment quan els afectats asseguren que no disposen d’alternatives assequibles per continuar residint al Principat.
De fet, en declaracions recollides pel diari Altaveu el passat mes de juny, la parella ja havia expressat la seva preocupació per la possibilitat d’haver de marxar d’Andorra si finalment perdia el pis. «No hi ha opció; l’única seria marxar del país», lamentaven aleshores, davant les dificultats que preveien per trobar un altre habitatge amb una renda similar.
Un contracte del 2017 i una pròrroga que no es va sol·licitar expressament
El conflicte es remunta al 2025, quan el propietari de l’habitatge va comunicar la seva voluntat de no renovar el contracte, que finalitzava el 30 de setembre d’aquell any. Segons va exposar durant el procediment, el juny havia enviat una carta als inquilins per informar-los de la decisió, però no havia rebut cap resposta.
Els afectats, per contra, sostenien que no havien tingut coneixement d’aquella comunicació. No obstant això, el propietari va aportar una gravació de l’empresa de missatgeria que acreditava que la carta s’havia dipositat a la bústia de l’immoble, una prova que els tribunals van considerar suficient.
Davant la manca de resposta, el propietari va presentar una demanda de desnonament l’octubre del 2025. Posteriorment, la Batllia li va donar la raó a finals de gener del 2026, en considerar correcta la notificació i entendre que el règim excepcional de pròrrogues no era aplicable al contracte per les renovacions que s’havien produït anteriorment.
La parella va recórrer contra aquella decisió i va defensar que el seu contracte, signat el 2017, havia de quedar protegit per les mesures legals destinades a prolongar determinats arrendaments. Tanmateix, el Tribunal Superior va confirmar el desnonament el juny passat, tot i que va modificar l’argumentació utilitzada en primera instància.
El Superior considera que la protecció legal no s’aplica automàticament
A diferència de la Batllia, el Tribunal Superior va considerar que els inquilins podien haver invocat el règim de pròrrogues, però que no ho havien fet de manera expressa.
Segons el criteri dels magistrats, l’existència d’una normativa que permet prolongar determinats contractes no comporta necessàriament que l’allargament sigui automàtic. Per aquest motiu, quan el propietari manifesta la voluntat de posar fi a l’arrendament, el llogater ha de comunicar que s’hi oposa i que vol exercir el dret a la pròrroga legal.
En el cas d’aquesta parella, el tribunal va concloure que aquella comunicació no s’havia produït abans de la demanda judicial. Així, la manca d’una reclamació formal va resultar determinant perquè es mantingués el desnonament, malgrat que els afectats defensaven que el contracte reunia les condicions per beneficiar-se de la protecció prevista legalment.
La resolució evidencia, per tant, una qüestió rellevant per als arrendataris: l’existència d’un dret de pròrroga no garanteix per si sola la continuïtat del lloguer si no se segueix el procediment exigit per exercir-lo.
El Constitucional inadmet el recurs i deixa vigent el desnonament
Després de perdre el procediment davant les dues instàncies judicials, els afectats van presentar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. En aquest escrit, al·legaven que s’havien vulnerat els seus drets d’accés a la Justícia, a un procés degut i a obtenir una decisió fonamentada en dret.
Tanmateix, l’alt tribunal ha decidit no admetre el recurs perquè no aprecia cap vulneració dels drets constitucionals invocats. En particular, considera que la parella ha pogut defensar els seus arguments davant els tribunals ordinaris i que les resolucions adoptades han estat raonades i no arbitràries.
Pel que fa a la comunicació del propietari, el Constitucional tampoc aprecia irregularitats en la valoració de les proves que van fer els òrgans judicials. Així mateix, considera que el Tribunal Superior havia justificat els motius pels quals la pròrroga no podia aplicar-se en les circumstàncies concretes del cas.
