La fotografia del despoblament a l’Alt Pirineu i Aran no s’acaba en els 84 pobles que ja han quedat sense habitants. Al costat d’aquests nuclis completament abandonats n’hi ha 268 més que continuen vius amb menys de 30 persones, una xifra que situa bona part del territori en una franja especialment fràgil entre la supervivència i la desaparició definitiva.
Així ho reflecteixen les dades recollides durant set anys pel projecte Pobles Abandonats, que ha estudiat prop de 1.500 nuclis dels territoris de parla catalana. La recerca no pretén documentar únicament els pobles que ja han quedat buits, sinó també aquells que mantenen una població testimonial i els casos en què s’han produït processos de recuperació.
Precisament, aquesta és una de les particularitats de l’inventari: entre els nuclis estudiats s’inclouen els que tenen menys de 30 habitants i podrien trobar-se en risc de despoblament, amb l’objectiu d’entendre quines condicions poden acabar determinant la seva continuïtat.
Les conclusions de la investigació es posen sobre la taula des d’aquest dijous i fins dissabte al Congrés Internacional (Des)Abandonament, que se celebra a l’Institut d’Estudis Catalans i que aborda el despoblament des de perspectives territorials, socials i patrimonials. Entre els seus àmbits de treball hi ha, precisament, els “territoris en risc, territoris vius” i la possibilitat d’anticipar futurs processos d’abandonament.
El Pallars Jussà, entre els pobles buits i els que encara aguanten
La situació és especialment visible al Pallars Jussà, que concentra 32 nuclis completament deshabitats, però també 76 pobles amb menys de 30 habitants. Per tant, el problema de la comarca no es limita als nuclis que ja han desaparegut del mapa demogràfic, sinó també a desenes de petites poblacions que mantenen una comunitat molt reduïda.
L’aïllament, la falta històrica de comunicacions, les dificultats per accedir a serveis bàsics, l’èxode rural i la industrialització apareixen entre els factors que expliquen aquesta situació. A aquests elements s’hi han afegit en alguns casos fenòmens naturals o decisions relacionades amb les polítiques hidràuliques i forestals.
Tendrui Vell, al municipi de Tremp, representa el final d’aquest procés. El poble va començar a perdre població durant els anys seixanta en unes condicions de vida especialment difícils, ja que no disposava d’aigua i els habitants l’havien d’anar a buscar al barranc. Una esllavissada va acabar provocant l’esfondrament d’algunes cases i va accelerar l’abandonament definitiu. Avui el nucli està enrunat i deshabitat.
Mencui, onze habitants i una carretera acabada d’estrenar
Però l’inventari també permet mirar què passa abans d’arribar a aquest punt.
Un dels exemples més clars és Mencui, al Pallars Sobirà, on actualment viuen onze persones. El poble havia arribat a quedar-se sense població permanent l’any 1997, però a partir del 2000 va començar una petita recuperació.
Durant dècades, però, les comunicacions han continuat sent una de les principals limitacions. No ha estat fins fa menys d’un any que el nucli ha disposat d’una carretera asfaltada, mentre que una part important de les cases encara es troben enrunades o en mal estat.
El cas permet veure fins a quin punt una infraestructura tan bàsica com una carretera pot condicionar la possibilitat de mantenir vida permanent en un petit poble de muntanya.
Àrreu: de quedar buit a tornar a tenir un habitant permanent
Una història similar, encara que més extrema, és la d’Àrreu, també al Pallars Sobirà. El poble, situat a uns 1.200 metres d’altitud, va anar perdent població durant dècades fins que la darrera família en va marxar l’any 1981.
La manca d’una carretera obligava els habitants a transportar a peu tot allò necessari per viure-hi. No va ser fins al 2018 que es va obrir una pista forestal que permet arribar al nucli amb vehicle.
Actualment, Àrreu torna a tenir una persona que hi viu durant tot l’any, un fuster. És una recuperació mínima en termes demogràfics, però suficient per demostrar que la situació d’un poble abandonat no sempre és irreversible.
Estudiar els pobles buits per evitar-ne de nous
Aquesta és, de fet, una de les idees que hi ha darrere dels set anys de recerca. El projecte ha generat una base de dades amb prop de 1.500 nuclis i més de 23.000 recursos documentals, combinant treball de camp, arxius, entrevistes i informació territorial. Una exposició presentada recentment per l’Institut d’Estudis Ilerdencs posa precisament l’accent en utilitzar aquest coneixement per planificar el futur del territori i anticipar nous processos de despoblament.
Perquè, al Pirineu, el repte no és només què fer amb els 84 pobles on ja no queda ningú. Les dades plantegen una pregunta encara més immediata: què cal fer perquè els 268 nuclis que encara tenen menys de 30 habitants no siguin els següents?
