El calendari ha fet que coincideixin en el temps els judicis al clan Pujol, a la “policia política” muntada pel PP i a la trama de corrupció del ministre socialista José Luis Ábalos. Malauradament, no tots els que estaven implicats en aquestes malifetes s’asseuen al banc dels acusats, com Jordi Piera –l’exdirectiu de FCC, factòtum a l’ombra de l’obra pública a Catalunya durant el règim pujolista–; Mariano Rajoy, perceptor dels sobres corruptes de la Gürtel, o María Dolores de Cospedal, exsecretària general del PP, exministra de Defensa i mestressa del “llop” Villarejo.
Tots tres judicis, encara que afecten partits diferents i sovint confrontats visceralment en la plaça pública, tenen un denominador comú: la prostitució de la política per a l’enriquiment personal i d’un restringit entorn de còmplices, amb l’ús espuri dels recursos de l’Estat. Els fets que es jutgen abasten un llarg període de la història: des de l’any 1990, quan Jordi Pujol Ferrusola comença a fer negocis aprofitant-se del poder omnímode del seu pare a Catalunya, fins a l’any 2021, quan el president Pedro Sánchez va cessar José Luis Ábalos com a ministre i secretari d’Organització del PSOE per pèrdua de confiança: més de 30 anys de la vida política espanyola, tacats per la corrupció i el saqueig dels pressupostos.
Aquestes conductes aberrants i absolutament impròpies en democràcia són les que, en última instància, estan donant ales al fulgurant creixement de partits d’extrema dreta com Vox. I això que el seu líder, Santiago Abascal, també és un barrut lladregot, segons denuncien alguns exdirigents del partit.
Transparència i comptes clars en l’administració i gestió dels diners públics. Aquesta és la condició sine qua non per salvaguardar les llibertats dels carronyaires que, com Donald Trump, assalten el poder a través de les urnes en nom de la “llibertat” i després es converteixen en uns perillosos tirans.
La corrupció és el càncer de la democràcia i, com veiem, afecta tota mena de partits i de banderes. Aquests tres judicis han de servir per sanejar i recuperar la noblesa de la vocació política.
Només el poble salva el poble. Els espanyols i els catalans d’avui venim d’una esgarrifosa guerra civil i d’una llarga i cruel dictadura. Aconseguir les llibertats, la democràcia i l’Estat de Dret va ser una lluita tenaç que va costar sang, suor i llàgrimes. Per això hem d’estar fermament vigilants per impedir que ens arrabassin els avenços assolits.
Als dirigents polítics elegits a les urnes cal exigir-los autodisciplina, coratge i decisió per tallar totes les branques podrides, per tal que l’arbre social creixi dret i sa. També, mentre ocupin càrrecs públics, cal que actuin amb extrema modèstia i honestedat en el seu exercici, públic i privat.
La política no és una professió: és un servei a la societat que una persona, per amor als altres, decideix assumir durant un període de temps de la seva vida. La limitació dels mandats és el principal antídot contra la temptació de patrimonialitzar el poder i abusar-ne, amb la corrupció, l’amiguisme i el nepotisme.
Aquesta és una de les coses bones que tenen els sistemes constitucionals dels Estats Units i de molts altres països americans: circumscriuen la temporalitat dels mandats presidencials a una legislatura (Mèxic, Colòmbia, Guatemala, El Salvador, Paraguai, Xile…) o màxim dues (Estats Units, Brasil, Argentina…). Precisament, els intents de dos importants líders de l’esquerra americana (Evo Morales a Bolívia i Rafael Correa a l’Equador) de canviar la Constitució per perllongar la seva estada al poder van ser el detonant de la seva lamentable caiguda en desgràcia.
El gran “pecat” de Jordi Pujol va ser la seva voluntat de perpetuar-se en el poder de la Generalitat durant 23 anys, usurpant l’essència de la nostra institució d’autogovern i intentant crear un règim dinàstic, a través del seu fill Oriol. Si hagués tingut decència democràtica, ja hauria dimitit l’any 1989, quan va esclatar el cas Casinos, el pitjor escàndol de corrupció que ha patit Catalunya -juntament amb el cas del Palau de la Música- i que taca tota la seva trajectòria política.
Increïblement, la justícia va exonerar els partícips en el cas Casinos -amb el “patrici” Miquel Roca Junyent com a principal protagonista d’aquest episodi de corrupció-, però, a la vegada, va ser l’origen de la caiguda als inferns de la família Pujol. La sensació d’impunitat que va crear l’arxivament del cas Casinos va ser el terreny adobat sobre el qual va proliferar una nauseabunda “cultura de la corrupció” a Catalunya, que va trobar refugi de les seves malifetes a Andorra, on els Pujol, entre molts d’altres, hi van amagar el “tresor” de la seva rapinya.
Malauradament, la democràcia espanyola i catalana es va bastir sobre un magma subterrani de corrupció que unificava interessos polítics aparentment diferents. No s’entén el cas Casinos sense la complicitat subjacent de fer negocis comuns entre el clan Pujol i el clan de la Zarzuela, amb Javier de la Rosa com a gran munyidor.
El cas Gürtel, que va enfonsar el PP, és una còpia a l’engròs del 3% ideat per Convergència Democràtica per “tarifar” les adjudicacions d’obres públiques. Jordi Pujol Ferrusola va fer grans negocis gràcies als pactes del Majestic del seu pare amb el PP. No podem oblidar que va ser soci d’Ignacio López del Hierro, l’exmarit de María Dolores de Cospedal. Tampoc que Jorge Fernández Díaz, quan era el dirigent del PP de Catalunya, menjava de la mà de Convergència, sent després defenestrat per Alejo Vidal Quadras, que acabaria sent el fundador de Vox.
Ja passa en el món de la màfia: els antics socis s’acaben convertint en els pitjors enemics. L’enemistat visceral entre els comissaris Marcelino Martín Blas i José Manuel Villarejo va fer aflorar les “clavegueres de l’Estat”; la mala relació entre Jordi Pujol Ferrusola i Ignacio López del Hierro va provocar que José Manuel Villarejo ataqués com un “llop” les entranyes financeres de la família Pujol; Jorge Fernández Díaz va passar de ser el soci de CiU al factor determinant de la seva destrucció; Víctor de Aldama, el “gàngster” particular de José Luis Ábalos i Koldo García, es va acabar convertint en la seva ruïna política i personal.
Han passat 50 anys de la mort del dictador, però la democràcia encara és molt fràgil i, a més, es veu amenaçada per la puixança de la ultradreta autoritària i el terrorífic tecnofeixisme que ens arriba de Silicon Valley. Només predicant amb l’exemple contra la corrupció i combatent frontalment els enemics que volen destruir-la aconseguirem salvar-la.
