El concepte de “debilitament dels controls” en el context del Procés es pot analitzar des d’una perspectiva institucional, administrativa i sociopolítica sense necessitat d’afirmar una conspiració coordinada; la clau és entendre com un entorn de mobilització política intensa pot alterar els equilibris normals de fiscalització, contrapoder i supervisió.
La qualitat democràtica d’un municipi depèn de garantir la independència dels tècnics, la pluralitat política real, la capacitat crítica dels mitjans locals, la separació estricta entre relacions personals i funció institucional i l’existència d’òrgans externs capaços de revisar decisions, perquè només quan aquests elements funcionen conjuntament es crea un ecosistema institucional robust i resistent a pressions i favoritismes.
A partir de 2011, amb la creació i expansió de l’AMI, es va consolidar un marc polític dominant que va generar diversos efectes.
El primer va ser el desplaçament de prioritats institucionals: moltes administracions van començar a operar sota una lògica d'”objectiu superior” —defensa institucional, cohesió territorial, “fer país”, protecció d’estructures locals o necessitat de mantenir la unitat política— i, en aquest context, els controls interns podien percebre’s com una molèstia burocràtica, una deslleialtat o una amenaça per a la cohesió del bloc, cosa que no implica corrupció directa però sí una erosió cultural del control administratiu.
El segon efecte va ser la concentració informal de poder: en territoris petits, el Procés va reforçar alcaldies, consells comarcals, entitats parapúbliques, associacions subvencionades, xarxes culturals i estructures de desenvolupament territorial, creant ecosistemes tancats on els mateixos actors coincidien en múltiples espais, les adjudicacions circulaven en entorns reduïts, els controls tècnics perdien autonomia i la discrepància quedava socialment penalitzada, un fenomen que la ciència política anomena “captura relacional” o “densificació clientelar”.
El tercer element va ser l’alteració funcional dels mecanismes administratius: sense canviar les lleis, el debilitament podia produir-se mitjançant pràctiques com la fragmentació contractual, l’ús reiterat de contractes menors, externalitzacions recurrents, concurrència aparent però limitada, subvencions dirigides, justificacions tècniques estandarditzades o acumulació d’expedients en cercles molt reduïts; formalment tot podia semblar correcte, però materialment disminuïa la competència real, es reduïa la traçabilitat i s’afavorien relacions estables de dependència política o econòmica.
El quart factor va ser la inhibició dels contrapoders locals: en municipis petits, on els mitjans depenen institucionalment o publicitàriament del territori, els funcionaris conviuen socialment amb els càrrecs, les entitats depenen de subvencions i la crítica té costos personals elevats, el clima tens del Procés podia intensificar la por a ser etiquetat, el desig d’evitar conflictes o la reinterpretació identitària de qualsevol discrepància.
El cinquè element va ser la desconnexió entre control formal i control efectiu: és possible mantenir auditories, informes, procediments, intervencions i meses de contractació, però que funcionin només de manera ritual, existint documentalment però perdent capacitat real de correcció, especialment en fons europeus com FEDER, PECT, programes de digitalització, turisme, patrimoni o sostenibilitat, on la complexitat tècnica és alta i la supervisió ciutadana baixa.
Finalment, el Procés va generar un entorn de legitimitat expansiva en què determinats actors locals podien presentar projectes, entitats o iniciatives com a part d’una missió col·lectiva superior —territori, país, resistència institucional, cohesió catalana—, afegint una capa simbòlica que reduïa l’escrutini crític sobre eficàcia, costos, adjudicacions o concentració de recursos.
Tot plegat mostra que el debilitament dels controls no implica necessàriament un pla centralitzat, sinó que sovint opera per dinàmiques acumulatives —alineaments polítics, incentius compartits, silencis, dependències econòmiques, por al conflicte i normalització gradual de pràctiques opaques— que dificulten distingir, des de dins del sistema, entre governança territorial i captura parcial de les institucions locals.
