La República de San Marino i Andorra avancen juntes en el camí cap a l’Acord d’Associació amb la Unió Europea, pendent del vistiplau del Consell Europeu. Però, pel que fa als drets civils, un i altre país, que comparteixen un origen medieval, presenten diferències abismals. Per exemple, San Marino va aprovar en referèndum l’any 2021 la legalització de l’avortament i ara està ultimant els tràmits per protegir el dret a una mort digna.
En canvi, Andorra -per pressió de l’Església vaticana, a través del copríncep episcopal- no contempla cap d’aquestes dues llibertats civils. És més, ho prohibeix tàcitament la Constitució del 1993, en els seus articles 8 i 13. El Govern de Xavier Espot afirma que està ultimant un acord amb el Vaticà per despenalitzar l’avortament, sempre que no es practiqui a Andorra, però encara no es coneix la proposta concreta que ha fet. Del dret a la mort digna i a l’eutanàsia no hi ha cap indici que es pugui arribar a plantejar políticament.
El 77%, a favor
San Marino va legalitzar l’avortament després d’un procés polític i social llarg que va culminar amb el referèndum del setembre del 2021 i l’aprovació parlamentària de la llei el 2022. El 26 de setembre del 2021, la ciutadania va avalar àmpliament —amb més del 77% dels vots— la proposta de despenalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs fins a la dotzena setmana de gestació, així com permetre-la més enllà d’aquest termini en casos de risc greu per a la vida o la salut de la dona, anomalies fetals greus, violació o incest.
El resultat del referèndum va obligar el Consiglio Grande e Generale (Parlament) a elaborar una normativa que donés forma jurídica a la voluntat popular. Després de mesos de debat, el 31 d’agost del 2022 el parlament va aprovar la Llei 21, que va posar fi a una de les legislacions més restrictives d’Europa i va establir un marc regulador per garantir l’accés segur i legal a l’avortament dins del sistema sanitari sammarinenc.
La norma preveu un procés d’acompanyament mèdic i d’assessorament previ, i fixa les condicions en què es pot practicar la interrupció de l’embaràs, tot alineant el país amb els estàndards europeus en matèria de drets reproductius. Amb aquesta reforma, San Marino va tancar dècades de prohibició absoluta i va reconèixer per primera vegada el dret de les dones a decidir sobre el seu embaràs en un marc legal clar i protegit.
En l’actualitat, juntament amb el Vaticà, Andorra és l’únic estat europeu on l’avortament està prohibit i penalitzat en tots els seus supòsits, inclòs en cas de violació o d’incest.
Dret a la mort digna
Per altra banda, una comissió del Consiglio Grande e Generale ja ha aprovat el projecte de llei sobre el testament vital i sobre la dignitat de la persona en la fase final de la vida. El debat ha implicat inevitablement sensibilitats diferents, ja que afecta aspectes profunds de l’existència, del patiment i de les responsabilitats mèdiques i familiars.
El text aprovat -que ara haurà de ratificar el ple del Consiglio Grande e Generale- no es limita a reconèixer un principi d’autodeterminació, sinó que construeix al seu voltant un sistema de garanties i proteccions. “La llibertat de la persona no queda sola. És reconeguda, però també sostinguda. És protegida dins la relació amb el metge, amb les estructures sanitàries, amb la família quan la persona així ho desitgi, i amb procediments capaços de transformar un dret en una possibilitat real”, afirma el partit Socialistes i Demòcrates (PSD) en un comunicat.
Segons el PSD, la nova normativa representa un avenç important perquè ofereix instruments concrets en els moments més delicats de la vida. “Aquesta llei dona instruments. Dona paraules. Dona procediments. Dona garanties. Reconeix que la persona ha de poder participar en les decisions que afecten el seu propi cos i la seva salut. Reconeix que la voluntat expressada de manera lliure i conscient ha de tenir valor fins i tot quan, en el futur, aquella persona ja no sigui capaç de comunicar-la”, s’afegeix al comunicat.
El partit defineix el text com “una llei prudent, però no feble. Equilibrada, però no ambigua”, capaç de mantenir unides posicions diferents sense renunciar al principi de la centralitat de la persona en la relació de cura.
