Després de l’holocaust patit per la població jueva durant la II Guerra Mundial, tot el món occidental empatitzava amb aquesta minoria religiosa i cultural, molt castigada i perseguida al llarg dels segles. Per això, va semblar una bona idea, adoptada per les Nacions Unides l’any 1947, la creació d’un nou Estat a Palestina que donés acollida segura als jueus d’arreu del món que s’hi volguessin instal·lar.
Però la seva coexistència amb la població local va ser conflictiva des del primer moment, així com amb els estats veïns. La terrible Nakba del 1948, amb l’expulsió violenta de 700.000 palestins de les seves cases i les seves terres va marcar, indefectiblement, el futur de l’Estat d’Israel, confrontat, des d’aleshores, a una permanent hostilitat per part de tota la comunitat musulmana mundial.
Només el colossal suport militar i financer dels Estats Units ha permès la subsistència d’Israel durant aquests 79 anys. A la vegada, el procés de radicalització dels governants sionistes del Likud, amb el suport de petits partits d’extrema dreta, i la provocació constant dels colons contra els palestins de la Cisjordània han acabat convertint el somni d’un Estat jueu democràtic i en pau en un infern.
Durant la seva existència, l’Estat d’Israel ha estat atacada en dues ocasions pels països musulmans: la Guerra dels Sis Dies (1967) i la Guerra del Yom Kippur (1973), que van guanyar les forces jueves. Aquestes victòries van donar un gran prestigi als israelians i van difondre una imatge puixant de la capacitat de defensa i de resposta del Tsahal (actualment, IDF).
En aquest període, Tel Aviv també ha signat tres grans acords de pau: els de Camp David (1978) amb l’Egipte, amb el retorn parcial dels territoris del Sinaí ocupats per Israel durant la Guerra dels Sis Dies; els d’Oslo (1993-95) amb els palestins de l’OLP, que establia el reconeixement d’ambdós països i la partició i administració dels territoris de Palestina, fet que va comportar l’assassinat del primer ministre israelià, el pacifista Isaac Rabin (1995); i els d’Abraham (2000), de reconeixement i col·laboració amb els Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Marroc.
Precisament, el boicot d’amplis sectors del món musulmà -en especial, dels xiïtes- a l’expansió i aplicació dels Acords d’Abraham va ser la causa del brutal atac de Hamàs contra els assistents a un festival de música que es feia al costat de Gaza, el 7 d’octubre del 2023, i la guspira que ha encès l’actual fase del conflicte, que ha culminat, de moment, amb la guerra de Benjamin Netanyahu i el seu aliat Donald Trump contra l’Iran i el Líban.
La brutal i desproporcionada resposta d’Israel als atemptats del 7 d’octubre del 2023, amb la devastació i genocidi de la Franja de Gaza; i l’actual guerra contra l’Iran, destruint escoles, universitats, fàbriques civils, infraestructures… transmeten una imatge internacional de l’Estat jueu diametralment oposada a la de les guerres dels Sis Dies i del Yom Kippur: sanguinària, atroç, genocida, sàdica i venjativa.
Avui, la projecció pública d’Israel i, per extensió, dels jueus està totalment desprestigiada a tot el món. La seva soledat és irrespirable i políticament inviable. El Govern de Dinamarca acaba d’anunciar el trencament total de relacions comercials i diplomàtiques amb l’Estat sionista. És el primer país de la Unió Europea que ho fa i, ben segur, la decisió de la primera ministra Mette Frederiksen serà secundada per molts altres governs.
La guerra desfermada el passat 28 de febrer per Benjamin Netanyahu i Donald Trump ha refermat el control de l’estret d’Ormuz per part de l’Iran i ja està tenint unes gravíssimes conseqüències geopolítiques i econòmiques a tot el món. Vénen dies, setmanes i mesos angoixants per a Europa, els països asiàtics, l’Amèrica Llatina, Àfrica i Austràlia, amb la benzina i el gas pels núvols i racionats.
La humanitat afronta una catàstrofe mai vista des de la II Guerra Mundial. La població musulmana -més de 2.000 milions de persones al món- ha obert els ulls i, més enllà de la tradicional divisió entre sunnites i xiïtes i amb independència dels governants de torn, s’està polaritzant i mobilitzant en defensa dels seus germans palestins i iranians i en contra de la criminal agressió dels Estats Units i Israel. Síria, Bahrain i Jordània poden viure, en els pròxims dies, sobtats canvis de règim.
La Unió Europea, gran víctima del devastador desgavell econòmic causat per la parella assassina Netanyahu & Trump, afronta un repte vital: la necessitat de trencar amb l’OTAN, convertida en una tirania nord-americana, i organitzar ràpidament un exèrcit propi, sense la tutela ni la presència de soldats dels Estats Units en territori europeu.
La gran majoria dels països amics i aliats de Washington estan marcant distàncies, prèvies a la ruptura. S’ha vist amb la nul·la resposta que ha tingut la crida de Donald Trump a participar en l’aventura militar per intentar controlar l’estret d’Ormuz. Fins i tot la “trumpista” Giorgia Meloni, empesa per les circumstàncies, planta cara als Estats Units.
La tràgica conjuntura fa que països que eren enemics acèrrims, com la Xina i el Japó, comencin a col·laborar en aquesta crisi. Només l’histriònic Javier Milei, per a vergonya dels argentins, fa costat als Estats Units i a Israel. També ha donat llum verda a la creació d’un enorme i distòpic assentament jueu a la Patagònia.
Les Nacions Unides, que van crear l’Estat d’Israel, veuen com aquest “fill” els menysprea, els humilia i ataca els cascos blaus desplaçats al Líban per intentar mantenir la pau. Podem dir que avui tota la humanitat està contra Benjamin Netanyahu i Donald Trump, convertides en les persones més abjectes i detestables del planeta.
Després d’aquesta guerra, Israel -si és que continua existint- quedarà convertit en un estat pària i marginat de la comunitat internacional. Per la seva banda, els Estats Units estan abocats a una profunda divisió guerracivilista que acabarà en un bany de sang -les armes estan a l’abast de tota la població- si abans del pròxim novembre no aconsegueixen desfer-se de Donald Trump i del seu vicepresident, l’encara més extremista JD Vance.