Ara bé, la decisió del Constitucional no suposa l’eliminació del dret a les pròrrogues dels lloguers ni una modificació de la legislació vigent. El tribunal s’ha limitat a examinar si les resolucions judicials anteriors havien vulnerat els drets fonamentals de la parella i, en no apreciar aquesta vulneració, ha deixat vigent el desnonament.
La pèrdua d’un habitatge assequible, més enllà del procediment judicial
La resolució arriba en un context en què l’accés a l’habitatge constitueix una de les principals preocupacions socials d’Andorra, especialment per les dificultats de trobar pisos de lloguer a preus assumibles.
En aquest escenari, el cas de la parella de Prada Ramon exemplifica les conseqüències que pot comportar perdre un contracte antic amb una renda de 582 euros mensuals. Segons van explicar els mateixos afectats, trobar una alternativa amb unes condicions econòmiques semblants els resultava especialment difícil, fins al punt de plantejar-se la possibilitat d’abandonar el país.
D’altra banda, el procediment també posa sobre la taula fins a quin punt les mesures legals de protecció dels llogaters resulten efectives quan la seva aplicació depèn del compliment de requisits formals. En aquest cas, els tribunals han considerat determinant que els afectats no reclamessin expressament la pròrroga abans que el propietari interposés la demanda, tot i que els inquilins defensaven que tenien dret a continuar al domicili.
Amb la inadmissió del recurs d’empara, la parella manté l’amenaça d’haver d’abandonar el pis on resideix des del 2017, encara que no consta que el desallotjament físic ja s’hagi executat.
Una parella que feia nou anys que vivia de lloguer en un pis d’Andorra la Vella s’enfronta a perdre el seu habitatge després que el Tribunal Constitucional hagi inadmès el recurs d’empara presentat contra les resolucions judicials que autoritzaven el desnonament. Els afectats, que residien des del 2017 en un immoble de Prada Ramon i pagaven 582,33 euros mensuals, havien intentat acollir-se a les pròrrogues legals dels contractes d’arrendament, però els tribunals han considerat que no van reclamar aquest dret formalment abans que el propietari iniciés el procediment judicial.
La decisió, coneguda aquest dimecres 21 d’octubre, deixa vigents les resolucions de la Batllia i del Tribunal Superior de Justícia. Tanmateix, més enllà del conflicte jurídic, el cas posa de manifest les conseqüències que pot tenir la pèrdua d’un contracte de lloguer de llarga durada en un mercat immobiliari amb preus elevats, especialment quan els afectats asseguren que no disposen d’alternatives assequibles per continuar residint al Principat.
De fet, en declaracions recollides pel diari Altaveu el passat mes de juny, la parella ja havia expressat la seva preocupació per la possibilitat d’haver de marxar d’Andorra si finalment perdia el pis. «No hi ha opció; l’única seria marxar del país», lamentaven aleshores, davant les dificultats que preveien per trobar un altre habitatge amb una renda similar.
Un contracte del 2017 i una pròrroga que no es va sol·licitar expressament
El conflicte es remunta al 2025, quan el propietari de l’habitatge va comunicar la seva voluntat de no renovar el contracte, que finalitzava el 30 de setembre d’aquell any. Segons va exposar durant el procediment, el juny havia enviat una carta als inquilins per informar-los de la decisió, però no havia rebut cap resposta.
Els afectats, per contra, sostenien que no havien tingut coneixement d’aquella comunicació. No obstant això, el propietari va aportar una gravació de l’empresa de missatgeria que acreditava que la carta s’havia dipositat a la bústia de l’immoble, una prova que els tribunals van considerar suficient.
Davant la manca de resposta, el propietari va presentar una demanda de desnonament l’octubre del 2025. Posteriorment, la Batllia li va donar la raó a finals de gener del 2026, en considerar correcta la notificació i entendre que el règim excepcional de pròrrogues no era aplicable al contracte per les renovacions que s’havien produït anteriorment.
