Hi ha conflictes que no neixen del no-res. Neixen d’un precedent. I, sovint, d’un precedent que ningú no va voler mirar de cara. Al municipi de Peramola, el camí del cementiri no és una via discutible. Consta en l’històric registral de les finques afectades i en la documentació cadastral. Jurídicament, és un bé de domini públic. Físicament, en canvi, el seu traçat original ha estat alterat fins a quedar integrat dins d’espais d’ús privat.
Durant dècades, en molts entorns rurals, els camins públics han anat desapareixent del mapa físic sense desaparèixer del mapa jurídic. No perquè s’hagin desafectat formalment, sinó perquè simplement han deixat de defensar-se. I quan l’administració renuncia a exercir la seva funció de custòdia, el temps fa la resta.
El fet rellevant és que aquest camí discorria paral·lelament al mateix edifici de l’Ajuntament. I és precisament en el marc de la construcció d’aquest equipament públic on es produeix una de les transformacions més significatives: el bloqueig del pas i la incorporació de part del traçat a tercers mitjançant operacions patrimonials que, amb el temps, han contribuït a consolidar la situació actual.
Això no és un detall menor. Quan una institució pública intervé sobre un element del patrimoni comú sense una delimitació clara i inequívoca del seu estatus jurídic, el missatge que es projecta és poderós, encara que no sigui explícit. Perquè allò que fa l’administració, sovint, acaba esdevenint allò que es considera acceptable.
El que s’observa en diversos punts del municipi —com ara a Cortiuda i en altres zones rurals— no és un conjunt de casos aïllats, sinó la possible reproducció d’un mateix patró: la integració progressiva d’espais que podrien ser públics dins de finques privades, sovint sense una reacció administrativa clara. I quan el precedent és institucional, la inacció esdevé doctrina.
Les ajudes de la PAC, en qüestió
Però el problema ja no és només patrimonial.En paral·lel, determinades superfícies han estat objecte de percepció d’ajudes europees en el marc de la Política Agrària Comuna (PAC). Si part d’aquestes superfícies coincideixen amb espais que jurídicament podrien tenir naturalesa pública, la qüestió deixa de ser local i es converteix en un assumpte amb possibles implicacions econòmiques i institucionals de primer ordre.
No és casual que aquests fets hagin suscitat l’obertura de diligències per part de la Fiscalia ni l’interès d’organismes europeus com l’OLAF. Així com la visita al municipi de la policia judicial. Quan el dubte afecta fons públics europeus, la mirada ja no és només municipal: és supranacional.
Davant d’aquesta situació, el debat no hauria de centrar-se en la confrontació, sinó en la responsabilitat. Perquè el que està en joc no és només la titularitat d’uns metres de terreny, sinó la credibilitat institucional i la seguretat jurídica de tot un municipi.Els béns de domini públic són imprescriptibles. Això vol dir que el pas del temps no resol el problema: simplement el desplaça cap al futur, sovint en condicions més complexes i amb conseqüències més greus.
Per això, el veritable dilema no és què va passar, sinó què es decideix fer ara. Perquè quan un camí públic desapareix sense haver estat legalment suprimit, el problema no és només el camí. És el precedent.
