Hi ha territoris on els conflictes no es resolen necessàriament perquè aparegui la veritat, sinó perquè el temps, els tràmits i la complexitat administrativa acaben fent gairebé impossible arribar-hi. La complexitat pot tenir dues funcions completament diferents: pot servir per garantir drets, o pot servir per dificultar que aquests drets siguin exercits.
L’Alt Urgell corre el risc d’haver entrat en aquesta dinàmica. El terme «leguleu» s’utilitza habitualment en sentit pejoratiu per designar qui empra el formalisme jurídic com a instrument de bloqueig, i no com a garantia de justícia material.
La pregunta de si a l’Alt Urgell som víctimes d’aquesta lògica no admet una resposta unívoca: cal separar, amb rigor, els fets objectivament documentats de la interpretació —encara en fase d’acreditació— que se n’extreu. Les conseqüències d’una sobrerregulació, una producció normativa accelerada i una interacció institucional asimètrica sovint es percep com a leguleia.
Existeix un patró reiterat de nomenaments accidentals i interins, sense habilitació de caràcter nacional, en els llocs de secretaria-intervenció tant del Servei d’Assistència Tècnica (SAT) com del mateix Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Aquest patró afecta successivament diverses persones que han ocupat aquest lloc en els darrers anys.
Aquesta fragilitat estructural coincideix temporalment amb l’execució d’expedients finançats amb fons europeus —singularment «Camina Pirineus» i «Camins tradicionals del Pirineu», tots dos de naturalesa FEDER—, expedients que per la seva pròpia naturalesa exigeixen un nivell de control tècnico-jurídic reforçat.
Existeix a més un precedent concret i verificable en l’àmbit provincial: el cessament el 2013 de l’interventor de la Diputació de Lleida, Josep Mateu, sota la presidència de Joan Reñé, oficialment per motiu de «revelació de secrets», i la seva posterior readmissió per resolució judicial.
Que la debilitat estructural descrita hagi estat dissenyada deliberadament per reduir o eliminar els controls interns, en benefici de qui en cada moment dirigia el Consell Comarcal, és una hipòtesi interpretativa. No és, avui dia, un fet acreditat, i la seva prova exigiria una anàlisi jurídica cas per cas.
De la mateixa manera, qualificar el conjunt de «pobresa jurídica institucional» de caràcter sistèmic —enfront de la lectura alternativa d’una acumulació de situacions interines explicable per causes ordinàries, com l’escassetat d’oferta de funcionaris amb habilitació nacional en comarques de muntanya o la dificultat de cobertura de places— és una conclusió que correspon sostenir amb prova, no donar-la per suposada.
La defensa reiterada de determinades actuacions polítiques al·legant que «van ser avalades pels tècnics i els funcionaris» només resulta consistent si aquesta capa tècnica gaudeix d’independència estructural real. Quan aquesta capa se sosté sobre nomenaments accidentals o interins, sense la garantia que ofereix l’habilitació de caràcter nacional, la seva capacitat d’oposar-se eficaçment a la voluntat política de qui governa queda, si més no, en entredit.
La pregunta que dona títol a aquest article admet, doncs, dues lectures. Com a denúncia d’un patró de debilitament del control tècnico-jurídic —línia que se sustenta en dades concretes, traslladables a la Fiscalia i, si escau, als mecanismes de control de fons europeus (OLAF/EPPO)—, la pregunta està fonamentada. Com a judici de valor sobre la intencionalitat última d’aquest patró, roman oberta, i la seva resposta definitiva correspon a la instrucció dels procediments en curs.
