Càritas ha augmentat un 10% les atencions a famílies considerades vulnerables a la diòcesi d’Urgell, en un esforç conjunt coordinat amb les diòcesis de Solsona i Lleida, segons es recull en el balanç de l’any passat presentat públicament. L’entitat diocesana posa una alarma especial en les greus dificultats d’accés a l’habitatge que pateix la població del territori, assenyalant que aquest és actualment un dels principals factors que aboquen a l’exclusió social.
Des de Càritas Urgell es considera altament preocupant que s’hagi estès amb força la tendència a viure en habitacions rellogades, havent de compartir pis amb persones amb qui no es té cap mena de relació prèvia, com a única alternativa per evitar haver de fer front a lloguers completament inassumibles pel mercat actual.
El problema de les zones rurals
Aquestes dades s’emmarquen en una realitat complexa on el document també fa una referència directa a la problemàtica de la soledat no desitjada. Es conclou, de forma preocupant, que aquest fenomen augmenta de manera significativa a les zones rurals de la diòcesi, incidint especialment entre la gent gran que habita el territori.
La presentació de l’informe, que s’ha dut a terme a Lleida, ha comptat amb la presència destacada del bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Josep-Lluís Serrano. Durant la seva intervenció, el prelat ha fet una crida a acollir la vulnerabilitat en el si de la comunitat cristiana, demanant que “no es vegi com un signe d’extracció social diferenciada, sinó com una oportunitat d’integració, de cohesió social i de futur i esperança” per a les terres de Ponent, la Catalunya Central i el Pirineu.
La directora de Càritas d’Urgell, Marta Fortuny, ha estat l’encarregada de desglossar les xifres d’aquest darrer exercici, detallant que durant aquest període s’han atès un total de 8.735 persones i s’ha arribat a beneficiar a més de 15.000 persones, sumant l’acció solidària de les tres diòcesis vinculades, fet que dona fe de la magnitud d’aquest increment del 10% respecte a l’any anterior.
Vulnerabilitat crònica
Més enllà de la fredor de les xifres estadístiques, Marta Fortuny s’ha mostrat profundament preocupada per la intensitat i la llarga durada de les situacions de precarietat que gestionen diàriament els equips de l’entitat. Segons ha explicat la directora, es detecta amb claredat una pobresa que ja no és puntual o conjuntural, sinó una realitat on cada vegada hi ha més famílies que encadenen anys seguits de vulnerabilitat crònica sense poder recuperar mai una estabilitat mínima elemental.
Per tot això, l’entitat creu que es pot parlar obertament de pobresa cronificada que, en alguns casos greus, es transmet fins i tot de pares a fills. Davant d’aquesta dura realitat social, les tres organitzacions de Càritas han hagut d’incrementar de forma notable els seus recursos interns, sumant enguany una despesa total consolidada de 9,5 milions d’euros, una xifra econòmica que la mateixa Marta Fortuny remarca que no és cap bona notícia, perquè és la conseqüència directa d’una realitat social que malauradament no millora.
Soledat no volguda
Pel que fa específicament a la soledat no volguda que es pateix al món rural de la diòcesi d’Urgell, Marta Fortuny ha explicat que els agents socials detecten una pobresa que sovint és invisible als ulls de la majoria i que, a diferència de les grans ciutats, es troba fortament marcada per la dispersió geogràfica, la manca de serveis públics de proximitat, les greus dificultats de mobilitat i una soledat no desitjada que afecta especialment en les persones grans.
La responsable de Càritas lamenta profundament que aquestes situacions siguin de les que no sempre surten reflectides a les estadístiques oficials, de manera que conformen de manera punyent el dia a dia de moltes de les persones que l’entitat està acompanyant en els seus itineraris socials.
D’altra banda, el director de Càritas de Lleida, Rafael Allepuz, ha matisat que, tot i que la població que té dificultats per arribar a final de mes s’ha reduït lleugerament, el que sí que augmenta de manera alarmant és l’exclusió severa i les privacions més extremes que pateixen algunes famílies concretes, les quals arriben a demanar ajuda amb una motxilla cada vegada més gran de mancances que s’acumulen en un context de creixement econòmic on, segons adverteix, falla el model social a l’hora de garantir que ningú es quedi enrere.