La parella va recórrer contra aquella decisió i va defensar que el seu contracte, signat el 2017, havia de quedar protegit per les mesures legals destinades a prolongar determinats arrendaments. Tanmateix, el Tribunal Superior va confirmar el desnonament el juny passat, tot i que va modificar l’argumentació utilitzada en primera instància.
El Superior considera que la protecció legal no s’aplica automàticament
A diferència de la Batllia, el Tribunal Superior va considerar que els inquilins podien haver invocat el règim de pròrrogues, però que no ho havien fet de manera expressa.
Segons el criteri dels magistrats, l’existència d’una normativa que permet prolongar determinats contractes no comporta necessàriament que l’allargament sigui automàtic. Per aquest motiu, quan el propietari manifesta la voluntat de posar fi a l’arrendament, el llogater ha de comunicar que s’hi oposa i que vol exercir el dret a la pròrroga legal.
En el cas d’aquesta parella, el tribunal va concloure que aquella comunicació no s’havia produït abans de la demanda judicial. Així, la manca d’una reclamació formal va resultar determinant perquè es mantingués el desnonament, malgrat que els afectats defensaven que el contracte reunia les condicions per beneficiar-se de la protecció prevista legalment.
La resolució evidencia, per tant, una qüestió rellevant per als arrendataris: l’existència d’un dret de pròrroga no garanteix per si sola la continuïtat del lloguer si no se segueix el procediment exigit per exercir-lo.
El Constitucional inadmet el recurs i deixa vigent el desnonament
Després de perdre el procediment davant les dues instàncies judicials, els afectats van presentar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. En aquest escrit, al·legaven que s’havien vulnerat els seus drets d’accés a la Justícia, a un procés degut i a obtenir una decisió fonamentada en dret.
Tanmateix, l’alt tribunal ha decidit no admetre el recurs perquè no aprecia cap vulneració dels drets constitucionals invocats. En particular, considera que la parella ha pogut defensar els seus arguments davant els tribunals ordinaris i que les resolucions adoptades han estat raonades i no arbitràries.
Pel que fa a la comunicació del propietari, el Constitucional tampoc aprecia irregularitats en la valoració de les proves que van fer els òrgans judicials. Així mateix, considera que el Tribunal Superior havia justificat els motius pels quals la pròrroga no podia aplicar-se en les circumstàncies concretes del cas.
Ara bé, la decisió del Constitucional no suposa l’eliminació del dret a les pròrrogues dels lloguers ni una modificació de la legislació vigent. El tribunal s’ha limitat a examinar si les resolucions judicials anteriors havien vulnerat els drets fonamentals de la parella i, en no apreciar aquesta vulneració, ha deixat vigent el desnonament.
La pèrdua d’un habitatge assequible, més enllà del procediment judicial
La resolució arriba en un context en què l’accés a l’habitatge constitueix una de les principals preocupacions socials d’Andorra, especialment per les dificultats de trobar pisos de lloguer a preus assumibles.
En aquest escenari, el cas de la parella de Prada Ramon exemplifica les conseqüències que pot comportar perdre un contracte antic amb una renda de 582 euros mensuals. Segons van explicar els mateixos afectats, trobar una alternativa amb unes condicions econòmiques semblants els resultava especialment difícil, fins al punt de plantejar-se la possibilitat d’abandonar el país.
D’altra banda, el procediment també posa sobre la taula fins a quin punt les mesures legals de protecció dels llogaters resulten efectives quan la seva aplicació depèn del compliment de requisits formals. En aquest cas, els tribunals han considerat determinant que els afectats no reclamessin expressament la pròrroga abans que el propietari interposés la demanda, tot i que els inquilins defensaven que tenien dret a continuar al domicili.
Amb la inadmissió del recurs d’empara, la parella manté l’amenaça d’haver d’abandonar el pis on resideix des del 2017, encara que no consta que el desallotjament físic ja s’hagi executat.
