Fa pocs dies, l’historiador Steven Forti va presentar a Le Grand Continent un projecte ambiciós dedicat al vocabulari de l’extrema dreta. L’objectiu és tan simple com pertinent: analitzar com certes paraules, conceptes i expressions han anat desplaçant el centre del debat polític fins al punt de normalitzar idees que fa només uns anys semblaven marginals.
L’obra mereix atenció. No perquè descobreixi un fenomen desconegut, sinó perquè el sistematitza rigorosament. Tanmateix, potser el fenomen és encara més profund del que suggereix el mateix projecte. La batalla per les paraules no va començar amb la nova extrema dreta, ni amb Steve Bannon, ni tan sols amb les sofisticades estratègies digitals del nostre temps. La història del poder és, en gran mesura, la història del control de la llengua.
Goebbels ja havia entès que la propaganda no consisteix només a repetir eslògans, sinó a transformar l’univers semàntic des del qual la societat interpreta la realitat. Dècades més tard, Steve Bannon va traslladar aquesta intuïció a l’ecosistema digital: abans de conquerir institucions, cal dominar el vocabulari amb què la gent pensa sobre aquestes institucions. Però tampoc no van inventar el mecanisme.
Antonio Gramsci havia explicat molt abans que l’hegemonia política mai no es basa exclusivament en la força o el control econòmic. Requereix hegemonia cultural, és a dir, per assegurar que una certa manera d’interpretar el món acabi sent percebuda com a sentit comú. Avui dia, aquesta hegemonia és disputada, sobretot, a través de les paraules.
George Lakoff va aportar una altra peça decisiva demostrant que les persones no raonen només a través de dades, sinó també a través de marcs cognitius (marcs). Qui aconsegueixi definir el marc acaba condicionant la interpretació dels fets. No és casualitat que conceptes com la llibertat, la seguretat, el poble, la identitat o la sobirania s’hagin convertit en el veritable camp de batalla polític. La discussió ja no gira tant al voltant de les polítiques públiques com del significat mateix de les paraules amb què es descriuen aquestes polítiques.
Tanmateix, potser és Ernesto Laclau – basant-se en la teoria del significant de Jacques Lacan – qui ofereix l’explicació més suggeridora del que està passant avui. Per a Lacan, el significant mai no queda definitivament vinculat a un significat estable. El seu significat es desplaça contínuament dins d’una cadena de relacions simbòliques. Laclau va traslladar aquesta idea al terreny polític desenvolupant la noció del significant buit: paraules l’èxit de les quals rau precisament en no tenir un contingut completament tancat, permetent que grups socials molt diferents projectin aspiracions diferents sobre elles.
Potser és aquí on és apropiat introduir un matís respecte a l’anàlisi habitual. No només estem presenciant una trivialització del llenguatge polític. El que es produeix és quelcom més sofisticat: una desvinculació progressiva entre significants i significats. Les paraules perden gradualment part de la càrrega simbòlica associada al seu origen i adquireixen una plasticitat enorme. Es mouen d’un context cultural a un altre, canvien d’interlocutors, adopten noves ressonàncies i acaben funcionant com a vehicles d’identificació molt més que com a conceptes rigorosament definits.
En altres paraules, com menys rígid és el significat d’una paraula, més gran pot ser la seva efectivitat política. Aquesta mobilitat semàntica permet que el mateix terme activi diferents emocions segons qui l’utilitza i a quin públic s’adreça. La seva definició acadèmica ja no és tan important com la seva capacitat de construir pertinença, assenyalar adversaris o mobilitzar identitats.
Per això el fenomen descrit per Forti transcendeix amb escreix l’extrema dreta. L’esquerra, el populisme, el nacionalisme, el màrqueting polític i fins i tot la comunicació empresarial avui participen en aquesta mateixa lògica. Tots competeixen per paraules apropiades, la força de les quals rau precisament en la seva ambigüitat.
La política del segle XXI sembla cada cop menys una confrontació de programes i més una disputa al voltant dels significants, capaços de condensar símbols, emocions i consignes que acaben orientant la interpretació dels enunciats polítics. Les democràcies no comencen a canviar només quan canvien les lleis, sinó quan s’imposen paraules que distorsionen la interpretació de la realitat, alimenten la polarització i converteixen l’adversari en un enemic.
